(Barcelona, 1986 – 1997)
Galeria d’art creada per un grup d’artistes joves davant la dificultat de poder mostrar la seva pròpia obra. Situada els primers anys al carrer de la Fussina, l’any 1989 es traslladà al carrer del Comerç.
Mantingué una línia dedicada a l’art contemporani, especialment al dels artistes més joves, i organitzà també activitats interdisciplinàries, intercanvis amb galeries estrangeres i edità la revista “Artual”.
(València, 3 desembre 1917 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 12 març 1997)
Ceramista. Filla del també ceramista Joan Baptista Alòs i Peris, als 11 anys la seva família es traslladà a Barcelona. Estudià i des del 1945 ha estat professora de l’Escola del Treball de Barcelona.
Ha exposat sovint al país i a l’estranger. Li han estat atorgades distincions d’importància. Té obres als museus de València, Ginebra i Faenza (Itàlia).
En les seves obres destaca la utilització de l’esmalt, que dóna a les superfícies una qualitat mineral.
(Barcelona, 1930 – 21 maig 1997)
Escriptor, editor i distribuïdor de llibres. Fundador d’Albertí, Editor.
Va dirigir i, en bona part, va redactar el Diccionari biogràfic (1966-68), de personatges catalans, en quatre volums. Va continuar la “Nova col·lecció Lletres”, iniciada per Joan Grases, que incorporà molts autors inèdits, i va publicar la miscel·lània “Quart Creixent”, que s’hagué d’interrompre al fascicle 4.
És autor de l’estudi de divulgació històrica L’Onze de Setembre (1966) i l’assaig El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923) (1972). També ha publicat un Diccionari de la llengua catalana (1975) i el Diccionari de la llengua catalana il·lustrat.
Fou un dels promotors de la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (fundada el 1980).
A partir de la seva mort, el segell editorial ha passat a la direcció d’Elisenda Albertí.
Enllaç web: Albertí Editor
(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)
Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.
Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.
D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.
Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.
Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
(Santanyí, Mallorca, 10 desembre 1926 – 21 desembre 1997)
Poeta i novel·lista. Inicià estudis eclesiàstics que va haver d’abandonar per malaltia. Després d’una estada al sanatori de Caubet, tornà a Santanyí, on rebé la influència de l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs i des de llavors s’ha dedicat apassionadament a la literatura amb un estil molt personal amarat de sensualitat.
De la seva obra poètica destaquen els llibres Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l’espiga (1952), Cant espiritual (1953), Comèdia (publicat el 1968 però escrit el 1954), L’evangeli segons un de tants (1967), premi Carles Riba 1962, Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? (1976), El poder i la verdor, Teatre del gran verd (1983), etc.
Com a novel·lista ha publicat, entre altres, El mar (1958), premi Joanot Martorell 1957, Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963) i Mister Evasió (1969), la més reeixida formalment. Ha escrit també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975).
Ha conreat la crítica d’art, la crònica periodística i el teatre (Parasceve, 1958) i ha influït en el corrent renovador de la poesia mallorquina. El 1988 va obtenir el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya amb El jove i el 1990 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.
(Felanitx, Mallorca, 25 febrer 1945 – Palma de Mallorca, 7 desembre 1997)
Matemàtic. Es llicencià en matemàtiques el 1967 a la Universitat de Barcelona i el 1973 llegí la tesi doctoral Contribución a un estudio básico de los espacios métricos posibilísticos. Entre el 1968 i el 1980 ocupà diverses categories de professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Exercí de catedràtic a la universitat de Sevilla i a la Politècnica de València. En aquesta darrera fou director de l’Escola d’Arquitectura.
El 1982 passà a la Universitat de les Illes Balears i aquest mateix any guanyà les eleccions a rector, càrrec que ocupà fins el 1995. Durant el seu mandat es produí el trasllat de la majoria d’estudis al campus de la carretera de Valldemossa.
Entre els seus càrrecs i distincions cal destacar: membre de la junta directiva de la International Association of Knowledge Engineers, membre del consell d’administració i secretari de la comissió executiva de la Caixa de Balears “Sa Nostra”, etc.
Es destacà per la seva passió intel·lectual per l’expansió científica de la llengua catalana. Traduí al català, amb la col·laboració de Aina Moll, l’obra de N. Negroponte Viure en digital. Els darrers anys de la seva vida col·laborà assíduament en el “Diari de Balears”.
Dades dels Països Catalans 