(Barcelona, 1916 – 1993)

Constructor de gegants. El 1929 entrà d’aprenent en una fàbrica de joguines de Sant Andreu de Palomar, on aprengué les tècniques més antigues de treballar el cartó tot fent cavalls. A partir del 1952 passà a treballar al taller d’Escalé i Lluís Sabadell. Allí desenvolupà la seva faceta artística: a part d’algun gegant o capgròs, es dedicà sobretot a fer maquetes per a arquitectes, escenografies per a teatre i cinema, etc.

El 1967 tenia un taller de maniquins propi. L’arribada de noves tècniques i del polièster provocà un canvi en la seva manera de treballar, tot i que no deixà la tècnica artesanal del cartó. La seva última etapa estigué vinculada a l’escola dels Pares Escolapis del carrer de Sant Quintí, de Barcelona. Allí tingué un taller i féu tres parelles de gegants per al mateix col·legi.

El seu últim treball fou el Iaio del Barça, gegantó de la colla del barri de les Corts de Barcelona. El 1987 hom li concedí la Carta de Mestre Artesà i el 1991, la Creu de Sant Jordi.

(Barcelona, 27 febrer 1889 – Arenys d’Empordà, Alt Empordà, 29 desembre 1974)

Ballarina. Nom amb què és coneguda Àurea Serra. En el primer decenni del segle XX, coincidint amb la moda d’I. Duncan i l’esteticisme classicitzant, cultivà unes danses -anomenades cants plàstics– que volien reviure la dansa grega.

Des del 1920, any en què debutà a Madrid, féu gires per diversos països d’Europa i d’Hispanoamèrica. Tingué molt d’èxit a Itàlia, Grècia i també a Egipte.

Celebrada per les famílies reials britànica i egípcia, plagué a Mussolini. El dictador grec Pàngalos la distingí amb l’Orde del Fènix el 1926 i el poeta nacional Kostís Palamàs li dedicà poemes.

A Catalunya, li foren organitzats festivals al Teatre Grec de Montjuïc i a l’arc de Berà; fou protegida per alguns intel·lectuals com Joan Estelrich i Ambrosi Carrion, i ridiculitzada al Manifest Groc.

(Barcelona, 1926 – 9 juny 2011)

Tapissera. Es formà tècnicament a les escoles d’Arts Aplicades i Massana de Barcelona, i inicià, des del 1970, una tasca de renovació i de recerca dins el tapís. Basada en la investigació dels nusos i les robes antics, així com en les possibilitats espacials que l’obra tridimensional permet. El macramé és la base de les seves tapisseries de gran i de petit format.

Féu estendarts, indumentàries, grans cilindres i peces transformables que són el resultat d’aquesta pràctica, que té com a suport les cordes de sisal. Fou una de les tapisseres catalanes amb més projecció internacional: ha exposat a molts països d’Europa i d’Amèrica. Li ha estat concedit una beca March d’investigació tèxtil.

(Terrassa, Vallès Occidental, 1942 – )

Artista. S’ha presentat nombroses vegades a exposicions, tant nacionals com estrangeres, i sempre amb gran èxit, servint-se de tècniques artístiques conceptuals, objectes, manipulacions, fotografies, happenings, accions, etc. El 1967 presentà el que ha estat un dels seus temes preferits, els Soldats soldats: soldats de plàstic, com els de joguina, situats sobre un tauler com si es tractés d’un joc d’escacs.

Més tard s’interessà pels fets socials, i pel seu caràcter cerimonial i festiu; el 1981 realitzà l’acció desfilada Wheat Steak. El 1986, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, ideà el projecte Honeymoon, consistent en una insòlita boda entre la estàtua de la Llibertat de Nova York i la de Colom, de Barcelona.