(Sagunt, Camp de Morvedre, 29 juliol 1921 – 11 novembre 2000)
Historiador i poeta. Llicenciat en filosofia i lletres, professor a l’Institut Valencià de Sordmuts.
Ha publicat treballs d’arqueologia: Les terres valencianes durant l’època romana (1963) i d’història La València pre-romànica d’Alexandre de Laborde (1969).
De la seva poesia cal destacar els reculls Ala encesa (1950) i Retrobament (1961).
(Alacant, 1965 – 2000)
Entitat bancària. Constituïda amb un capital social de 100 milions de pessetes. Després del 1971 passà a ser controlada pel grup Banca Catalana, el qual arribà a controlar el 67,7% del capital el 1982.
En produir-se la crisi del grup, al final d’aquest mateix any, les seves accions passaren al Fons de Garantia de Dipòsits, i el seu capital es reduí a una pesseta per acció. La posterior subhasta de les accions fou adjudicada al Banco Exterior en confrontació amb el Bank of America.
L’any 1991 presentà un balanç amb un recursos propis de prop de 8.000 milions i més de 93.000 d’aliens, i tenia 104 oficines i 764 empleats.
El 1997 fou adjudicada al Banco Exterior.
(Marquixanes, Conflent, 1924 – 19 juny 2000)
Metge i llicenciat en lletres. Es doctorà en medicina a la universitat de Montpeller el 1952, amb un estudi sobre les al·lucinacions visuals. S’ha especialitzat en oftalmologia a Marsella, Niça i Barcelona.
És autor de treballs sobre les paràlisis oculars i les complicacions ocasionades per la utilització de lents de contacte. Ha estat president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals (1965-80).
És autor també d’estudis sobre l’arquitectura religiosa, en particular els campanars romànics del Rosselló.
(Castalla, Alcoià, 22 agost 1911 – València, 13 gener 2000)
Escriptor, folklorista i gramàtic. Col·laborà literàriament amb els grups valencianistes d’abans de la guerra civil.
Cal destacar els aplecs Rondalles valencianes (3 volums, 1950-58), les Narracions de la Foia de Castalla (1953), les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), El misteri de Canadà (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’hortizó (1991), els contes populars Maravelles i picardies (1964) i, en el camp de l’ensenyament de la llengua, Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Temes de correcció lingüística (1983).
Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i la Creu de Sant Jordi el 1993.
(Madrid, 1909 – París, França, 22 novembre 2000)
Pintor. Format a Madrid i París (1935), s’establí després a Barcelona.
En un estil relacionable amb el de Grau i Sala, conreà escenes romàntiques i il·lustrà llibres. Posteriorment ha evolucionat vers un tachisme colorista i amable.
Ferran (Catalunya ?, segle XIII) Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.
Ferran (Catalunya, segle XIII – 1251) Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.
Bartomeu Ferran (Barcelona, segle XV – després 1475) Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.
Jaume Ferran (Barcelona, segle XVI – 1621) Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.
Joan Ferran (Catalunya, segle XVII) Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.
Josep Ferran (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000) Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.
(Barcelona, 1920 – 2000)
Violoncel·lista. Filla d’Enric Casals i Defilló i neboda de Pau. Estudià piano i violoncel. Fou guiada pel seu oncle en l’estudi d’aquest darrer instrument, al qual s’hi ha dedicat amb preferència.
Es presentà al Palau de la Música Catalana el 1942. Ha donat nombrosos recitals.
(Almenara Alta, Agramunt, Urgell, 1908 – Tàrrega, Urgell, 10 març 2000)
Pintor. Establert a Tàrrega. Ha destacat com a paisatgista i dibuixant.
(Montblanc, Conca de Barberà, 24 agost 1921 – 1 gener 2000)
Pintor. Participà en algunes edicions del Saló d’Octubre de Barcelona (1955-57). Després d’exposar a Madrid i a Londres rep diverses beques del govern francès per ampliar la seva formació a París (1957-61)
Conrea un figurativisme expressionista i constructiu, progressivament abocat al decorativisme. Ha obtingut notables èxits entre el públic nord-americà.
Arran d’un plet que tingué amb un marxant, del 1974 al 1985 va cremar tot allò que pintava en senyal de protesta, i fins el 1989 no permeté que es fes cap exposició amb la seva obra.
A partir del 1989 deixà de pintar amb oli i va començar a utilitzar la tinta xinesa, i va començar a exposar en galeries no comercials i en museus, així com una gira americana.
Ha estat sempre vinculat amb la defensa de la pau i la llibertat, i el seu compromís amb la humanitat féu que donés molts dels seus quadres per a projectes socials i culturals.
L’any 2001 s’obrí a Montblanc el Museu d’Art Palau Ferré.
(Barcelona, 4 març 1905 – 18 gener 2000)
Botànic i pedagog. Ha exercit la carrera del magisteri.
Autor de dues obres divulgadores molt reeixides: Guia per a conèixer els arbres (1958), i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes (1963).
Ha publicat Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes (1954) -que complementà notòriament en una segona edició (1981) intitulada Els noms de les plantes als Països Catalans-, Flora del Segrià i de l’Urgell (1966), Els noms catalans dels bolets (1975), i monografies sobre la flora de les muntanyes de Prades i els gèneres Rosa i Coris en la regió mediterrània occidental.
Dades dels Països Catalans 