Arxiu d'etiquetes: Badalona (bio)

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Cònsul i Giribet, Isidor

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, 14 juliol 1948 – Badalona, Barcelonès, 27 agost 2009)

Crític literari. Estudià magisteri i filologia romànica. Ha exercit la crítica literària en diferents mitjans de comunicació i ha harmonitzat el seu treball sobre la literatura contemporània amb una tasca d’investigador de la literatura catalana del segle XIX.

És autor de diversos treballs sobre Verdaguer i coautor, amb Ramon Miró, de l’estudi Valeri Serra i Boldú, de la Renaixença al Noucentisme (1987) i de l’edició de l’inèdit Folklore de la pagesia (1987), de Serra i Boldú.

Membre del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i des del 1989 secretari de la secció catalana del Pen Club. Fou el coordinador de “L’Any del Tirant, 1990-91″ per la Generalitat de Catalunya i ha editat diversos llibres sobre aquesta commemoració. Assessor editorial de Proa, Pòrtic i del Grup 62.

Borràs i Oriol, Enric

20 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)

Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.

Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.

Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.

Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.

De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.

El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.