Escola. Nom popular de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Barcelona, anomenada anteriorment Conservatori Municipal d’Arts Sumptuàries i Oficis Artístics Massana.
Va iniciar les seves activitats gràcies al llegat d’Agustí Massana i Pujol (biblioteca d’iconografia i indumentària, dotació per a la creació d’una escola d’oficis, etc). En Jaume Busquets i Mollera en fou el primer director.
Escola d’art. Va començar les seves activitats sota la direcció d’Albert Ràfols i Casamada amb l’objectiu de renovar els estudis d’art. El 1972 organitzà una gran reunió internacional a Castelldefels centrada en l’estudi dels llenguatges no verbals. Fou dirigida per l’arquitecte M. Espinet.
El 1994 fou adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el nom actual d’Eina, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i és un dels centres més importants d’Europa en la seva especialitat, i ha rebut diferents distincions.
(o Escola de Llotja) Institució destinada a l’ensenyament de l’art. Va ser establerta per la Junta de Comerç a l’edifici de Llotja amb el nom d’Escola de Nobles Arts. Posteriorment amplià el pla d’estudis amb la secció d’arquitectura (1817) i la d’ornamentació tèxtil (1834).
L’any 1901 l’escola prengué la denominació d’Escola Superior d’Arts, Indústries i Belles Arts, per un decret que donava aquest nom a les escoles de belles arts refoses amb les d’arts i oficis, i el 1924 passà a anomenar-se Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts.
A partir del 1940 l’Escola s’organitzà en dues branques: l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, posteriorment dita d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, i l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, que el curs 1977-78 esdevingué la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
“Perejaume” Artista. El seu treball, entre la pintura, la instal·lació, l’acció i l’art objectual, sintetitza una personal visió poètica de la naturalesa com a compendi de vida i pensament. Sense tenir en compte els límits tradicionals entre les tècniques i els gèneres artístics, planteja un treball intel·lectual que pot ubicar en espais naturals o arquitectònics, sempre buscant la màxima comunicació amb l’espectador, i amb una subtil manipulació d’imatges que sovint acosta les seves obres a la poesia visual.
Ha participat en diverses exposicions internacionals, com en la secció “Aperto” de la Biennal de Venècia de 1990, i és autor de la decoració pictòrica dels medallons del sostre del nou Teatre del Liceu de Barcelona.
Ha publicat diversos llibres de poesia, com Ludwig-Jujol (1989), Oli damunt paper (1992) o La pintura i la boca (1993).
(RACBA) Institució. Té la seu al palau de la Llotja. Fou fundada com a Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Declarada reial acadèmia en 1922 i ampliada la seva actuació a tot el Principat.
Està dividida en diverses seccions: Pintura, Música, Arts Decoratives, Arquitectura i Escultura) i té com a objectius principals la conservació del patrimoni artístic del país i la promoció d’iniciatives en matèria d’art. És remarcable sobretot el fons d’obres d’art català del segle XIX.
És integrada per trenta membres numeraris, elegits entre artistes destacats, estudiosos de l’art i persones que han sobresortit per llur mecenatge, i dirigida per una junta de govern.
Les seves publicacions no tenen una periodicitat determinada i són de caire monogràfic. Hi ha una petita biblioteca especialitzada en temes artístics.
Artista plàstic. Estudià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des del final dels anys 1980, la seva reflexió se centra en els problemes intrínsecs al procés de creació artística, als material i als límits de la pintura, des d’un àmbit més conceptual que pròpiament formal. S’interessa per la representació del pas del temps i el seu rastre.
Dins l’àmbit estatal, ha presentat exposicions individuals a Barcelona i a Madrid. Ha estat present en exposicions a Sevilla (1992), Madrid, Donostia (1993), al MACBA (1996) i a Lima (1997). Ha realitzat diversos projectes en espais públics, com Carta de colores a l’aeroport de Barcelona (1995), Escriure a l’aigua a les Piscines Municipals Picornell, o la instal·lació permanent a l’Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia (1996) d’aquesta ciutat.
Professor de pintura a l’Escola Massana de Barcelona. L’any 1998 fou seleccionat per a la IX Biennal de Sydney. El 2000 presentà l’exposició Malgastar al Prat de Llobregat.
Dades dels Països Catalans 