Arxiu d'etiquetes: 1993

Andrés i Estellés, Vicent

10 Respostes

(Burjassot, Horta, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)

Poeta i periodista. De família humil, féu diversos oficis fins que entrà, becat, a l’Escola Oficial de Periodisme. Redactor i posteriorment director del diari “Las Provincias”. Cal considerar-lo com el primer poeta valencià modern.

Adscrit en part al realisme, va conrear també un tipus de lírica clàssica i metafísica. La presència de la mort, l’amor físic, els temes més humans de la quotidianitat, de vegades amarga, són constants en el seu vast món, on la forma pren sovint un rigorisme precís i contundent.

“Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”

Va publicar Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1966), Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), Llibre de les meravelles (1971), L’inventari clement (1971), La clau que obrí tots els panys (1971), L’ofici de demà (1972), Recomane tenebres (1973, recull de poesia completa), L’hotel París (1973), Les pedres de l’àmfora (1974 poesia), Hamburbg (1974), Tancat a l’Alter (1975), Antibes, 1960-1971 (1976), Manual de conformitats (1977, poesia), Balanç de mar (1978, poesia), Lletra al pintor valencià Josep Renau (1978), Festes llunyanes (1978), El procés (1978), El corb (1979), Xàtiva (1980), Cant temporal (1980, poesia) La Marina (1981), Les homílies d’Organyà (1981, poesia), Versos per a Jackelei (1983, poesia), Vaixell de vidre (1984, poesia), Ram diürn (1986, poesia).

També ha publicat la novel·la eròtica El coixinet (1988), i amb La parra boja (1988), ha continuat la redacció d’uns volums de memòries encetats a Tractat de les maduixes (1985) i Quadern de Bonaire (1985). Ha continuat la publicació de l’obra poètica completa amb els volums IX i X, respectivament, La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990). La producció de la seva obra poètica s’ha vist enriquida amb els llibres Odes temporals. La casa de música vora el mar (1989), Puig Antich (1989), Mare de terra (1992) i Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) que ha estat enregistrada en disc.

Guanyà els premis Diputació de València 1958, Ausiàs March 1966, la Lletra d’Or i Crítica Serra d’Or 1974, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1978 i de la Comunitat Valenciana 1984. El 1993 rebé, a títol pòstum, la medalla d’or de belles arts del ministeri de cultura.

Massanell i Esclasans, Antoni

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 març 1924 – 1993)

Poeta. És autor dels reculls Poesies, editat el 1953, i Crit, aparegut el 1962.

Llompart i de la Peña, Josep Maria

3 Respostes

(Palma de Mallorca, 23 maig 1925 – 28 gener 1993)

Escriptor. Els seus escrits aparegueren en un principi a la premsa, i col·laborà com a secretari redactor de la revista “Papeles de Son Armadans”, dirigida per Camilo J. Cela. Després es convertí en un íntim col·laborador de Francesc de B. Moll.

Els reculls Poemes de Mondragó (1961), La terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980, premi Crítica Serra d’Or), La capella dels dolors (1981, guardonat amb la Lletra d’Or), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992) representen l’entroncament amb l’Escola Mallorquina i amb certs corrents de la poesia postsimbolista. Els seus poemes foren aplegats el 1983 en l’Obra poètica (I-II).

Obres de crítica i assaig: La història de Mallorca contada pels poetes (1963), la biografia Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973), Retòrica i poètica (1982), Països Catalans? i altres reflexions (1991).

Fou president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87). El 1982 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi.

Joan de Borbó i de Battenberg

8 Respostes

(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)

Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.

El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.

Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.

Espaliú, Pepe

Deixa un comentari

(Còrdova, Andalusia, 1955 – 1993)

Pintor, dibuixant i escultor. Estudià psicologia a Barcelona, on contactà amb un grup d’estudiants de l’Aula Oberta de l’Escola Massana, amb els quals exposà a la Capella de l’Antic Hospital.

Al final del 1996 es realitzà una exposició del seu treball al MACBA, centrada en les obres de 1988-89.

Cabané i Manauta, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 1922 – 1993)

Pintor. Ha destacat com a aquarel·lista. Conreà de preferència el paisatge.

Ha celebrat, amb bon èxit, un gran nombre d’exposicions.

Agulló i Salvador, Guillem

Deixa un comentari

(Burjassot, Horta, 1974 – Montanejos, Alt Millars, 11 abril 1993)

Militant independentista d’esquerres. Membre de l’organització juvenil Maulets i del moviment antiracista i antifeixista SHARP.

Fou assassinat per un grup de militants d’extrema dreta. L’any 1995 tingué lloc el judici pels fets, el qual fou molt controvertit i polèmic.

Diversos actes s’organitzen regularment per no oblidar els fets, així com cantants i grups de música han fet cançons per homenatjar-lo.

Martí i Camps, Ferran

(Barcelona, 1917 – Ciutadella, Menorca, 1993)

Escriptor. Sacerdot (1943), des de jove residí a Menorca, on ocupà els càrrecs d’arxiver diocesà i de professor al seminari de Ciutadella.

Col·laborà en les revistes “Monte Toro” i “Serra d’Or” i en el diari “Menorca”.

Autor de nombroses poesies i obres en prosa, la majoria inèdites, publicà novel·les breus d’ambient històric menorquí: Xilografies menorquines (1965), Un campaner (1965) i El rellotge de caixa (1967), i el llibre de narracions curtes de divulgació històrica Estampes mallorquines del segle XVII (1975).

Maragall i Noble, Joan Antoni

(Barcelona, 25 agost 1902 – 14 octubre 1993)

Polític i marxant d’art. Fill de Joan Maragall i Gorina, i germà de Josep, Ernest i Jordi.

Director propietari de la sala Parés barcelonina, fou un dels principals marxants d’art del postnoucentisme.

Durant la guerra civil fou secretari d’Eugeni d’Ors en la direcció general de Bellas Artes.

Entre els seus nombrosos càrrecs cal esmentar el de president de l’Orfeó Català (1966), membre de la Junta de Museus de Barcelona, acadèmic corresponent de Sant Jordi (1968), de Bones Lletres (1971), de San Fernando (1972), etc.

Va col·laborar a diversos diaris de Barcelona i de Madrid i publicà la Història de la Sala Parés (1975).

Mancomunitat de Sabadell i Terrassa

(Sabadell / Terrassa, Vallès Occidental, 1964 – 1993)

Corporació de dret públic, amb categoria d’entitat municipal, per l’associació d’ambdós municipis.

Té com a principals objectius l’ordenació urbanística de l’àrea situada entre les dues ciutats i la construcció i el sosteniment de diversos serveis. La zona d’influència de la mancomunitat quedà fixada (1972) en 1.650 ha.

El govern està format per un president -càrrec en el qual alternen els alcaldes d’ambdués ciutats- i una comissió en què hi ha membres de cadascun dels consistoris.

Fou dissolta l’any 1993.