(Barcelona, 1865 – 1935)
Periodista i musicòleg. Visqué molt de temps a París. Fou col·laborador molt actiu de les revistes “L’Avenç” i “Catalònia”.
Introduí al nostre país les obres de Cèsar Franck i es mostrà wagnerià fervent.
Durant la guerra de Cuba fou membre del comitè independentista català a París.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
(Barcelona, 11 abril 1974 – )
Tennista. Guanyà el seu primer títol ATP a Buenos Aires el 1994.
El 1997, en guanyar tres títols seguits (Estoril, Roma i Stuttgart) es col·locà quart a la classificació ATP i, amb la seva condició de finalista al Roland Garros i guanyador al Màsters el 1998, es col·locà entre els tres primers jugadors del món.
(Barcelona, 7 abril 1924 – 19 octubre 2020)
Arquitecte. Treballa formant equip amb Alfons Milà.
La seva obra està dominada per una gran sensibilitat formal i per la idea de confort.
Se’n destaquen les reformes interiors d’habitatges i locals comercials, com el projecte ESADE (Barcelona, 1962), l’empresa Olivetti (1968-69), xalets i cases particulars a Cadaqués i Esplugues de Llobregat, la fàbrica Montesa (1963), la porteria de la fàbrica Godó i Trias (l’Hospitalet de Llobregat), la casa Sala a la Diagonal de Barcelona (1971; premi FAD d’arquitectura), l’edifici la Talaia de Barcelona (1972), el disseny de la nova Diputació de Barcelona (1984-87) i el 1989 rebé de nou el premi FAD per la seva participació en la rehabilitació de l’estadi Olímpic, juntament amb altres arquitectes.
Fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1959-66), des d’on exercí una gran influència sobre les noves generacions d’arquitectes, i president de l’ADI-FAD (des de 1976).
(Barcelona, 4 maig 1909 – 8 gener 1992)
Escriptor. Ha estat fundador i president de l’Associació de Practicants Escriptors i Artistes el 1958.
És autor dels reculls poètics 27 visions de calitja (1964), Al frec d’un aire nou (1968), Penell al vent (1973), Cants de roentor (1975) i Llambrecs (1979),
El 1981 publicà La gasosa, recull d’articles periodístics, i el 1990, la poligrafia El retruc.
(Barcelona, segle XVIII – 1839)
Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.
Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.
La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.
(Barcelona, 1 maig 1870 – 7 maig 1946)
Metge i escriptor. Començà a escriure per al teatre el 1909. Són remarcables les seves comèdies Burgeseta i Dolça llar.
El seu germà Vicenç Corominas i Prats (Barcelona, 1877 – 1961), també escriptor, traduí al català diverses obres teatrals estrangeres. Destacà també com a dibuixant.
(Barcelona, 1808 – Madrid, 1867)
Gravador. Fou professor de l’Academia de Bellas Artes de Madrid.
S’especialitzà en encunys i ocupà el càrrec de director a la Fábrica Nacional del Sello a Madrid.
El seu germà, Francesc Coromina i Subirà (Barcelona, 1797 – Madrid ?, 1868), també gravador, treballà a la Casa de la Moneda de Sevilla, i més tard a la de Madrid.
(Barcelona, 25 agost 1946 – 25 desembre 1987)
Productor cinematogràfic, conegut com a Pepón Coromina.
Els primers anys del decenni de 1970 desplegà una extensa activitat en el camp del disseny de modes, on aconseguí un veritable ressò.
A partir del 1975 s’interessà pel cinema i constituí la productora Ona Films, el 1976 el Barcelona Group i el 1977 la firma Figaro Films SA, en la qual exercí com a productor executiu.
(Barcelona, 16 agost 1839 – 28 maig 1895)
Historiador i polític. Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Es dedicà a l’estudi de les institucions catalanes medievals i s’especialitzà en història del dret medieval.
Preocupat sobretot per l’estudi de les antigues llibertats de Catalunya, la seva obra Las Cortes Catalanas (1876), escrita en col·laboració amb J. Pella i Forgas, inicià el renaixement dels estudis històrics a Catalunya.
Aquesta obra fou la primera de la seva copiosa producció, en la qual es distingeixen: Los Fueros de Cataluña, descripción comentada de la Constitución del Principado de Cataluña (1878), també en col·laboració amb Pella i Forgas, la reimpressió de les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós (1885-86) i la publicació dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1889).
Fou un dels intel·lectuals fundadors del regionalisme català; com a tal, figurà en el Centre Català des de la fundació i participà en les Bases de Manresa (1892). Presidí l’Ateneu Barcelonès (1888) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
També publicà Claris i son temps (1878), Cartas a un obrero (1885), Barcelona y sus alrededores (1887) i Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864 (1880).
Dades dels Països Catalans 