Arxiu d'etiquetes: Alboraia

Vives i Llisó, Francesc

(Alboraia, Horta, 1742 – Sant Miquel dels Reis, València, 1799)

Frare jerònim. Vestí hàbit en 1770. Fou home d’altes virtuts, gran modèstia i famosa erudició.

Els seus escrits restaren inèdits.

Valero, Cristòfol

(Alboraia, Horta, segle XVIII – València, 1789)

Pintor i eclesiàstic. Té obres al Museu d’Art Modern de Madrid, a diverses esglésies valencianes i alguns retrats al palau arquebisbal de València.

Rafelterràs

(Alboraia, Horta)

Despoblat.

Coret i Peris, Cristòfor

(Alboraia, Horta, 1683 – València, 1760)

Eclesiàstic i mestre de llatí.

Publicà Explicación de la síntaxis de Torrella (1712), els Diálogos de… Luis Vives (1723), en versió bilingüe (llatí-castellà), Centuria de frases reducidas a método fácil (1725), Noches y días feriados sobre la síntaxi del maestro Juan Torrella (1750).

Carraixet -Horta-

(Alboraia, Horta)

Despoblat, a la bora del barranc de Carraixet.

El 1370 esdevingué lloc de contribució de València, i el 1400 hom hi establí els cementiris dels penjats i dels pobres, a càrrec de la confraria de la Mare de Déu dels Sants Innocents, que el 1447 construí l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, que es conserva molt modificada.

Calbet

(Alboraia, Horta)

Caseriu format per barraques i alqueries.

Alboraia (Horta)

Municipi de l’Horta (País Valencià): 8,27 km2, 6 m alt, 23.572 hab (2014)

Situat al nord de la ciutat de València, a la plana al·luvial costanera, a banda i banda del barranc de Carraixet, oberta al mar per la platja d’Alboraia.

La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura de regadiu, alimentada per les sèquies de Rascanya, de Mestalla i de Tormos; a banda de les hortalisses, destaca el conreu de la xufla, base de la coneguda indústria local de l’orxata de xufla. La ramaderia tingué importància i la indústria s’ha desenvolupat en petites empreses provinents de la capital. Àrea comercial de València. La població ha augmentat considerablement.

El poble, una important alqueria en època musulmana, situat a la banda dreta del barranc de Carraixet, tendeix actualment a fusionar-se amb l’àrea urbana de la ciutat de València. L’església parroquial de Santa Maria, d’estil barroc, és del segle XVIII.

Dins el terme es troben l’ermita i el despoblat de Carraixet, els despoblats de Rafelterràs i de Massamardà i el santuari del Miracle.

Enllaç web: Ajuntament

Basset i Ramos, Joan Baptista

(Alboraia, Horta, 1654 – Segòvia, Castella, 15 gener 1728)

Militar. Sentenciat a mort per homicidi, s’evadí a Itàlia, on seguí la carrera militar. Emigrà a Àustria, on entrà a l’exèrcit imperial i participà en diverses campanyes a Hongria i al Milanesat.

Tornà a Espanya el 1705 durant la guerra de Successió comandant un reduït grup de forces aliades que desembarcà a Dénia (17 agost 1705) i que aconseguí captar el coronel Rafael Nebot, el qual es passà al camp austriacista amb d’altres caps borbònics. Això permeté a Basset d’ocupar Oliva, Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira, i, finalment, d’entrar a València (15 desembre 1705), on fou rebut per la població com un alliberador.

L’arxiduc Carles III premià aquesta acció amb l’atorgament del marquesat de Cullera i de la senyoria de l’Albufera a la seva mare. Fou nomenat governador militar de Xàtiva (març 1706), ciutat que hagué de defensar d’un intent de reconquesta per part del comte de Las Torres i que fortificà sòlidament.

Derrotades les tropes aliades a Almansa (1707), seguí l’exèrcit austriacista, però refusà d’abandonar el Principat amb les tropes imperials el 1713. A Barcelona li fou confiat el comandament de l’artilleria de la ciutat, amb el grau de general (juliol 1713).

Durant el setge de Barcelona suplí la inferioritat del material amb l’habilitat del seu comandament i amb la preparació dels artillers, que practicaren el tir d’esclat enlairat amb granada de metralla; des del setembre de 1713 dirigí també el cos d’enginyers de la plaça.

Després de l’Onze de Setembre, i vulnerant els acords de la capitulació, fou detingut el 22 de setembre de 1714, i conduït en vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarrabia, al País Basc, on restà empresonat en condicions especialment dures fins al 1719, que fou traslladat a Segòvia, on el 1725 per la pau de Viena, fou alliberat, però degut al seu greu estat de salut, no pogué anar fins a Viena i morí a Segòvia en la més absoluta indigència.