(Catalunya, segle XV)
Arquitecte establert a Barcelona.
El 1467 contractà el claustre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, i, en col·laboració amb el mestre d’obres Pere Baset, construí els claustres del convent de Sant Jeroni de la Murtra (1469-78) i del monestir de Montserrat (1476).
(Riudecanyes, Baix Camp, 30 desembre 1909 – Madrid, 12 setembre 1979)
Pintor i arquitecte. Es titulà en 1936, fou arquitecte municipal de Riudoms, Falset, Móra d’Ebre, l’Espluga de Francolí i de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus.
Construí el Museu Biblioteca de la Riba (1948), el Casal Montblanquí (1948), la reconstrucció de l’ermita de la Riera, a les Borges del Camp.
El 1960 s’establí a Barcelona i el 1963 anà a Madrid com assessor del ministeri d’Educació.
Com a pintor ha conreat bastant l’aquarel·la i formava part de la junta directiva de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
Treballà per la recuperació del poble de Siurana (Priorat).
(Barcelona, 1931 – 1937)
“Documentos de Actividad Contemporánea” Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià.
Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme.
S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.
(Mataró, Maresme, 22 abril 1852 – Tortosa, Baix Ebre, 18 juliol 1939)
Arquitecte (1879). Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885), el museu (1900), el disseny dels eixamples i l’actual parc municipal Teodor González.
Per al bisbat restaurà la capella del palau episcopal i diferents treballs a la catedral, així com la construcció del temple de la Reparació i l’església del Roser. La seva obra és més aviat classicista que no pas modernista.
Fundador del setmanari “La Veu de la Comarca” (1903-09). Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l’arqueologia.
(Barcelona, segle XIV – Palerm, Sicília, 1420)
Mestre d’obres. Anomenat també Guillemins.
Treballa en nombrosos edificis barcelonins: claustre de l’Hospital de la Santa Creu, esglésies de Santa Maria del Pi, de Sant Jaume, del Carme i de Montsió.
Formà part de la junta d’arquitectes del 1416 que dictaminà sobre el projecte de nau única de la catedral de Girona.
(Valladolid, Castella, 30 març 1946 – )
Arquitecte i polític. La seva família es traslladà a Barcelona quan ell tenia un any, ciutat on cursà estudis d’aparellador.
Tingué diversos càrrecs polítics a l’ajuntament, com el de tinent d’alcalde (1979-83). Fou elegit president del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (1979-83), director general de la Fira de Barcelona (1983-87) i el 1987 fou nomenat conseller delegat del Comité Organitzador Olímpic Barcelona’92. L’any 1996 s’incorporà com a directiu del Grup Planeta, president de Vueling (2003-07) i director general d’El Corte Inglés.
(Barcelona, 22 novembre 1847 – 20 novembre 1926)
Arquitecte. Titulat mestre d’obres el 1868 i arquitecte el 1877. D’estil eclèctic i, de vegades, modernista, fou un dels arquitectes més sol·licitats del seu temps.
Autor de nombroses cases a l’Eixample de Barcelona: al carrer de Girona 112 (1879), al passeig de Gràcia-carrer de Provença (1881), can Boada, a la Gran Via 346 (1886), carrer de Lloria 43 (1888), can Robert, a la Gran Via 350 (1890), carrer de Rosselló 158 (1896), passeig de Gràcia-carrer de Mallorca (1905) i can Vicenç Ferrer, a la plaça de Catalunya (1912, desapareguda). També bastí la casa Buxareu, al xamfrà del carrer dels Àngels amb el de Fortuny (1878), i la Vilumara, a la plaça de Sant Pere 4 (1896).
Amb Antoni Robert féu el monestir de Sant Pere de les Puelles, de Sarrià. Féu, a més, la capella del convent de les Magdalenes (1880), la torre Buxareu, a Puigcerdà (1879), i la Lacambra, a Sarrià (1892), obres de restauració al Teatre del Liceu (1898), arranjament del Prado Catalán (1879), el Teatre Tivolí (1919) i el cafè teatre Novetats (1890).
Al cementiri de Sant Gervasi construí el panteó Grenzner, i en col·laboració amb Domènech i Estapà féu la Presó Model de Barcelona (1888-1904).
(Múrcia, 22 gener 1828 – Barcelona, 16 maig 1901)
Arquitecte. S’instal·là a Barcelona i formà part de l’Escola de Mestres d’Obres des del 1853. El 1854 fou condecorat per la seva meritòria actuació durant l’epidèmia de còlera, que tingué al seu càrrec els hospitals.
Arquitecte diocesà (1874-92), acadèmic de Ciències i Arts (des del 1875) i de Belles Arts (des del 1856). Restaurà l’església del Pi (1856) i hi construí l’altar major, cremat el 1936. També restaurà Sant Pere de Camprodon i, com a arquitecte provincial, l’edifici de la diputació de Barcelona.
Fou autor de l’absis de Montserrat- on col·laborà Gaudí- (1876) i del primer projecte de la Sagrada Família, començat el 1882, fins el 1883, que el succeí Gaudí. Féu els plans de les torres i la muralla de Canaletes (1855).
Fou president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1879-80) i director de l’Escola d’Arquitectura (1889-1900).
Pare del també arquitecte Francesc de Paula del Villar i Carmona.
(Barcelona, 24 novembre 1861 – Ginebra, Suïssa, 22 setembre 1926)
Arquitecte. Fill de Francesc de P. del Villar i Lozano. Titulat el 1886.
Succeí al seu pare com a arquitecte diocesà (1892) i continuà les obres de Montserrat: la façana de l’església, el cambril de la Mare de Déu, el Primer Misteri de Dolor del Rosari Monumental, el monument als herois de la batalla del Bruc, actualment desaparegut, etc.
A Barcelona bastí la casa del Gas Lebon a la cruïlla del carrer de Balmes amb la Gran Via (1896), la casa Riera, a l’altre cantó de la Gran Via (1892), l’església nova de Santa Madrona i l’Hospital d’Inguaribles (1916).
Féu també l’església parroquial de Tiana (1886), el campanar de l’església de Sant Joan de Valls (1895-97), de 74 m d’alçada, i la casa de salut de la Fundació Albà.
(Barcelona, 27 maig 1873 – 23 abril 1954)
Arquitecte. Fill de Joan Valeri i Anglà, mestre d’obres originari d’Oristà (Osona). Estudià a l’escola politècnica de Madrid i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1899. Pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes.
La seva obra és caracteritzada per l’ús dels frontons ondulats, els ornaments de derivació floral i el modelat de materials en formes de composició lliure i de gran exuberància.
Projectà i construí la torre de Sant Jordi (1908), al carrer de Sant Eudald, i la casa Comalat (1900), a la Diagonal de Barcelona, la casa Bou (1914), al Papiol, el Casino de Sant Andreu de la Barca (1924), diversos cellers de vinaters a Sant Esteve Sesrovires, la casa Sindreu, a l’Ametlla del Vallès, i la fàbrica Cíclop (1944), a Igualada.
El 1938 projectà un trespol ceràmic que patentà el 1943.
Dades dels Països Catalans 