(Barcelona, 1 gener 1889 – 10 abril 1892)
Publicació en català, apareguda sota la direcció de Jaume Collell. Especialment literària, es mostrà també clarament partidària d’un regionalisme moderat.
Hi col·laboraren, entre altres, A. Rubió i Lluch, J. Yxart, Jacint Verdaguer, etc.
(Barcelona, 15 maig 1915 – juny 1936)
Publicació quinzenal literària. Creada per Josep M. López-Picó. Fou una de les més importants del seu moment tant per les col·laboracions com per l’acurada presentació tipogràfica.
Començà a aparèixer quinzenalment, amb un cos de redactors format per Carles Riba, Ramon Rucabado, J. Farran i Mayoral, Manuel Raventós i Alexandre Plana, entre d’altres. Més endavant hi participaren Josep Vicenç Foix, Martí Casanovas i Joaquim Folguera.
La publicació passà a mensual, després a trimestral, i finalment a semestral (1927).
(Barcelona, 17 abril 1952 – vers 1965)
Setmanari d’actualitats, arts i lletres editat en castellà. Creat per Albert Puig Palau, representà un intent de liberalització polític i d’entesa cultural.
Hi col·laboraren, entre d’altres, els intel·lectuals espanyols Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset, “Azorín”, José L. Aranguren, i els catalans Carles Riba, Rossend Llates, Rafael Benet, Joaquim de Camps i Arboix, Joan Amades, etc.
Organitzà una exposició retrospectiva del grup dels Quatre Gats i ajudà a la projecció de les idees europeistes.
L’any 1960 canvià el títol per “Revista Granvia” i l’any 1962 passà a dir-se “Revista Europa“, desaparegué definitivament uns anys després.
(Barcelona, 22 juny 1842 – segle XIX)
Periòdic. Aparegué sota l’impuls de Francesc de Paula Coello i d’Abdó Terradas.
Vingué a continuar l'”Hoja Volante” i se significà per l’aferrissada campanya contra Espartero.
El setembre de 1842 publicà el famós Pla de la Revolució (La Campana) de Terradas.
Hi escriviren també Joan Manuel Carsy, Narcís Monturiol i Joan Tutau.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic castell episcopal, bastit a la muralla romana de la ciutat, a l’alta edat mitjana, a l’indret d’una de les quatre antigues portes de la ciutat, dita portal o torre del Regomir, la més pròxima al mar. Només en resta la capella de Sant Cristòfor, a l’indret d’una de les torres del portal.
El barri del Regomir, format a la part de fora del portal, havia estat el primer barri mariner on radicaven les primitives drassanes (Fusteria Vella).
El nom de Regomir sembla que és el d’una antiga sèquia derivada del rec Comtal (reg de Mir o de Miró, un dels comtes de Barcelona), encara que hom havia afirmat que provenia d’un fabulós rei Gamir.
(Barcelona, 15 octubre 1895 – 18 febrer 1898)
Quinzenari catalanista. Editat per l’Associació Popular Catalanista. Mantingué una volguda actitud antipolítica i publicà seccions de literatura, història, etc.
El seu redactor en cap fou J. Morera i Borés.
Fou substituït per “La Nació Catalana” (15 març 1898 – 15 abril 1902).
(Barcelona, 1881)
Pla de remodelació urbana del nucli antic de la ciutat. Elaborat per Àngel Josep Baixeres (1879) i aprovat el 1881 per l’ajuntament de Barcelona.
Preveia el traçat de tres grans vies que havien de travessar el nucli antic i enllaçar amb l’Eixample. Implicava l’expropiació de 1.990 cases particulars i trobà importants obstacles fins que el 1889 el govern central en confirmà l’aprovació.
L’ajuntament comprà els drets d’autor i documentació del pla el 1894 però no fou fins al 1909, després d’un acord amb el Banc Hispano-Colonial (1907), que hom inicià l’obertura de la via A (actual Via Laietana); el traçat de les vies B i C (parcialment obertes) fou modificat en part per Antoni Darder (1918) i per Josep Vilaseca (1932, 1941). el 1959 hom aprovà, modificat, el pla Soteras-Bardoy (1956), reformulació del pla Vilaseca, vigent en l’actualitat.
El pla de Reforma Interior ha estat qualificat de segregador (els habitants expropiats no podien accedir en general als nous habitatges); per això el pla Macià s’hi oposà i proposà un pla de sanejament de la ciutat antiga.
(Barcelona, 1284)
Privilegi concedit a la ciutat per Pere II de Catalunya-Aragó. Pressionat per l’amenaça d’invasió francesa, pel qual confirmava antics costums i privilegis anteriors i atorgava nous capítols i franqueses. El conjunt forma un cos de cent setze capítols.
Bon nombre dels costums es referien a dret civil, i mostren la pervivència de la tradició jurídica visigòtica (legítima, testament sacramental, etc); els nous privilegis contenien diversos extrems sobre drets dels ciutadans, serveis públics, règim municipal i policia urbana de la ciutat, etc.
Aquest privilegi s’estengué, amb el temps, a bon nombre de les principals ciutats i viles del Principat (Girona, Vic, Vilafranca, etc) i àdhuc a Sardenya, com a Càller.
El seu text original, llatí, fou inclòs, posteriorment, a la compilació de Constitucions i altres drets de Catalunya i en l’època medieval se’n féu la versió catalana, una i altra publicades modernament. Constitueix la font més destacada de l’específic dret local de la capital catalana.
Algunes de les prescripcions civils foren recollides en la compilació del dret civil català (1960).
(Barcelona, 1970 – )
Publicació d’història moderna i contemporània. A cura de Josep Fontana, Ramon Garrabou, Ernest Lluch, Joaquim Molas i Josep Termes.
Pretén ésser un mitjà de comunicació i de discussió metodològica entre diversos especialistes -historiadors, economistes, historiadors de la literatura, de l’art, de la ciència, etc-. Ha assolit una extensa xarxa de col·laboradors i un ampli ressó en l’àmbit cultural català.
L’octubre de 1974 celebrà un Primer Col·loqui Recerques, centrat especialment en els temes de la problemàtica del fet urbà i en la qüestió nacional.
Fins el 1976 fou editat per Ariel, i des del 1977 per Curial.
Enllaç web: Recerques
(Barcelona, 28 febrer 1789 – 2 març 1789)
Revolta popular ocorreguda a la ciutat (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat encariment del pa.
Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer de 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat.
En anunciar-se un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i l’incendià en bona part, alhora que s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la fabricació de pa.
El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d’El Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l’actitud amenaçadora de la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L’orde dels caputxins intentà d’apaivagar l’avalot, però només hi reeixí en part i amb el lliurament de diners als amotinats.
L’endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit anterior.
Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l’exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de l’oli. Davant la negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent. Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que encaria l’entrada de blat a la ciutat.
Mentrestant els regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els canons eren encarats a la ciutat.
El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat.
La repressió del govern de Carles IV fou molt dura: el capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d’altres a Vic i a Mataró; d’altres amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que demanà l’indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo.
Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de l’execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l’avalot. La ciutat romangué militarment ocupada durant diversos mesos.
Hom ha remarcat l’origen comú dels Rebomboris del Pa amb la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot l’occident europeu.
Dades dels Països Catalans 