Arxiu d'etiquetes: actors

Sánchez i Zaragoza, Jordi

1 Resposta

(Barcelona, 13 maig 1964 – )

Actor i autor dramàtic. Autor i actor, entre altres obres, de Kràmpack (premi especial de la Crítica 1994) i Sóc lletja (1997), també escriví i estrenà per a l’escena Excuses (2001), amb Joel Joan, de la qual féu també una versió cinematogràfica, i Mamaaá (2002), amb Pep Anton Gómez.

Ha interpretat també Sexes, dirigida per Pep Anton Gómez. Ha participat en pel·lícules com El perquè de tot plegat (1994), i ha escrit i interpretat per a la televisió Plats bruts, que rebé el premi Ondas 2002 a la millor sèrie, i L’un per l’altre (2004).

Rubianes i Alegret, Josep

1 Resposta

(Villagarcía de Arousa, Galícia, 2 setembre 1947 – Barcelona, 1 març 2009)

“Pepe Rubianes”  Actor còmic i director teatral. Va viure gairebé tota la vida a Barcelona, on va desenvolupar la seva carrera professional, conegut sobretot pels seus irònics monòlegs.

Va debutar en el teatre professional amb Dagoll Dagom als musicals No hablaré en clase (1977) i Antaviana (1978). Desvinculat del grup, marxà a Cuba, on residí durant tres anys i on conformà un tipus d’espectacle basat en el monòleg i la narració.

El 1982 va emprendre carrera en solitari i va obtenir gran èxit i permanència a l’escenari amb Rubianes, solamente el 1997, entre d’altres obres.

També va fer cinema (El crimen del cine Oriente, 1997) i televisió (Mikinavaja, 1995).

Roda i Pérez, Frederic

3 Respostes

(Barcelona, 15 gener 1924 – Bellaterra, Vallès Occidental, 1 març 2006)

Director teatral, actor i crític. Fill de Frederic Roda i Ventura. Impulsor de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, dirigí, entre altres, L’òpera de tres rals (1963), de B. Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’Agrupació.

Promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, tot formant part del jurat. Exercí la crítica teatral en el setmanari “Destino” i fou sots-director de l’Institut del Teatre de Barcelona (1970-80). Vice-president de Pax Christi i fundador de l’Institut de Polemologia Víctor Seix. Sempre va distingir-se per la seva activitat en favor de la pau.

Robrenyo i Tort, Josep

8 Respostes

(Barcelona, 1780 – mar Carib, 12 setembre 1838)

Actor, comediògraf i poeta. Fou el precursor del teatre català modern. Fill d’una família menestral, sentí ja de jove una atracció pel teatre que l’impulsà a debutar com a actor. Durant la guerra del Francès es trobà al setge de Tarragona (1808), del qual aconseguí de fugir, i es traslladà després a Mallorca.

A la tornada a Barcelona (1811) el feren actuar com a professional en la companyia Sociedad Dramática Española, que, malgrat haver estat afrancesada, no deixà d’escriure poemes satírics contra els invasors, alhora que col·laborava amb els resistents.

L’any 1820, en temps de la revolució de Riego, es trobava a Barcelona, des d’on començava a bastir la seva fama. Aleshores (1820-23) escriví els sainets inspirats en fets concrets i de clara finalitat política, i llançà els seus atacs contra la facció apostòlica mitjançant una campanya de teatre polític per províncies que li reportà una gran popularitat, però també l’empresonament (1822).

Després de la restauració del règim absolutista, desaparegué de la vida pública i va restar empresonat a la Ciutadella (1824-27). Novament actiu a Barcelona des del 1830, conreà el teatre en castellà.

Vers el 1836 s’embarcà cap a Amèrica, on amb les seves representacions assolí fama mundial. Morí en naufragi al seu retorn a Espanya.

El fet que marcà tota la vida d’aquest escriptor fou la dedicació a la causa del constitucionalisme. La seva obra s’insereix dins el corrent de la literatura popular, que des de feia temps es desenvolupava al costat de la literatura culta, i ocupava una posició intermèdia.

Vinculat als esdeveniments del moment i com a exponent que fou de la generació preromàntica en que es formà el ressorgiment del català com a llengua teatral, demostrà sempre una gran preocupació literària.

La seva obra poètica comprén poemes inscrits dins la tradició popular (Sermó de les modes, Sermó de les murmuracions) o bé de clara intenció política (Converses entre el bon rector i un seu feligrès anomenat Segimon).

La producció teatral ofereix també dos vessants: els sainets costumistes i els polítics o revolucionaris. Dins aquest gènere, mereix d’ésser esmentats El Sarau de la Patacada, La Calúmnia descoberta, Lo alcalde Sabater, El hermano Bunyol i Lo Jayo de Reus, entre altres.

El 1855 aparegueren en dos volums les Obras poéticas y dramáticas.

Rigola, Àlex

Deixa un comentari

(Barcelona, 1969 – )

Director i actor de teatre. Diplomat en interpretació a l’Institut del Teatre, inicià la seva trajectòria teatral com a intèrpret i posteriorment es decantà cap a la direcció d’espectacles per tal d’explorar noves vies de creació escènica, els quals li meresqueren el premi de la Crítica al millor director del 2000.

El 1997 fundà la companyia Kronos Teatre, que es donà a conèixer en el marc del Festival de Sitges, on presentà Kafka: El procés (1997), Les Troianes (1998), La Màquina d’aigua (1999) i Un cop baix (2000). Per al Grec 2000 muntà un arriscat Titus Andrònic, de Shakespeare, que obtingué el premi per a joves directors. Posteriorment escenificà Les variacions Goldberg (2001); Woyzeck (2001); Suzuki I i II (2001) i Juli Cèsar (2002).

L’any 2002 accedí a la direcció del Teatre Lliure després de la mort de Josep Montanyès i la renúncia de Lluís Pasqual. Des d’aleshores la institució ha estat la plataforma des de la qual ha produït i projectat les seves creacions en l’àmbit espanyol i sobretot internacional.

Els darrers anys ha dirigit Glengarry Glen Ross (2003); Santa Joana dels escorxadors (2004), Ricard III (2005), European house (pròleg d’un Hamlet sense paraules) (2006), Arbusht (2006), La nit just abans dels boscos, (2007), 2666 (2007) i l’òpera Der fliegende Holländer (2007), Días mejores i Rock’n’roll (2008).

Molt influït pel teatre alemany, les seves direccions d’escena han anat incorporant elements com ara la dansa contemporània, les videoprojeccions i l’actuació de disc jockeys en directe, en un llenguatge caracteritzat pel dinamisme constant i la multiplicitat d’impactes visuals i sonors.

El 2008 rebé el Premi Internacional Terenci Moix.

Reixach i Garcia, Fermí

Deixa un comentari

(Lloret de Mar, Selva, 21 agost 1946 – )

Actor de teatre. Va estudiar interpretació a Barcelona, sota la direcció d’Albert Boadella i Josep Montanyés, i a l’Institut del Teatre. Paral·lelament, va treballar en diversos espectacles de teatre independent i professional.

És membre fundador del grup teatral Els Comediants (1972) i del col·lectiu Teatre Lliure (1976). Va debutar oficialment en el teatre amb Els Comediants, en l’obra Catacroc (1973), i en el cinema amb La campanada (1980), dirigida per Jaime Camino, amb qui també va treballar en Llums i ombres (1988).

Amb el Lliure, de 1976 a 1980, va participar en Camí de nit, La petita Mahagony, La cacatua verda, Leonci i Lena, Titus Andrònic, Hedda Gabler, La vida del rei Eduard II d’Anglaterra, Abraham i Samuel, La bella Helena, Les tres germanes i El balcó.

El 1980 va donar un gir a la seva carrera quan va obtenir una beca de la Fundación Juan March i del Comitè Conjunto Hispano-Norteamericano per ampliar els seus estudis d’interpretació a Nova York. Després va aconseguir una altra beca Fullbright per a prosseguir els seus estudis (1981-84).

Es va consolidar professionalment en els anys 1982 i 1983, quan va protagonitzar El rei Lear, Ederra i Don Juan Tenorio en diversos escenaris i va gravar Don Juan Tenorio per a la televisió.

El 1984 va tornar a Barcelona definitivament, amb l’obra Diari d’un boig, de Gógol. La seva interpretació en aquesta obra va significar el reconeixement definitiu dels seus dots com intèrpret.

Després va treballar, entre d’altres obres, en Mel salvatge, La filla del carmesí, Tío Vania, Edipo Rey, Edipo en Colono i El pare. També va fer les lectures dramatitzades de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda i Un home apassionat, de diversos poetes catalans.

A la fi dels 1980, va intervenir en diverses pel·lícules, entre les quals cal destacar Llums i ombres, Matar al Nani i Daniya, el jardí de l’harem.

Ha protagonitzat més d’una trentena de muntatges teatrals, i ha intervingut en més de vint pel·lícules i en nombroses sèries i produccions per a la televisió.

Reixach parla i interpreta en català, castellà i anglès, per la qual cosa ha participat en produccions teatrals i cinematogràfiques a Europa, Amèrica Llatina i els Estats Units.

Reixach i Felipe, Domènec

1 Resposta

(Blanes, Selva, 1948 – )

Actor, director i gestor teatral. Començà la seva carrera com a actor en el teatre independent. L’any 1975 intervingué en el muntatge Boa constrictor, de Marta Català, i el 1976 formà part del Grup de Teatre de l’Escorpí, i participà en Quiriquibu, de J. Brossa, i Tirant lo Blanc, dirigit per J.A. Codina.

Membre de l’equip fundacional del Teatre Lliure, actuà en els muntatges d’aquesta formació entre el 1976 i el 1984. Entre el 1979 i el 1980 col·laborà amb Els Joglars com a actor (Laetius) i director (L’Odissea). La seva tasca de director ha continuat amb El giravolt de maig (1988) i El desengany (1992).

Com a gestor teatral ha estat coordinador general (1985-88) i director (1988-98) del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Des del 1198 fou director del Teatre Nacional de Catalunya.

Polls i Condom, Esteve

1 Resposta

(Barcelona, 17 novembre 1922 – 23 abril 2016)

Actor i director teatral. Debutà professionalment el 1952 dirigint L’amor viu a dispesa. Aquest any esdevingué director de la Companyia Maragall, titular del Teatre Romea, amb la qual estrenà, fins el 1957, nombroses obres interpretades per destacats actors i fou mentor de joves actors com ara Núria Espert.

Aquests anys fundà la seva pròpia companyia, el Teatre Experimental de Barcelona, amb el qual féu una gira per Itàlia (1954). L’any 1957 estrenà Juli Cèsar al Teatre Grec, primera obra clàssica en català autoritzada per la censura franquista.

Molt actiu en l’escena teatral de Barcelona, assumí temporades de diverses sales d’aquesta ciutat i també de Madrid, on, després d’un parèntesi a París en 1957-58, el 1960 dirigí la temporada oficial del Teatre de la Zarzuela.

El 1962 tornà al Romea, on reestrenà Romeu i Julieta, en versió de Josep M. de Sagarra. El 1964 dirigí el Festival Homenatge al IV Centenari de William Shakespeare. A la dècada dels anys 1960 també dirigí, entre d’altres, La zapatera prodigiosa, Bon Nadal Mr. Scrooge i la seva adaptació d’El poema de Nadal (1961).

L’any 1966 marxà a Amèrica, al capdavant de la Compañía Teatro Universal de Alejandro Ulloa, i hi estrenà, entre d’altres, La vida es sueño, El alcalde de Zalamea, Otel·lo i Los intereses creados. Col·laborà en la fundació de les companyies nacionals de teatre de Colòmbia (1967) i, especialment, Costa Rica (1971).

Al seu retorn a Catalunya (1973), fou nomenat director de la Companyia Àngel Guimerà del Teatre Nacional de Barcelona, amb seu al Teatre Espanyol del Paral·lel, fins a la dissolució de la qual (1975) estrenà obres com ara Les troianes i El señor Pigmalión. Del 1975 al 1980 dirigí diverses companyies pròpies i estrenà, entre d’altres, una versió teatral de Canigó (1980). En 1981-82 el Govern de les Illes Balears li encarregà establir una Escola de Teatre de les Illes.

Novament a Catalunya, portà a l’escena diverses obres, entre les quals destaquen Fedra i una innovadora versió de Romeu i Julieta. Continuà dirigint diversos muntatges a Catalunya fins el 1986, i a Madrid fins el 1996. Aquest any fou homenatjat, juntament amb la seva esposa, Montserrat Salvador, en el 25 aniversari de la Compañía Nacional de Teatro de Costa Rica.

Tot i estar retirat (1995), continuà la seva activitat teatral de manera discontínua: el 1998 dirigí una antologia dels clàssics, Joc d’herois i d’heroïnes, a la qual seguiren les lectures dramatitzades de Caos dempeus (2001) i Jugant amb Molière (2005), combinació de diversos fragments del dramaturg francès.

L’any 1998 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2009 publicà Cinc minuts abans que caigui el teló. Memòries de tota una vida dedicada al teatre.

Moran, Paco

Deixa un comentari

(Almodovar del Río, Andalusia, 9 novembre 1930 – Barcelona, 23 juliol 2012)

(Francisco Moran Ruiz)  Actor. El 1968, com a membre de la companyia d’I. Gutiérrez Caba, arribà a Barcelona i s’hi instal·là.

El 1970 formà companyia pròpia amb muntatges com ara Vidas privadas (1973), La señora presidenta (1983), Óscar & Sherlock (1991), Muerte accidental de un anarquista (1992) i, amb Joan Pera, La extraña pareja (1994-99) i La jaula de las locas (1999).

Montllor i Mengual, Ovidi

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 febrer 1942 – Barcelona, 10 març 1995)

Autor i intèrpret de cançons i actor. Com a actor, debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi. Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual.

Intervingué en films com Furia española (1974), Furtivos (1975), L’obscura història de la cosina Montse (1977), La portentosa vida del padre Vicent (1978), La verdad sobre el caso Savolta (1979), Un, dos, tres, ensaïmades i res més (1985), Companys, procés a Catalunya (1979) o La Teranyina (1990).

Com a cantant, fou un dels exponents del moviment de la Nova Cançó. Destacà per la qualitat interpretativa, fonamentada en unes sòlides bases teatrals, amb què criticà la realitat quotidiana del país. Entre les seves gravacions discogràfiques, amb texts propis i de diversos poetes catalans, excel·leixen La fera ferotge (1968), Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974), Ovidi a l’Olympia, Coral romput (1980), etc.