(Barcelona, 1914 – 1977)
Pintor. Ha exposat des del 1934 a Barcelona, Madrid, París i Londres.
La seva obra centrada en el tema dels cavalls des del 1949, va a la recerca del moviment i de la plasticitat, i, darrerament, ha adoptat un caire expressionista.
(Arenys de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 1890)
Frare caputxí.
Edità una Flora oratoria seráfica catalana o sea sermones predicados por diversos oradores de la antigua provincia de Cataluña, antologia en quatre volums (1889), i algunes obres escrites del pare J. A. Catà de Calella.
(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 15 gener 1976)
(Josep Puig i Bosch) Escriptor i frare caputxí. La seva producció literària és molt extensa i comprèn una quarantena d’obres de poesia, teatre, narració, biografia, pietat, prosa literària i divulgació cultural.
Entre els quals destaquen: Nostres cançons (1916), Alba de Pasqua (1924), Nadal (1924), Camperola (1924), …el meu poble (1924), Poema pastoral (1925), Les eixides (1928), La Vall de Núria (1929), Els Germans de sant Francesc (1929), Cançons de Nadal i de Pasqua (1931), La nostra mar (1947), Primer llibre de goigs, Del camp i de la terra (1952), El pessebre de sant Francesc (1953), Santa Clara d’Assis (1956), El sol i la vida (1958) i La Vall sagrada de Núria (1961).
Són molt remarcables els seus estudis sobre goigs. N’ha publicat uns dos-cents de solts.
(País Valencià, segle XV – Barcelona, després de 1472)
Noble. Fill gran de Jaume. En 1464, amb els seus germans Joan i Pere, fou empresonat per ordre de Joan II el Sense Fe a la torre de Torrent, sota la custòdia de Pere de Ciscar. Aconseguiren escapar i fugir a Castella.
D’allí passaren a Catalunya, on es posaren al servei de Pere de Portugal, el qual envià Jaume d’ambaixador a Borgonya, el 1465. El 1472, al final de la guerra, Jaume i els seus germans hagueren de sotmetre’s, a Barcelona, a Joan II. Encara que no sofrí represàlies, veié rebutjats els seus intents de la baronia d’Arenós, n’ocupà una bona part, incloent Vilafermosa.
La reacció del monarca fou immediata. El governador de València hagué de mobilitzar un petit exèrcit per sotmetre Jaume d’Arenós. Aquest es féu fort a la Mola de Vilaformosa, mentre altres fidels seus es tancaven als castells de Vilamalefa i de Lludient.
Després d’una resistència molt dura i cruenta, fou vençut i pres. El conduïren a Barcelona, on rebé condemna a mort per rebel·lia i fou executat.
(Barcelona, 6 desembre 1883 – 17 desembre 1938)
Pintor, escenògraf i fotògraf. Fill del fotògraf Rafael Areñas.
El 1918 participà a l’exposició d’art del FAD amb diverses obres, entre les quals figurà una “foto acolorida“.
El 1923 fou nomenat director tècnic de la revista “Lux”, òrgan de la Unió Fotogràfica de Barcelona, fundada el mateix any.
(Barcelona, 1777 – 1821)
Tècnic i creador d’estampes tèxtils. El 1814 anà a Suïssa per tal de perfeccionar la tècnica catalana dels estampats de cotó.
El 1819 publica a Barcelona un Tratado teórico y práctico para la fabricación de pintados o indianas.
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Barcelona, 5 octubre 1887 – 29 octubre 1972)
Compositor i pianista. Deixeble de Josep Rodoreda i Carles G. Vidiella a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orfeó Canigó. El 1917 fundà l’Institut Musical Ardèvol i el Trio Ardèvol.
És autor d’obres de música de cambra, d’orquestra i de cant. Una suite seva obtingué el premi Ciutat de Barcelona 1958.
Escriví alguns llibres de teoria entre els quals un Tratado de técnica musical (1923) i uns Estudios rítmicos, polirrítmicos y politonales (1939).
Fou el pare del també compositor Josep Ardèvol i Gimbernat.
(la Fatarella, Terra Alta, segle XV – Barcelona, 1551)
Llatinista. Professor d’humanitats a l’estudi general de Barcelona, conegut per haver estat mestre de llatí d’Ignasi de Loiola (1524-26).
Regentà les càtedres el curs 1525-26 i també el 1532-33, llavors en forma col·legiada amb Martí Ivarra, Cosme Mestre i Arnau de Santjoan, en virtut d’un contracte que especificava detalladament el pla d’estudis i els texts emprats.
(Barcelona, 6 juliol 1889 – 17 febrer 1976)
Poetessa. Estudià llengües i música. Casada amb Carles Riba (1916), s’incorporà a la vida literària.
Exiliada a França (1939), tornà a Catalunya el 1943 i es reincorporà a la literatura, que abandonà a la mort del marit.
Influïda inicialment per Josep Carner, elaborà una poesia femenina que expressa amb rigorosa espontaneïtat la vida de la dona.
Deixà sis reculls: Cançons i elegies (1916), L’alta llibertat (1920), Cant i paraules (1936), Sempre i ara (1946, premi Joaquim Folguera 1938), És a dir (1959) i L’esperança encara (1969).
Dades dels Països Catalans 