(Barcelona, 23 febrer 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 gener 2011)
Compositor. Fill d’August Algueró i Algueró. Estudià al Conservatori de Barcelona.
Com el seu pare, va compondre gran nombre d’obres de música lleugera, moltes d’elles de gran èxit, cantades per artistes molt coneguts dels anys 1960 i 1970.
A partir del 1951 va començar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules (més d’un centenar).
El 1961 es va casar amb l’artista Carmen Sevilla.
(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)
Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.
El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.
(Barcelona, 15 març 1942 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 23 novembre 2011)
Soprano. Especialitzada en música antiga, estudià amb Jordi Albareda i, posteriorment, a la Schola Cantorum Basiliensis i a la Musikakademie de Basilea.
Fou cofundadora del grup Hespèrion XX i membre de La Capella Reial de Catalunya, amb els quals ha efectuat nombrosos enregistraments. Ha obtingut guardons internacional com l’Edison Klassick i el Grand Prix du Disque.
El 1991 debutà al Liceu amb Una cosa rara de Martín i Soler, sota la direcció de Jordi Savall.
(Barcelona, 29 novembre 1922 – 22 febrer 2011)
Metge analista, polític i escriptor. Ha estat un dels principals divulgadors de la poesia catalana (a partir del 1960) en amplis sectors. Fundà la revista “Poemes”, suprimida per dificultats administratives, i fou un dels organitzadors del festival de Poesia Catalana al Gran Price.
Poeta combatiu, nacionalista i realista, la seva obra poètica fou recollida a Autoretrat (1986). La seva obra dramàtica, recollida a Teatre (1964-1974) (1974), és un reflex de les experiències personals i col·lectives. També ha escrit assaig: La poesia, un combat per Catalunya (1979), Des de Catalunya, un socialisme per a tothom (1975), Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978), La llengua nacional de Catalunya (1992), i estudis mèdics: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972).
Com a polític, participà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), ingressà al Partit Socialista de Catalunya i posteriorment (1977) a Convergència Democràtica de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a les legislatures de 1980 i de 1984. Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia, a més d’un dels màxims responsables del Pen Club català.
(Barcelona, 6 juliol 1917 – 27 agost 2011)
Científic i polític. Fill de Martí Barrera i Maresma. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948).
Fou professor d’electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre Nacional de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA).
A més del seu treball com a especialista de química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes.
El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí.
El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l’Ateneu Barcelonès (1989-97).
Políticament començà el 1934 com a membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà a la guerra civil i s’exilià fins al 1952, en que col·laborà a reorganitzar clandestinament ERC, de la qual es convertí en secretari general el 1976. Elegit diputat a les corts per Barcelona (1977 i 1979), mantingué una actitud radical a favor de l’autodeterminació de Catalunya i del règim republicà durant l’elaboració de la constitució espanyola i de l’Estatut català.
El 1980 fou elegit diputat i president del Parlament de Catalunya. El 1984 tornà a ésser diputat al Parlament. De 1989 a 1995 fou president d’ERC i parlamentari europeu de 1991 a 1993. L’any 2000 va ésser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i al setembre de 2011, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Al desembre de 2011 fou publicada la seva extensa biografia Cambó.
Dades dels Països Catalans 