Arxiu d'etiquetes: actors

Montanyès i Moliner, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 25 octubre 1937 – 10 novembre 2002)

Actor i director de teatre. Es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha intervingut en nombrosos muntatges i ha dirigit, entre molts altres, Antígona (1978), de S. Espriu, Un lloc entre els morts de M.A. Capmany, El manuscrit d’Alí Bei (1988), de J.M. Benet i Jornet, Kean de J.P. Sartre i A. Dumas, L’hostal de la Glòria de J.M. de Sagarra per al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

Com a actor ha interpretat diverses obres de S. Espriu, de Shakespeare i de J. Oliver. Ha estat director de l’Institut del Teatre (1981-88) i formà part de l’equip de direcció del Teatre Lliure.

Moll, Josep Lluís

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 13 gener 1895 – Woodland Hills, EUA, 2 abril 1969)

“Fortunio Bonanova”  Actor i cantant. De jove es dedicà al periodisme. Format a Barcelona, estudià dret i música. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou.

En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921). Estrenà a Barcelona el Socrate.

El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S’establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista.

Novament a Barcelona, féu alguns dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934) i Poderoso caballero (1935). Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a Nova York, i després a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic.

Va fer versions espanyoles de cintes nord-americanes; El capitán Tormenta (1936), El carnaval del diablo (1936) i La inmaculada (1939), entre altres. Intervingué en uns quaranta films nord-americans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941); Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946).

A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), Pepita Jiménez (1945), El fugitivo (1946-47) i La diosa arrodillada (1947). Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), The Angel of the Amazon (1948) i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962).

És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.

Marsillach i Soriano, Adolf

2 Respostes

(Barcelona, 25 gener 1928 – Madrid, 21 gener 2002)  Actor i autor teatral i cinematogràfic. Nét d’Adolf Marsillach i Lleonart. Debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad (1950). Entre els seus èxits com a actor i director del Teatro Español de Madrid (des del 1965) hi ha Marat-Sade (1968) i Tartuf (1969).

Fundà i dirigí (1978-79) el Centro Dramático Nacional, i més tard fou nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1985-89 i 1992-96), i amb la qual ha fet montatges com La Gran Sultana (1994) i El misántropo (1996).

Ha actuat en nombroses pel·lícules: Mariona Rebull (1947), Cerca de la ciudad (1952), La regenta (1974), Al servicio de la mujer española (1978), Sesión continua (1984), La vaquilla (1985), Esquilache (1988, premi Goya al millor actor de repartiment) i Un largo invierno (1991).

Ha dirigit Flor de santidad (1972). Ha estrenat, com a autor teatral, Yo me bajo en la próxima, y usted? (1981) i ha col·laborat en diverses produccions per a la televisió.

Va publicar un llibre de memòries Tan lejos, tan cerca. Mi vida (1998). El 1991 va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts, màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura.

Majó i Miró, Enric

Deixa un comentari

(Rubí, Vallès Occidental, 22 març 1945 – )

Actor. Es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i en el teatre independent dels anys 1960.

Fou reconegut el 1970 en Edip Rei, de Sòfocles, al qual seguiren Yerma (1971), de García Lorca; Tarzan dels micos (1974), de Terenci Moix; Quan la ràdio parlava de Franco (1979), de Benet i Jornet; Hamlet (1979), de Shakespeare; Terra baixa (1981), d’Àngel Guimerà; Setmana Santa (1986), de Salvador Espriu; Una visita inoportuna (1990), de Capri; El marcader de Venècia (1994), de Shakespeare; Farsa y licencia de la reina castiza (1998), de R.M. del Valle-Inclán, i L’autèntic inspector Hound (1999), de T. Stoppard, entre d’altres.

Ha actuat sovint en cinema i en televisió i s’ha dedicat també a l’escenografia.

Lucena, Carlos

Deixa un comentari

(Bujalance, Andalusia, 19 maig 1925 – Madrid, 27 octubre 1995)

Actor teatral. La seva activitat escènica s’inicià el 1950 a Barcelona, on ingressà a l’Institut del Teatre i posteriorment a la companyia d’Enric Borràs. Més tard estigué vinculat al Teatre de Cambra de Barcelona i a la Companyia de Teatre Ciutat Comtal. A la dècada dels 1960 dirigí i gestionà el Teatre Guimerà i més tard fundà el Saló Diana amb Mario Gas.

Especialitzat en teatre clàssic, el 1978 s’integrà al Centro Dramático Nacional de Madrid, on interpretà obres com Enrique IV (1978), o Luces de Bohemia (1984). Premi Ercilla de Bilbao (1984), actuà per darrera vegada a Barcelona amb les Comedias Bárbaras. Féu la darrera interpretació el 1994 en el musical Golfus de Roma.

López i Ayats, Sergi

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 22 desembre 1965 – )

Actor cinematogràfic. Estudià teatre i debutà el 1986 amb Brams, o la kumèdia dels errors. En 1990-92 estudià interpretació a París, a l’escola de Jacques Lecoq, on conegué el director Manuel Poirier, que li facilità el debut al cinema i amb qui rodà quatre pel·lícules, entre les quals cal esmentar Western (1997), premiada al festival de Canes i que li representà la seva consagració interpretativa.

Posteriorment ha rodat, entre d’altres, Carícies (1997), Lisboa (1998), Morir (o no) (1999), Une liaison pornographique (1999), El cielo abierto (2000), Harry, un ami qui vous veut du bien (2000), amb la qual guanyà el guardó de millor actor de l’Acadèmia Europea de Cinematografia i el premi César 2001 al millor intèrpret masculí, Te quiero (2001), Hombres Felices (2001), El laberinto del fauno (2006; premi Butaca 2007 al millor actor català), Parc (2007), Petit indi (2008) i Map of the Sounds of Tokyo (2009).

El 2008 protagonitzà el monòleg teatral Non Solum, pel qual rebé el 2010 el premi Terenci Moix d’arts escèniques. L’any 2001 fou guardonat amb el premi Sant Jordi de cinema com a millor actor.

Joan i Juvé, Joel

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 novembre 1970 – )

Actor. El 1992 féu el seu debut teatral amb l’obra El sueño de una noche de verano, el 1993 debutà en cinema amb Rosita, please, i el 1994 aparegué en televisió en la sèrie Poble Nou de TV3. Conegut sobretot pels seus papers a les sèries televisives Periodistas i Plats Bruts (2000, TV3). També intervingué en les pel·lícules La buena vida (1996), El corazón del guerrero (1999) i Las razones de mis amigos (2000).

El 1994 fundà, amb Mònica Glaenzel, Elisenda Alonso i Jordi Sánchez, la companyia teatral Kràmpack, amb la qual presentà les obres Kràmpack (1994), Soc lletja (1997) i Excuses! (2001).

Homar i Toboso, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 20 abril 1957 – )

Actor. Formà part de la companyia fundacional del Teatre Lliure (1976), on s’ha format i ha desplegat gran part de la seva trajectòria professional amb obres de Büchner, Shakespeare, Marlowe, Txèkhov, Moliére, Strindberg, Guimerà, Goldoni, etc.

Ha dirigit les obres teatrals Història del soldat (1993-94), El barret de cascavells (1994), Hamlet (1999), etc. En cinema cal destacar la seva intervenció en La plaça del Diamant (1981), de Francesc Betriu, basada en l’obra homònima de Mercè Rodoreda; La ciudad de los prodigios (1999), de M. Camus, etc. Del 1992 al 1998 fou director artístic del Teatre Lliure. Premi Nacional d’Interpretació el 1986.

Guillén, Fernando

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 novembre 1932 – Madrid, 17 gener 2013)

(Fernando Gallego i Guillén)  Actor teatral i de cinema. S’inicià com a actor al teatre, primer com a integrant del Teatro Universitario de Derecho i, posteriorment, a diverses companyies (entre elles les d’Elvira Noriega, Fernando Fernán Gómez, Núria Espert o la Lope de Vega) i als teatres Español i María Guerrero. Va consolidar la seva fama a la televisió, especialment a La saga de los Rius.

Debutà al cinema amb Un día perdido (1953) i treballà per a directors com Pere Lazaga, J.L. Sáenz de Heredia o Josep Maria Font, entre d’altres. La seva carrera canvià d’orientació a partir de Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), de P. Almodóvar.

El 1992 va rebre el premi Goya al millor actor per Don Juan de los infiernos, de G. Suárez. Entre la resta de la seva filmografia destaquen: La nave de los locos (1995), Más allá del jardín (1996), Airbag (1997), La herida luminosa (1997) i El abuelo (1998).

Gas i Cabré, Mario

4 Respostes

(Montevideo, Uruguai, 5 febrer 1947 – )

Actor i director teatral. Fill de Manuel Gas i Salvador. Nascut accidentalment a sud-americà. Es va iniciar en els teatres universitaris i independents dels anys 1960 a Barcelona. Ha destacat com a director escènic d’òperes, de musicals i de diversos muntatges teatrals.

Ha dirigit, entre altres, El Adefesio, de R. Alberti, L’òpera de tres rals, de B. Brecht (1984), Salomé, d’O.Wilde (1985), La Ronda, d’A. Schnitzler (1986), El temps i els Conway, de J.B. Priestley (1992), Sweeney Todd, de S. Sondheim i H. Wheeler (1995), i Martes de Carnaval, de Valle-Inclán (1995).

El 1997 va debutar com a director de cinema amb El pianista. Ha estat empresari i va ésser director del Festival de Tardor de Barcelona (1989-91) i del Festival Olímpic de les Arts (1992). Ha rebut, entre d’altres, el premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el premi de la Crítica de Barcelona.

Ha exercit també com a crític teatral i gestor i animador.