(Alcoi, Alcoià, 1890 – Madrid, 1967)
Escriptor. Des dels deu anys visqué a Madrid. És autor d’obres teatrals diverses, sarsueles i comèdies per a infants.
També ha publicat narracions com El árbol de Navidad (1930), Numancia (1945) i Cuentos fabulosos (1947), entre altres.
(Alcoi, Alcoià, 25 novembre 1859 – Madrid, 12 març 1940)
Compositor. Germà d’Antoni. Deixeble de R. Pasqual, amplià els coneixements musicals al conservatori de Madrid, on fou professor d’harmonia a partir del 1885.
Compongué unes trenta sarsueles, una Pavana de concert i altres obres.
(Alcoi, Alcoià, 1870 – Madrid, 1940)
Pintor. Germà de Miquel. Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala. Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i il·lustracions per a “Blanco y Negro” i “Nuevo Mundo”.
Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així!.
(Alcoi, Alcoià, 22 març 1884 – València, 31 gener 1962)
Escriptor. Residí uns quants anys a Amèrica.
Publicà els volums de narracions Raimet de pastor (1989) i Els pells roges (1954) i el drama en quatre quadres I sant Francesc digué (1962), a més de Camí i alba, poemes, i De la meva fullaraca (notes de dietari).
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Alcoi, Alcoià, 14 maig 1641 – València, 26 juliol 1704)
Eclesiàstic. Féu els estudis religiosos a València, on obtingué un benefici de la catedral (1669). Es remarcà com a director de consciències i per la seva ascesi personal. No deixà cap obra, però els seus biògrafs recolliren màximes seves d’espiritualitat.
El 1741 les seves restes foren traslladades a la catedral de València. És tingut com a venerable.
(Alcoi, Alcoià, 5 maig 1871 – Anna, Canal de Navarrés, 2 setembre 1963)
Escultor. Molt jove anà a estudiar a Barcelona amb un cert Marsal. Una pensió de l’ajuntament d’Alcoi el portà a Madrid, on fou deixeble d’Agustí Querol. A l’Exposición Nacional del 1897 presentà Mater Dolorosa.
Del tema decoratiu, amb clara presència del Modernisme, passà per una etapa classicista i desembocà en la temàtica religiosa: talles Sant Joaquim, Santa Llúcia, bronze Sant Jordi (Alcoi, Museu del Casal de Sant Jordi), marbre Virtuts teologals i l’Àngel imposant el silenci (cementiri municipal d’Alcoi).
També féu els dos àngels de marbre blanc per a l’altar major de l’església de Sant Jordi (destruït el 1936), tot i que se’n conserva el guix (1918). És autor també del monument a Artigas a l’Uruguai, i de la Quadriga del Banco de Bilbao de Madrid.
Guanyà una segona medalla a Madrid el 1908 per Llavors, i la Creu d’Alfons XII per un monument a Cervantes.
(Alcoi, Alcoià, 27 agost 1930 – )
Escriptor. Ha col·laborat a “Ciudad”, a “Levante” i en altres periòdics.
És autor dels llibres 13 cuentos en esquema (1960), En breve espacio, mucha primavera (1961), Retratos al minuto (1966) i Primeros pasos del maquinismo en Alcoy (1965).
Andreu Carbonell (Barcelona, 1698 – Palma de Mallorca, segle XVIII) Escultor. S’establí a Palma. És autor de l’altar de l’església de la Mercè i començà, el 1747, les obres de la capella de Sant Sebastià, a l’església de Banyalbufar, que serien continuades el 1756, després de la seva mort, per un fill seu.
Climent Carbonell (Catalunya, segle XV) Fuster. Especialitzat en treballs artístics. El 1483 realitzà les obres de fusteria per als orgues de la catedral de Lleida. Del 1490 al 1497 fou fuster de la seu barcelonina, en unió d’un Antoni Carbonell que era probablement germà seu.
Guillem Carbonell (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Autor de les sales Blanca, dels Cavalls i del Tinell del Palau Reial Menor de Barcelona, del qual fou conservador del 1368 al 1372.
Joan Carbonell (Catalunya, segle XIV) Argenter. El 1394 féu la creu processional del capítol de Vic, una de les més remarcables de Catalunya.
Jordi Carbonell (Palma de Mallorca, s XVIII – 1759) Brodador i dibuixant. Treballà per a la seu de Palma.
Josep Carbonell (Alcoi, Alcoià, ? – País Valencià, ? ) Escultor. Entre les seves obres destaca una interpretació d’Hamlet, fosa en bronze.
Miquel Carbonell (Palma de Mallorca, segle XVIII) Pintor i projectista. Pintà diverses obres per a la seu i per a l’església de Monti-sion, a Palma de Mallorca, i escriví Libro de relojes solares (1723) i Compendi matemàtic (1737), inèdits.
Vicent Carbonell (Alcoi, Alcoià, segle XVII) Jurista i escriptor. El 1672 publicà el llibre Célebre centuria que consagró la Ilustre y Real Villa de Alcoy a honor y culto del soberano Sacramento del Altar, en el qual, a més de la descripció d’unes festes celebrades el 1668, presentà una estimable ressenya de fets històrics relacionats amb els pobles de l’Alcoià.
Dades dels Països Catalans 