(Barcelona, 1908 – 1964)
Ballarina. Estudià a l’Escola de Dansa del Teatre del Liceu, d’on formà part del seu cor de ballet.
Més tard derivà cap al ballet espanyol i formà parella amb Vicente Escudero. També actuà amb Antònia Mercè.
Usava el nom artístic de Carmina.
(Barcelona, 9 octubre 1901 – 16 novembre 1993)
Escriptor i advocat. Estudià la carrera de dret i la de lletres, però es dedicà al periodisme actiu.
Fou col·laborador de “La Publicitat” i de la “Revista de Catalunya”, fou director de la revista “Mar Vella” i un dels fundadors dels “Quaderns de Poesia” (1935).
Poeta simbolista i reelaborador de la tradició popular d’una manera personal i culta, ja revelà aquestes facultats en el seu primer llibre, Vint cançons (1922), al qual seguiren L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931), El senyal (1935), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d’Octubre (1955), Quaderns de la selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrits a terra (1985).
És també autor de proses i crítica: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Llibre de Nadal (1951) i de traduccions. El 1986 va aparèixer la Poesia completa, i entre 1988 i 1991, la Prosa completa.
Premi Ciutat de Barcelona el 1985, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1993.
Fou el pare de l’arquitecte Jordi Garcés i Brusés.
(Barcelona, 29 agost 1846 – Guatemala, 1933)
Escultor. Format a Barcelona i a París, participà en moltes exposicions i hi obtingué diversos premis oficials. El 1878 fou l’únic artista espanyol premiat a l’Exposició Universal de Viena.
Conreà la temàtica mitològico-anecdòtica. És notable el seu marbre L’amor i l’interès (1887), avui al Museu de Castelló de la Plana.
Residí a Guatemala, on dirigí l’escola de belles arts de la capital.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(Barcelona, 17 abril 1864 – 10 febrer 1931)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà a Olot amb Joaquim Vayreda, de qui rebé una gran influència.
Exposà a Barcelona des de 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires.
El desenvolupament posterior de la seva obra l’emancipà de la influència de l’escola d’Olot i el va dur a crear un estil personal de paisatge, caracteritzat per la sobrietat de colorit, l’emoció lírica i el traç lliure que, en certs aspectes, s’acosta a l’impressionisme (Una pedrera a Montjuïc).
El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Fou també membre cofundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya. En el Museu d’Art Modern de Barcelona hi ha algunes de les seves obres.
Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.
(Barcelona, 9 juny 1844 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 gener 1911)
Naturalista i religiós escolapi, fou ordenat sacerdot el 1868.
Va viure diversos anys a Cuba (1870), on dirigí l’Academia Calasancia des del 1877. De nou a Catalunya, fou director dels col·legis escolapis de Morella i de Valls. Novament a Cuba, fou director del col·legi de Guanabacoa (1900-02).
Publicà …Draper ante la recta razón (1879), Nociones de física aplicada a los usos más comunes de la vida (1884), Diccionario etnográfico-antropológico (1894) i Elementos de ciencias fisiconaturales, para uso de las escuelas elementales (1906).
(Barcelona, 1900 – les Borges del Camp, Baix Camp, 1986)
Pintor. Fill de Francesc Galofre i Oller, amb el qual col·laborà en el gran mural pompier Colom rebut pels Reis Catòlics (1927), al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a Barcelona.
(Barcelona, 1819 – 1877)
Pintor i crític d’art. Es formà a l’Escola de Llotja, a Barcelona, i després anà a Roma (fins al 1850), pensionat per la Junta de Comerç.
Conreà la pintura d’història (Entrada d’Alfons V a Nàpols) i el retrat (retrats de Pius IX).
Exposà a Barcelona, Madrid i París, on presentà, a l’Exposició Universal del 1855, el seu Episodi de la Conquesta de Granada.
(Barcelona, 1857 – 1916)
Escriptor i industrial. Pertanyia al partit republicà governamental. Fou regidor de Barcelona diverses vegades.
Col·laborà a diverses publicacions de Barcelona i de Vilanova i la Geltrú.
La seva producció poètica fou abundant. Guanyà alguns premis.
(Barcelona, 24 octubre 1893 – Buenos Aires, Argentina, 18 abril 1972)
Jurista i polític. Fou professor de dret del treball a la Universitat de Barcelona (1917-36), diputat a les corts del 1933 per la Lliga Catalana i fugaç conseller de treball del govern de la Generalitat (16-18 desembre 1935).
Assessor de la Junta de Burgos durant la guerra civil. Posteriorment s’exilià a l’Argentina.
Autor de Derecho español del trabajo (1936) i El sindicalismo como fenómeno social y problema jurídico (1958).
Dades dels Països Catalans 