(Esparreguera, Baix Llobregat, 1 juny 1934 – Barcelona, 16 març 1981)
Soprano. Estudià cant al Conservatori del Liceu i el 1956 debutà amb La favorita.
Entre les seves interpretacions es destaquen òperes de Mozart, l’Orfeo, de Gluck, i El giravolt de maig, d’Eduard Toldrà. També conreà el lied, sobretot en català, la sarsuela i la cançó catalana.
(Barcelona, 23 setembre 1895 – 25 desembre 1959)
Contralt. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on més tard fou professora de cant. Debutà a 16 anys.
Excel·lí en les interpretacions de les òperes de Richard Wagner, a Barcelona, València, Madrid i Lisboa. Cantà lieder i col·laborà en concerts simfònics i oratoris.
(Barcelona, 1834 – 1894)
Advocat i polític. Fou membre de l’Associació per a la Reforma Penitenciària i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Milità en el partit conservador i fou alcalde accidental de Barcelona.
Publicà una sèrie d’articles al “Diario de Barcelona”, reeditats amb el títol de Mejoras de Barcelona (1878).
Fou el pare de Domènec Call i Morros.
(Barcelona, 22 agost 1907 – 1 gener 1983)
Numismàtic. És autor del projecte de la medalla feta a Barcelona el 1948 a l’ocasió del IV centenari de Cervantes.
El govern francès el nomenà, el 1965, cavaller de l’ordre de les Palmes Acadèmiques.
Dirigí les revistes “Numisma” i “Gaceta Numismática”. Fou fundador i president de la International Association of Professional Numismatists.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1886 – Barcelona, 1969)
(o Caldes) Escriptor i grafista. Dirigí la revista “Enllà” de Molins de Rei, on publicà nombrosos articles i poesies. Col·laborà també a “La Tralla” i “Catalana”, generalment amb pseudònim.
És autor d’obres teatrals, com Una boira (1908) i Quan les arrels han mort (1910), i de narracions, com Goig infinit i Deslliurança. Traduí Conte d’hivern, de Shakespeare (1909).
Fou el pare de l’escriptor Pere Calders i Rossinyol.
(Barcelona, segle XIV – 1446)
Mestre il·luminador.
Documentat del 1391 al 1446, és autor d’una còpia de les Gesta Romanorum encarregada pels consellers de Barcelona, feta amb una excel·lent cal·ligrafia.
(Barcelona, 1521 – 3 gener 1603)
Historiador i escriptor. Fou deixeble de l’humanista Martí Ivarra. A partir del 1545, que fou nomenat catedràtic d’arts i filosofia, restà sempre estretament vinculat a la vida de la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué rector.
Col·laborà en la confecció de Lexicon latino-catalanum (1561) i escriví Cathalonia liber primis (en 4 volums, el primer publicat el 1588; els altres tres restaren inèdits).
Estimulador del conreu de la llengua catalana, fou jutge en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1580, i encara, el 1601, féu la Sentència dels versos catalans en el certamen celebrat en honor de sant Ramon de Penyafort. El Parnàs Català, de Marcillo, conté algunes de les seves poesies.
Sembla que compongué algun nobiliari.
(Santes Creus, Alt Camp, 1917 – Barcelona, 2004)
Escriptor. Anà a residir a Barcelona.
Ha escrit dues comèdies en col·laboració amb Alfons Saumell: Les engrunes (1957) i L’avió de les 10,30 (1959), i el llibre de memòries Tothom se’n va… Tard o d’hora! (1995).
(Barcelona, 23 octubre 1862 – 24 agost 1926)
Pianista. Actuà a París amb molt d’èxit i guanyà el primer premi de piano al Conservatori d’aquesta ciutat (1881), i després actuà per Europa i per Amèrica.
Essent encara jove abandonà la vida de concertista i es dedicà exclusivament a l’ensenyament.
(Figueres, Alt Empordà, 17 maig 1896 – Barcelona, 22 setembre 1981)
Escultor. El 1913 es traslladà a Barcelona i estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble d’Antoni Alsina i Amils.
Bon dominador del marbre i admirador dels clàssics grecs, de Donatello i Miquel Àngel, esculpí gran nombre de nus femenins, amb una constant preocupació per l’estructura i l’equilibri.
També és l’autor del monument de Pep Ventura (1971-72, a Figueres), d’una Assumpció (a l’església de la Bisbal d’Empordà) i d’una Al·legoria (a la Caixa d’Estalvis de Figueres).
Ha excel·lit també com a retratista.
Dades dels Països Catalans 