(Calamocha, Aragó, vers 1680 – València, vers 1750)
Pintor, gravador i arquitecte. Establert a València. Excel·lí en la pintura de flors i fou hàbil en la perspectiva.
Entre les seves obres cal remarcar els retaules de l’església valenciana de Sant Nicolau (1726). Gravà un pla topogràfic de València, delineat per Tomàs Vicent Tosca.
(Mirambell, Aragó, 1839 – València, 1901)
Metge. Fou catedràtic (1872) i degà (1889) de la facultat de medicina de València i, a partir del 1898, rector de la universitat.
Publicà, entre altres obres, Compendio de cirugía (València 1874) i Recuerdos de lírica (València 1899).
(Mas de las Matas, Aragó, 1732 – València, 1801)
Escolapi il·lustrat. Estudià a la Sapienza de Roma, on s’especialitzà en matemàtiques i llengües orientals. Professor a Daroca i després a València, on fundà i dirigí, juntament amb Andrés Mayoral, el Seminari Andresià, i en redactà les constitucions.
El 1787 Carles IV de Borbó el cridà a formar part de la comissió per a la reorganització dels estudis universitaris.
Dins l’orde fou rector de Sant Joaquim de València i provincial d’Aragó. S’encarregà de l’edició de la Bíblia preparada per Felipe Scio.
(Aragó ?, 1605 – l’Alguer ?, Sardenya, 1689)
Bisbe de l’Alguer (1681). Fou elegit el 1685 arquebisbe de Càller. Ensenyà arts a Estella i teologia a Osca i a Pamplona.
Morí en extrema pobresa (deixà només el manuscrit dels seus cursos de filosofia).
(Saragossa, segle XIV – Xàtiva, Costera, 1440)
Jurista i polític. Fou batlle general (1431-34) i justícia (1434-39) d’Aragó. Autor d’un volum d’Observaciones.
Fou acusat de malversacions per la reina Maria de Castella, que li demanà que renunciés al càrrec. S’hi resistí i la reina el féu empresonar i traslladar secretament al castell de Xàtiva, on morí.
(Calataiud, Aragó, 3 febrer 1862 – Alacant, 21 febrer 1917)
Escriptor. Va passar la seva infantesa i adolescència a Alacant, i després anà a Madrid.
Situat entre el post romanticisme i un realisme quasi castissita, el seu teatre continuà el de Tamayo i Baus i el d’Echegaray, tot afegint-hi l’interès per la problemàtica social, tractada, però, d’una forma melodramàtica (Juan José, 1895).
Conreà temes llegendaris i lírics: Honra y vida (1891), Curro Vargas (1892), i de tesi Los irresponsables (1892). Luciano (1894). Traduí al castellà El místic de Santiago Rusiñol.
Greument malalt, va tornar a Alacant, on hi va morir poc després.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Dama. Era filla de Ferran Dias. El 1279 es casà amb Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran. El seu marit rebé del rei, el mateix any, la senyoria de Sogorb i altres terres.
La seva única filla, Constança de Sogorb, es casà amb un dels més poderosos nobles d’Aragó, Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc de Luna.
(Saragossa ?, Aragó, segle XIV – Aragó, segle XIV)
Tresorer i després procurador general de la reina Violant de Bar des del 1393.
Mercader de Saragossa, féu fortuna amb negocis relacionats amb la cort, com l’arrendament de totes les seques dels regnes de Joan I el Caçador, llevat de les de Mallorca (1388), la col·lecta de la dècima papal concedida a Joan I el 1390 i el 1393 (aquesta darrera en societat amb Luchino en l’alineació i després en la recuperació del patrimoni reial tant en època de Joan I com de Martí I l’Humà).
Fou inclòs en el procés del Consell de Joan I, el 1396.
(Camarena de la Sierra, Aragó, 16 febrer 1777 – València, 29 novembre 1854)
Historiador. Sacerdot, catedràtic dels seminaris de Terol i de Sogorb. D’ideologia liberal, el 1820 fou diputat per Terol. S’exilià a Marsella el 1823, i més tard residí a Barcelona.
El 1844 fou presentat per a bisbe de Mallorca, però hi renuncià i fou canonge de València.
Publicà Diccionario geográfico-histórico de la España antigua Tarraconense, Bética y Lusitana (1835-36) i Compendio de la vida del apóstol san Pablo (1849).
(Calataiud, Aragó, 1750 – Palma de Mallorca, 1814)
Escultor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid, i pensionat per Carles III de Borbó anà a Roma durant divuit anys.
El 1798 es contractat pel cardenal Antoni Despuig i Dameto i s’anà a Mallorca fins el 1801, en que tornà a Madrid. Amb l’arribada de Josep Bonaparte retornà a Palma.
Destacà com a realitzador d’imatges religioses.
Dades dels Països Catalans 