Arxiu d'etiquetes: bisbat Girona

Ot -bisbe Girona, 995/1010-

(Catalunya, segle X – 1010)

Bisbe de Girona (995-1010). El 986, tot just acabada l’expedició d’Almansor, fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès i anà a Compiègne a recaptar un privilegi del rei Lotari per refer el patrimoni del seu monestir, del qual s’havien perdut les escriptures.

És remarcable la seva actuació en la restauració de la vida comunitària i dels béns del monestir.

El 995 fou nomenat bisbe de Girona, sense deixar, però, el càrrec abacial. Regí la diòcesi fins el 1010, que amb el comte Ramon Borrell anà a l’expedició contra Còrdova.

Morí a la tornada, a conseqüència de les ferides que havia rebut. Fou enterrat a Sant Cugat, on es conserva encara el seu sepulcre.

Ninot i Verdera, Josep

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 14 abril 1608 – Lleida, 15 juny 1673)

Eclesiàstic. Canonge de Girona, fiscal de la inquisició i auditor del tribunal de la Rota.

Bisbe de Girona (1664-68) i de Lleida (1668-73).

Hom li atribueix el Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética pravedad en los reinos españoles, imprès a Saragossa el 1668.

Narcís -bisbe i sant-

(Catalunya, segle III – Girona ?, vers 307)

Bisbe de Girona i sant. En temps de la persecució de Dioclecià fugí a Augsburg, on predicà l’evangeli i convertí Afra. Consagrà bisbe d’Augsburg el futur sant Dionís i retornà a Girona, on dirigí la diòcesi durant tres anys.

Detingut juntament amb el diaca Feliu, fou martiritzat vers l’any 307. Patró de Girona, la seva festivitat és el 29 d’octubre.

Es famós per la llegenda de les Mosques de Sant Narcís (1285).

Mur i de Cervelló, Dalmau de

(Cervera, Segarra, 1376 – Saragossa, Aragó, 12 setembre 1456)

Prelat, promotor de les arts i polític. Canonge del capítol de Girona.

Encara que durant l’interregne fou partidari de Jaume d’Urgell, el 1415 aconseguí d’ésser designat bisbe de Girona. Fou decisió personal seva de portar a terme (1416) el projecte definitiu de la catedral gironina, del qual fou encarregat el mestre d’obres Guillem Bofill.

Dos anys més tard anà a Roma com a ambaixador d’Alfons el Magnànim a la cort papal.

El 1419 fou nomenat arquebisbe de Tarragona i el 1431 es traslladà a Saragossa, d’on fou fet arquebisbe.

Bertran de Mont-rodon i de Sorribes

Mont-rodon i de Sorribes, Bertran de

(Taradell, Osona, vers 1325 – Girona, 4 octubre 1384)

Bisbe de Girona (1374-84). Fill del veguer de Vic Bernat de Mont-rodon (m 1338).

Des del 1338 era canonge de Girona, i el 1342 era ardiaca de Besalú. Fou nomenat vicari general del bisbe Satria (1373), i bisbe de Girona l’any següent.

Fou continuador de l’activitat del seu oncle Arnau de Mont-rodon, i donà un notable estatut sobre l’administració dels aniversaris, que regí molts segles.

Fou enterrat en un magnífic sarcòfag d’alabastre a la capella dels sants màrtirs gironins, prop del seu oncle, el bisbe Arnau.

Mont-rodon, Arnau de

(Taradell, Osona, vers 1285 – Girona, 21 novembre 1348)

Eclesiàstic, jurista i bibliòfil. Bisbe de Girona (1335-48). Rebesnebot del mestre Guillem de Mont-rodon.

El 1297 fou lliurat pels seus pares, Ferrer de Mont-rodon i Sibil·la, a la canònica de Girona. Des del 1312 fou delegat pel capítol gironí per tenir cura de l’obra de la catedral de Girona, i també ho fou per impedir que l’infant Pere, comte d’Empúries, erigís en bisbat Castelló d’Empúries.

Ja bisbe, continuà l’obra de la catedral i promogué la litúrgia i el culte (instituí la festivitat de Carlemany i dels quatre màrtirs gironins Germà, Paulí, Just i Sisi).

Gran bibliòfil, manllevà llibres per copiar a la canònica de Vic; el 1345 Pere III li demanà totes les cròniques antigues que ell tenia per a treure’n còpia, i féu un important llegat de llibres jurídics al seu casal de Mont-rodon (1344).

És enterrat en un magnífic sepulcre de marbre a la capella dels sants màrtirs gironins erigida per ell.

Montcada i de Montcada, Francesc II de

(València, 1586 – Goch, Alemanya, 1635)

Polític i escriptor. Fill de Gastó II de Montcada i de Gralla.

Gran d’Espanya i tercer marquès d’Aitona, ambaixador als Països Baixos i conseller de la governadora general d’aquell país, la infanta Isabel Clara Eugènia, les funcions de la qual assumí quan ella morí.

Foren germans seus:

Miquel de Montcada i de Montcada  (Catalunya, segle XVI – després 1604)  Fou conseller del rei i mestre racional de Catalunya adjunt des del 1604.

Pere de Montcada i de Montcada  (Catalunya, segle XVI – 1621)  Eclesiàstic. Fou degà de Tortosa i bisbe de Girona (1620-21).

Miró II de Besalú

(Catalunya, abans 928 – Girona, 22 gener 984)

(dit Bonfill)  Comte de Besalú (965-984) i bisbe de Girona (971-874). Quart fill legítim de Miró II el Jove. Fou destinat de jove a la vida eclesiàstica, començada essent levita (documentat el 941).

A causa d’una sèrie de circumstàncies casuals -mort del germà Guifré II, comte de Besalú (957), a mans d’uns vassalls revoltats, i mort natural (965) del germà gran Sunifred II, esdevingué senyor de tots els estats patrimonials (Cerdanya, Berga, Conflent, Besalú), es convertí en comte de Besalú, mentre l’altre germà, Oliba Cabreta, heretà la Cerdanya amb els seus annexos (Berga, Conflent).

L’any 961 fou elegit bisbe de Girona; a Catalunya, aquest és l’únic cas d’acumulació en una sola persona de les dignitats de bisbe i de comte.

Amb Oliba Cabreta acabà la construcció de la basílica de Cuixà, que ell va consagrar (974). Fundà els monestirs de Serrateix i de Sant Pere de Besalú i consagrà la nova església del monestir de Ripoll (977). Estigué a Roma els anys 979 i 983.

Amb ell la casa cerdana inicià una política religiosa tendent a acaparar les principals seus episcopals del país.

Home d’extraordinària cultura, els seus escrits sorprenen sobretot per la gran riquesa de lèxic, abundós en mots d’origen grec.

Margarit i de Requesens -germans-

Lluís, Joan i Jeroni eren fills de Lluís Margarit i Bertran i de Joana de Requesens.

Jeroni Margarit i de Requesens   (Girona, segle XVI)  Fou el pare de Llàtzer de Margarit.

Joan Margarit i de Requesens  (Girona, segle XVI)  Eclesiàstic. Fou bisbe de Girona (1534-54).

Lluís Margarit i de Requesens  (Girona, segle XVI)   Successor del seu pare. Ell, o un fill homònim (mort vers 1580), es casà amb Elisabet i foren pares de:

  • Mariàngela de Margarit  (Catalunya, segle XVI), la qual es casà amb Pere d’Espés, al qual aportà (1588) els béns de la línia primogènita dels senyors de Sant Gregori. Llur filla fou:

Elisabet de Margarit i d’Espés  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Muller de Joaquim de Reguer i de Ferrer, al qual aportà els béns d’aquest línia, i a llurs descendents, que també és cognominaren Margarit.

Margarit i de Pau, Joan

(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)

Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).

A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.

Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.

Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.

En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.