(Alcoi, Alcoià, 7 març 1912 – 24 febrer 1992)
Escriptor. Fundador i director del setmanari “Ciudad”.
La seva producció és compon de títols com: Viaje por tierras de Alicante (1957), Antología de poesia festiva alcoyana (1961), Libro de la fiesta de Moros y Cristianos (1962), Lorenzo Casanova, un pintor enfermo (1962), entre d’altres.
(Alcoi, Alcoià, 1842 – València, 1917)
Periodista i polític. Doctor en ciències i llicenciat en farmàcia, ocupà una càtedra a la facultat de ciències de la Universitat de València.
Milità al partit progressista de Peris i Valero, i començà a treballar al periòdic “Los Dos Reinos”, d’aquesta ideologia. El 1872 fou elegit diputat a corts.
Des del 1875 dirigí el diari “El Mercantil Valenciano”, al qual donà una gran difusió i una orientació política de caràcter republicà independent relativament enfrontada amb el blasquisme d’“El Pueblo”.
(Alcoi, Alcoià, 1929 – Madrid, 30 desembre 2011)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Conreà diverses tècniques, especialment la pintura a l’oli. Ha exposat individualment a Alcoi, València, Barcelona i París.
Com a muralista ha decorat, entre altres, el presbiteri de l’església arxiprestal de Santa Maria a Alcoi (1956) i la del Salvador a Cocentaina (1961).
Influït per l’estructura del cubisme, ha passat també per una etapa abstracta.
(Alcoi, Alcoià, 1873 – 1942)
Pianista. Dugué a terme al seu poble natal una gran activitat com a professor i concertista.
Dirigí l’orquestra del Teatre Calderón.
(Alcoi, Alcoià, 14 març 1844 – Alacant, 23 març 1900)
Pintor. Fou deixeble de Daniel Cortina i de Federico Madrazo. Pensionat a Roma (1874-78) per la diputació d’Alacant, on romangué quatre anys més. Fundà a Alcoi el Centre Artístic, escola d’art.
A Alacant, fundà i dirigí l’Acadèmia de Belles Arts, i organitzà l’Exposició de Belles Arts del 1894. Fou acadèmic corresponent de l’Academia de San Fernando (1891).
Conreà tots els gèneres i algunes de les seves obres són ben remarcables: L’èxtasi de Sant Francesc, considerat el seu autoretrat, i també Escac i mat, El falconer (Alacant, Casino), Samba gitana (Alacant, Casa de la Vila) i El cardenal.
Retratista i pintor de gènere, defugí les grans exhibicions, i la seva obra es caracteritza per un detallisme pulcre, un domini complet del dibuix i un empastament cromàtic elegant i mesurat.
(Alcoi, Alcoià, 1861 – Madrid, 1922)
Enginyer de mines. És autor d’un Tratado de legislación de minas i d’una Economía minera.
Projectà el ferrocarril de València a Madrid i les línies de la Vila Joiosa a Dénia i a Alacant.
(Alcoi, Alcoià, 1859 – Madrid, 1931)
Escriptor. Des de ben jove residí a Madrid. Hi treballà a la premsa local i hi estrenà la comèdia El fuego de San Telmo (1889). Col·laborà amb Carles Arniches a diverses obres teatrals.
És autor de més de setanta peces, la majoria sainets i sarsueles: Las mamás, La verdad desnuda, Éxito editorial, etc, i d’una òpera: Marcia.
(Alcoi, Alcoià, 1856 – Madrid, 1903)
Compositor. Estudià amb el seu pare Francesc Cantó i Botella (1811-1886). El 1876 es traslladà a Madrid, on fou nomenat professor d’harmonia del conservatori.
Autor d’un Poema sinfónico (1892), de diverses misses, obres per a piano i per a banda (el popurri El pardalot, 1886).
(Alcoi, Alcoià, 1556 – 1637)
Religiós agustí. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics. Excel·lí com a predicador.
És autor de diverses obres de caràcter religiós.
(Alcoi, Alcoià, 8 octubre 1866 – 6 gener 1937)
Pintor. La seva carrera artística presenta dues etapes, la primera, de temàtica social, amb quadres com Orfeó! (Museu d’Art Modern de Barcelona); la segona, des de vers el 1906, basada en un repertori de paisatges, natures mortes i nus, d’ambient valencià, fet amb un estil lumínic gairebé impressionista, de pinzellada àgil, clarament influït per Joaquim Sorolla.
Fou primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1906) i medalla d’or a l’exposició internacional de Califòrnia (1918).
Dades dels Països Catalans 