(Catalunya, segle VI)
Bisbe de Tarragona (vers 589-vers 599). Envià un delegat al tercer concili de Toledo (589). L’any 592 convocà i presidí un concili provincial a Saragossa per a legalitzar la situació dels arrians convertits al catolicisme.
Féu el decret De fisco Barcinonensi referent a la recaptació de tributs als territoris dependents del bisbe; també signaren aquest document els bisbats d’Egara, Empúries i Girona.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(València, 1455 – Tarragona, 26 agost 1514)
Eclesiàstic. Fill d’Alfons VI de Ribagorça i nét del rei Joan II el Sense Fe.
Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). President de la Generalitat (1500-03). Ocupà l’arquebisbat de Tarragona (1513-14).
Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.
(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)
Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.
El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).
Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).
Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.
(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.
El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.
Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.
Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.
A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.
Dades dels Països Catalans 