(Barcelona, 10 octubre 1905 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 25 gener 1993)
Professor de farmacologia a l’Instituto Politécnico Nacional de Mèxic. Fill de Rafael Folch i Capdevila.
Germà de Jordi, junt amb el qual formà part, abans de la guerra civil, de l’equip d’investigació de l’Institut de Fisiologia de Barcelona.
(Barcelona, 2 maig 1892 – 19 febrer 1984)
Geòleg i enginyer. Fou l’impulsor de la mineria i de la metal·lúrgia del plom a Catalunya i un dels membres principals de la societat Mines del Priorat.
Cooperà en la Institució Catalana d’Història Natural. Membre del Centre Excursionista de Catalunya, impulsà l’esquí a la Molina. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Escriví, entre altres obres, L’anatasa cristal·litzada (1912), Suposta troballa de la smithsonita i la hidrocincita a Catalunya (1912), Les sals potàssiques de Súria (1914), L’hal·loïsita a Santa Creu d’Olorda (1914), Los minerales de uranio en España.
Fou el pare de l’industrial i químic Albert Folch i Rusiñol.
(Barcelona, 12 gener 1768 – Madrid, 24 novembre 1814)
Escultor i tallista. Fou deixeble de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, del seu germà Jaume i de l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual obtingué el grau d’acadèmic de mèrit.
Anà a Cadis i després a Mallorca durant l’ocupació napoleònica i treballà a Valldemossa (on esculpí dos medallons) i en el mausoleu del marquès de la Romana de la seu de Palma.
Posteriorment exercí els càrrecs de vice-secretari de l’Academia de San Fernando i d’escultor de cambra de Ferran VII de Borbó.
(Barcelona, 1755 – 1821)
Escultor i pedagog. Germà de Josep Antoni. De tendència neoclàssica. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tremulles i amplià estudis a Madrid i Roma (1773-80).
Director de les escoles de belles arts de Granada, en la seu d’aquesta diòcesi realitzà el sepulcre del bisbe Moscoso.
El 1805 passà a ésser director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a la qual renuncià per no haver de jurar davant el govern napoleònic, i passà a Mallorca, on treballà a la cartoixa de Valldemossa.
A la tornada de Ferran VII de Borbó, fou restituït en la direcció de l’Escola de Llotja, i col·laborà, amb altres artistes, en l’altar major de l’antiga església del Carme, a Barcelona. Féu nombroses escultures de tema històric i mitològic.
Fou el pare del metge Francesc de Paula Folch i Amich.
(Barcelona, 25 novembre 1881 – 15 octubre 1961)
Polític i escriptor. Es llicencià en dret, pertangué a la Unió Socialista de Catalunya i col·laborà a “Justícia Social-Octubre”. Dirigí la revista “Vida Nova” (1902-03).
Publicà poesia (Visions meves, 1910; Poemes de la Guerra Gran, 1921) i també el Vocabulari jurídic català (1934) i els llibrets 34 regles per escriure correctament la llengua catalana (1931), sovint reeditat, Tots els verbs catalans (1953) i Gramàtica popular de la llengua catalana (1953).
Fou el pare d’Albert i de Jordi Folch i Pi.
(Barcelona, 1913 – 19 setembre 1999)
Metge i pedagog. Fill de Lluís Folch i Torres.
Especialitzat en trastorns psicològics, socials i educatius en el món de la infantesa i de l’adolescència, ha estat fundador i director dels serveis de psiquiatria infantil a diversos centres.
Professor de la Universitat de Barcelona (1956-82), fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1990 i president de la Societat Catalana de Pedagogia.
(Barcelona, 1849 – 28 desembre 1902)
Ebenista. Fill de Bernat Folch i Franquès, i germà de Josep Maria. Consta afiliat al gremi de fusters fins al 1890.
Tenia l’obrador a Gràcia i una botiga al carrer de Santa Anna de Barcelona, on es feien sovint exposicions de pintura i d’escultura.
Fou el pare de Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim Folch i Torres.
(Barcelona, segle XIX – 1880)
Mestre d’obres titulat el 1855. Fill de Bernat Folch i Franquès.
Exercí a Gràcia, a Sant Gervasi de Cassoles i a Barcelona. A Sant Andreu de Palomar construí el convent de Jesús i Maria.
Escriví el Diccionario de Arquitectura, La arquitectura del siglo XIX i Álbum de arquitectura o Vignola de los arquitectos (1864).
Col·laborà amb el seu germà Lluís en l’escola per a la formació de menestrals que havia establert el seu pare a Barcelona.
(Barcelona, 2 gener 1856 – 29 març 1914)
Dibuixant il·lustrador. Es dedicà a la il·lustració de llibres, com els de Raimon Casellas.
Col·laborà a diversos setmanaris (“L’Esquella de la Torratxa”, “La Ilustración Artística”) i revistes (“Blanco y Negro”), etc.
És ben coneguda la seva sèrie de dibuixos, titulada La nostra gent i A muntanya, on hi ha reproduïts tipus i escenes del natural amb un gran sentit realista.
Treballà per a diferents editorials, especialment per a la Biblioteca “Arte y Letras”.
Els seus darrers dibuixos foren influïts pel modernisme.
(Barcelona, 1896 – 27 abril 1923)
Dirigent obrer. Per família es formà dins les tendències carlines, que abandonà aviat per sumar-se, amb gran entusiasme, a l’obrerisme català que lluitava en la clandestinitat.
El 1920, essent empleat de banca, fou el principal impulsor de la creació d’una nova Secció de Banca i Borsa al Sindicat Mercantil, tot i que aquest havia de funcionar en secret. Col·laborà intensament al butlletí sindical. La seva actuació li costà el comiat del banc.
Entrà aleshores a treballar a l’Associació d’Empleats Municipals, on hi conegué Joaquim Maurín, que fundaria el setmanari “La Batalla”, de tendència comunista, i del qual Foix en fou l’administrador.
Fou assassinat davant de casa seva, al carrer de Tallers, pels pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure.
Dades dels Països Catalans 