(Barcelona, 30 agost 1871 – 22 octubre 1955)
Sociòleg, polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Francesc.
Fou diputat (1908), president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de presons. S’especialitzà en temes penitenciaris i la rehabilitació dels infants delinqüents.
Dirigí la revista “Aurora Social” (1907-08), des de la qual defensà un sindicalisme de caire catòlic. Publicà diversos estudis en català, castellà i francès sobre les qüestions esmentades.
(Barcelona, 21 abril 1874 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1918)
Polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Ramon. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901).
Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) i dirigent de Solidaritat Catalana.
Autor d’obres històriques i jurídiques.
(Figueres, Alt Empordà, 22 febrer 1898 – Bagneux, Illa de França, 6 setembre 1976)
Polític i advocat. Germà de Joaquim i de Josep. Fou el primer director del diari “L’Opinió” i un dels fundadors del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà en la redacció de l’Estatut de Núria.
Diputat a les corts constituents de la II República (1931) i al Parlament català (1932). Ocupà el càrrec de conseller de Sanitat i Assistència Social (octubre-desembre 1932) i d’Agricultura i Economia (desembre 1932-gener 1933) de la Generalitat de Catalunya. El 1933 fou un dels dirigents de l’escissió de l’ERC que fundà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Des del 1939, visqué exiliat, primer a Mèxic i després a França, on fou membre del comitè executiu de l’Esquerra Republicana i féu de professor.
Publicà els reculls de poesia Safreu (1934) i El meu poble i altres poemes (1953).
(Barcelona, 15 setembre 1925 – 16 novembre 2006)
Advocat i polític. Inicià l’activitat política el 1954 dins el Partit Demòcrata Cristià, i el 1975 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC). President del comitè de govern (1980-82) d’UDC, fou elegit diputat al Congrés (1982-86) per CiU, i pel mai/1986 fou designat conseller de Justícia de la Generalitat. Diputat al Parlament de Catalunya (mai/1988), fou elegit president d’aquesta cambra. Fou reelegit el 1992 i restà en el càrrec fins al 1995.
(Barcelona, 2 juliol 1919 – 13 abril 1995)
Advocat, jurista, empresari i mecenes. Impulsor de nombroses entitats culturals, com les Edicions Catalanes de París, el 1969 creà la Fundació Jaume Bofill.
Presidí la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat i fou director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, president dels consells d’administració de les editorials Laia i Estela i conseller d’Edicions 62.
Professor de dret administratiu a la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsà l’elaboració del Diccionari jurídic català el 1986.
(Barcelona, 2 març 1905 – Berlín Oriental, Alemanya, 15 novembre 1981)
Polític i advocat republicà. Participà, integrat en el grup de “L’Opinió”, en la fundació de l’Esquerra Republicana de Catalunya, i fou elegit regidor de Barcelona (1931-33).
El 1933, juntament amb l’esmentat grup, se separà de l’ERC, i fou un dels dirigents del nou Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, en representació del qual fou altra vegada regidor de Barcelona (1934-36).
President del Consell Directiu de la Unió de Municipis Espanyols (1934) i membre de la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1936).
S’exilià el 1939 a Mèxic, on continuà l’exercici de la seva professió.
Fou el pare de l’escriptora Maruxa Vilalta i Soteras.
(Palma de Mallorca, 29 octubre 1941 – 23 març 2007)
Advocat. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona l’any 1963, el 1966 obtingué la primera plaça en les oposicions a jutge. Exercí a Maó (1967-70) i a Sabadell (1970-79) fins que el 1979 assolí la magistratura, càrrec que ocupà a l’Audiència Provincial de Palma, de la qual el 1987 fou president fins el 1994, que fou nomenat president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, càrrec que ocupà fins el 2004.
Durant els anys 1973, 1974 i 1975 fou professor de dret penal a la Universitat Autònoma de Barcelona i en 1992-94 fou professor de Dret Penal a la Universitat de les Illes Balears.
Redactor, en la Comissió de Juristes, de la Compilació del dret civil especial de les Balears, i també redactor de l’obra Reglas Mínimas del Proceso Penal per a l’ONU.
Fou cofundador de Jutges per a la Democràcia (1983) i de l’Associació de Juristes de les Illes Balears i rebé diverses distincions, entre les quals diverses dels col·legis d’advocats i dels col·legis de procuradors dels tribunals de Catalunya, el Premi Ramon Llull de les Illes Balears (2003), el premi Justícia de Catalunya (2004) i, a títol pòstum, la Gran Creu de Sant Ramon de Penyafort (2007).
(Vic, Osona, 29 octubre 1862 – Barcelona, 5 abril 1918)
Advocat i polític. Germà de Magí. Estudià al seminari de Vic, on fundà la revista “L’Almogàver” (1882). L’any següent deixà la carrera eclesiàstica i se n’anà a Barcelona, on estudià dret i féu de corresponsal del setmanari vigatà “La Veu del Montserrat”.
Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona (gener 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista, entitat que presidí el curs 1887-88. Com a secretari de relacions de la Lliga de Catalunya fou el principal promotor de la campanya contra l’article 15 del codi civil (1889).
Participà en la formació de la Unió Catalanista, i fou el fundador i director del setmanari “La Veu de Catalunya” (1891-98). Partidari d’un catalanisme moderat i possibilista, s’enfrontà amb els plantejaments del diari “La Renaixença”, molt més intransigents i radicals. L’any 1897 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme.
Advocat especialitzat en qüestions comercials i aranzelàries, el febrer de 1898 fou elegit secretari del Foment del Treball Nacional, des del qual càrrec influí notablement en l’evolució cap al catalanisme d’importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc.). Féu costat al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic (1899).
Cedí “La Veu de Catalunya” al seu amic Prat de la Riba, perquè la convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. Al gener de 1900 fou elegit president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat, Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc.). En formar-se la Lliga Regionalista (abril 1901), fou nomenat vicepresident de la seva junta.
S’apartà uns quants anys de la política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial (1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País (1910-11) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1917-18).
La seva influència sobre Prat i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la configuració d’un catalanisme conservador i catòlic, lligat als interessos dels grans industrials de Catalunya. Els seus articles de la campanya de l’any 1889 foren recollits en el llibre La primera victòria del catalanisme (1919).
Estigué casat amb Francesca Bonnemaison i Farriols (la boda tingué lloc el 19 de juliol de 1893).
(Terrassa, Vallès Occidental, 12 novembre 1880 – Barcelona, 29 juny 1966)
Polític, advocat i escriptor. Membre de la Lliga Regionalista, en representava l’ala més liberal. Fou un dels autors del projecte d’autonomia de la Mancomunitat Catalana (1918) i, més tard, el 1923, va intentar -sense aconseguir-ho- un apropament de la Lliga a la dictadura de Primo de Rivera.
Diputat de Girona al Parlament de Catalunya (1932), formà part del Consell de la Generalitat com a conseller d’Obres Públiques (1935-36) durant el període de suspensió de l’Estatut.
(Sarinyena, Aragó, 1885 – Barcelona, 29 abril 1938)
Polític, advocat i enginyer. Germà de Jesús i Josep. Resident des de molt jove al Principat, milità als rengles lerrouxistes, encapçalà els Jóvenes Bárbaros i fou president de la Federació de Joventuts Radicals de Catalunya i Balears.
Antisolidari fervent, diputat provincial (1911-15) i regidor de Barcelona (1915), pertanyia a l’ala més proobrerista del seu partit. Fou diputat per Osca a les corts constituents de la República i figura preeminent del radicalisme en aquella província; membre del comitè executiu del Partit Republicà Radical, durant el Bienni Negre ocupà els càrrecs de director general de treball i president de la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals.
Al juliol de 1936 fou detingut i empresonat al vaixell Uruguay, on fou assassinat.
Dades dels Països Catalans 