(Barcelona, segle XIV – segle XVIII)
Llinatge patrici de ciutadans honrats i després nobles de Barcelona que apareix, també, almenys fins a la fi del segle XVI, amb la forma Ferreres.
L’estirp coneguda és Pere de Ferrera (Barcelona, segle XIV – 1393/1400) Ciutadà de Barcelona. Casat amb Francesca i pare de Felip de Ferrera.
(Barcelona, segle XIV)
Mercader. Vers el 1360 partí cap a Grècia i s’establí al ducat d’Atenes, aleshores sota el domini català.
El 1380 es distingí per la seva cooperació en la defensa del castell de la Livàdia, ciutat on segurament residí, contra les companyies navarreses. La traïció dels grecs féu perdre la fortalesa als catalans i, assassinat llur cap Guillem d’Almenara, Ferrer aconseguí d’escapolir-se, i s’establí a Negrepont (Eubea).
El rei Pere III el Cerimoniós li reconegué el mèrit i els serveis.
(Barcelona, segle XV)
Diplomàtic. Serví Alfons IV el Magnànim.
El 1430, amb Lluís Servent, anà a l’illa de Rodes, possessió de l’orde de l’Hospital, de la qual era mestre Antoni de Fluvià.
Aquest havia preparat una pau entre Alfons IV i el soldà d’Egipte, el qual havia enviat a Rodes els seus ambaixadors. Les dues delegacions signaren aleshores el tractat.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític. Era guanter de professió. O ell o el seu pare destacaren el 1674 en l’organització de la defensa de les costes del Principat contra els francesos.
A les eleccions del 30 de novembre de 1713 sortí elegit Conseller Sisè, al consistori presidit per Rafael Casanova, trobant-se la ciutat en ple setge borbònic. Cooperà molt a la defensa.
Assistí a les sessions del 4 de setembre de 1714, en que fou rebutjada una proposta de rendició feta per l’enemic, i a les dues del dia 11 de setembre, la primera a Can Gorgot, en plena batalla final, i la segona sota les voltes de Sant Antoni, poc abans de ser feta la crida a parlament.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Polític i ciutadà honrat de Barcelona.
Afrancesat, regidor des del 1805 de l’ajuntament de la ciutat, fou l’únic que jurà fidelitat a Josep Bonaparte, i fou nomenat regidor en cap de 1809 a 1812.
Durant la incorporació de Catalunya a França (1812) continuà com a membre del consell municipal, i fou encarregat del proveïment de la ciutat.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà honrat. Com a membre del Braç Reial o Popular participà a la junta de braços de 1713. Formà part de la ponència especial encarregada de pronunciar dictamen provisional abans de la votació.
En aquesta féu una proposició on era declarada la necessitat de preservar les Constitucions catalanes, amb la qual arrencà 18 dels vots del seu Braç favorables a la defensa. Després de ser decidida la prossecució de la resistència contra Felip V de Borbó.
En caure la capital, el 1714, els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona, segle XVII)
Hoste de correus. Fill de Felip Ferran i Alcate, al qual succeí en el càrrec a la seva mort (1662).
Aquell mateix any passà a Jaume Cortada (mort el 1690), de la família Ferran, amb una certa dependència dels Tassis, al qual succeïren la seva muller Teresa Cabanes i llur fill Rafael Cortada.
Amb la Nova Planta (1716) el servei de correus fou incorporat a la corona.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Família. Des de mitjan segle XVI ostentà el càrrec de mestre de correus. El primer que fou elegit per terna, el 1539, fou:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Hoste de correus. Aconseguí de Carles I de Catalunya, el 1555, que nomenés mestre de correus de Catalunya el seu fill:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Mestre de correus. El 1565 Felip II de Catalunya confirmà la successió al seu fill, també anomenat:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Mestre de correus. El càrrec continuà com a patrimoni de la família, amb el suport de la confraria d’en Marcús i malgrat l’hostilitat dels Tassis. Fou succeït el 1610 pel seu fill:
Felip Ferran i Alcate (Barcelona, segle XVII – 1662) Mestre de correus. Arribà a una conciliació amb el comte de Villamediana (Tassis). El 1662 el càrrec passà al seu fill Antoni Ferran.
(Barcelona, segle XVII)
Mercader. Pare de Narcís i de Salvador Feliu de la Penya i Farell.
Contribuí a la restauració de l’hospital general de Barcelona, cremat el 1638. Hi sufragà la construcció de la sala dita de Sant Pere. Subvenia la celebració d’una missa per als malalts, els dies festius.
Fou conseller quart de la ciutat (1644). El 1652 fou nomenat marmessor de Pau Canal, que dotà el Col·legi de Menors de Sant Bonaventura de la Rambla. La donació data del 1666.
(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)
Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.
El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.
Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.
A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.
El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.
Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.
La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.
Dades dels Països Catalans 