(Barcelona, 19 febrer 1921 – 22 desembre 1988)
Arqueòleg. Estudiós de l’arqueologia clàssica catalana, ha dedicat els seus esforços a l’arqueologia submarina, de la qual fou un dels pioners a Catalunya.
Ha fet prospeccions i excavat nombroses restes de naus romanes esfonsades, principalment a la Costa Brava i és autor de diversos treballs: Hallazgos arqueológicos submarinos en Estartit y las Islas Medas, 1960-1970 (1971) o La nave romana de Sa Nau Perduda (Cabo Bagur, Gerona) (1972).
(Barcelona, 24 agost 1901 – 31 desembre 1967)
Pianista i compositor. Fill de Pius de Fluvià i Borràs. Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor.
Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona.
És autor de cançons sobre text de Josep Carner (Fred, 1926), Josep Maria López-Picó, etc, sardanes, com Desig (1926), música de cambra, etc. El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Escorsa.
(Barcelona, 1911 – 25 agost 2001)
Pintor. Es formà en l’estudi dels postimpressionistes i els fauves, i fou decisiu en la seva formació el mestratge de Raoul Dufy el 1945, a París.
Director i conseller de la galeria El Jardí, de Barcelona, el 1957 organitzà una gran exposició Rouault. Fundà l’Associació d’Artistes Actuals i el Saló de Maig. El 1960 participà a la biennal de Venècia.
La seva pintura transmet un confiat lliurament a la realitat immediata a través de la volada lírica i del sentiment sensual de la matèria.
(Barcelona, 12 novembre 1917 – 1987)
Pintor. Es formà a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Massana, de Barcelona.
Exposà a Barcelona i a Mallorca. Residí i exposà a París (1950-51). S’establí a Veneçuela (1955), on assolí un cert prestigi.
Tot i que al principi conreà l’abstracció esporàdicament, el seu estil s’inclou dins un realisme convencional.
(Barcelona, 14 febrer 1833 – 20 gener 1889)
Escriptor i jurista. Ocupà de càtedra de dret polític comparat a la Universitat de Barcelona.
Fundà l’Acadèmia de Dret Administratiu i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, etc. Excel·lí com a comentarista de dret i en qüestions històriques.
Va escriure Influencia de San Isidoro en la filosofía de la Edad Media (1858) i Principios en que estriban las Constituciones (1859).
(Barcelona, 19 novembre 1942 – )
Nedador. Campió d’Espanya de 200 m braça (1960) i rècord d’aquesta especialitat.
Campió d’Espanya de 4×100 m relleus estil els anys 1961 i 1962.
(Barcelona, 7 novembre 1662 – 22 juny 1724)
Cavaller d’Almenara Alta.
Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona el 1697, durant el setge de la ciutat, i de nou el 1706, en un atac de Felip V de Borbó; a partir del 1713 fou un dels més aferrissats partidaris de resistir a ultrança el setge de Barcelona.
En l’assalt final de l’11 de setembre fou un dels qui portà la bandera de Santa Eulàlia.
Li foren confiscats els béns pels filipistes.
(Barcelona, 1758 – Teià, Maresme, 1856)
Noble i il·lustrat. Senyor de Margalef. Per matrimoni fou comte de Darnius i marquès de Villel, i el 1829 li fou concedit el ducat d’Almenara Alta amb grandesa d’Espanya.
Fou un membre actiu, des del 1786, de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, en la secció d’història, per a la qual féu diverses comunicacions, i, des del 1826, presidí l’Acadèmia de Bones Lletres (féu una monografia sobre el seu avantpassat Joan Fiveller).
Fou regidor degà de l’ajuntament de Barcelona 1806-20 (durant l’ocupació francesa de 1808-14 fugí de la ciutat), i després del Trienni Constitucional tornà a ocupar aquest càrrec (1824-33). Es retirà a Teià.
(Barcelona, segle XIV – després 1422)
Polític. Ciutadà de Barcelona, germà gran de Joan Fiveller.
El 1396 era conseller de Barcelona, i l’any següent escrivà de ració del rei Martí I l’Humà. El Parlament català (Tortosa, 1410-12) l’elegí com un dels 24 parlamentaris de la comissió executiva.
Durant el compromís de Casp fou designat pel Principat capità del castell de Casp.
Des del 1416 fou tresorer d’Alfons IV el Magnànim.
(Barcelona, 25 novembre 1857 – 16 juny 1915)
Escriptor, brodador, puntaire i excursionista. Com a excursionista sortit de la Societat X (1872), cercà una orientació cultural i fundà, a casa seva, amb altres, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), germen del Centre Excursionista de Catalunya (1890).
Destacat tècnic en brodats, concorregué a moltes exposicions, tant a Europa com a Amèrica, la qual cosa li donà un renom internacional.
Promotor d’investigacions folklòriques, així com de l’Associació Artístico-Arqueològica i el Centre d’Arts Decoratives (1894), que presidí. fou el primer president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899).
Actiu proteccionista, fou secretari del Foment de la Producció Espanyola, antecessor del Foment del Treball Nacional.
Personatge de la Renaixença, col·laborà en la majoria dels diaris d’aquest moviment i fundà, entre altres revistes, “La Bandera Catalana” (1875), “La Rondalla” (1876) i “L’Escut de Catalunya” (1879) i dirigí “El Arte Decorativo” (1894), així com l’Enciclopèdia moderna catalana (1913), en cinc volums.
Entre les seves publicacions es destaquen La ciencia astrológica en Cataluña (1875), Expulsión de los judios de Barcelona (1876), Monzón (1883) i Mataró i Argentona (1888).
Dades dels Països Catalans 