Arxiu d'etiquetes: 1987

Bagué i Garriga, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 1900 – 1987)

Medievalista. Deixeble de Ferran Valls i Taberner i de Francesc Martorell als Estudis Universitaris Catalans. Es llicencià en dret i filosofia i lletres (1930), i fins al 1939 fou professor de la Universitat Autònoma i de l’Institut Escola de Barcelona.

Especialitzat en estudis medievals, ha escrit, entre altres, les següents obres: Historia de la cultura española. La Alta Edad Media (1953), Alfons el Benigne (1954), Pere el Catòlic (1960) i Els primers comtes-reis (1985).

Col·laborà amb Vicens Vives en el llibre pedagògic: Història: Primeres lectures, i s’encarregà d’edicions crítiques de textos historiogràfics antics.

També és autor de La dona i la cortesia a la societat medieval (1947), Pequeña historia de la Humanidad medieval (1953) i d’Història Universal (1968).

Art Triangle Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1987)

Trobada internacional d’artistes. Organitzada per l’escultor anglès Anthony Caro a la Casa de Caritat de Barcelona.

Aquesta experiència es remunta a l’any 1982 a Pine Plains (EUA), on anualment es reuneixen artistes, majoritàriament dels Estats Units, la Gran Bretanya i el Canadà, per a treballar en les seves obres en un espai compartit i un temps limitat.

A Barcelona participaren vint-i-cinc artistes estrangers i quinze d’espanyols, i també crítics americans i europeus.

Tots els artistes participants feren donació al futur Museu d’Art Contemporani de Catalunya d’almenys una de les obres realitzades.

Alcoy i Làzaro, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 febrer 1930 – Mataró, Maresme, 18 juny 1987)

Pintor. Cultivador al principi d’un expressionisme primitivista, a partir de l’impacte de l’informalisme conreà un tipus d’abstracció geomètrica que recorda les màquines de Klee. Posteriorment arribà a una pintura de matèria, porosa i resseca, plena d’impulsos vitals.

Des del 1956 s’integrà al grup Sílex, del qual formaven part Carles Planell, Hernández Pijuan i Rovira Brull.

Agrícola Experimental

Deixa un comentari

(Catalunya, 1987 – )

Empresa creada per la Presidència de la Generalitat.

Les seves finalitats són la gestió i l’aprofitament d’exportacions agràries, forestals i piscícoles i, en general, del que es relaciona amb aquests objectius.

Mompou i Dencausse, Frederic

5 Respostes

(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)

Compositor i pianista. Germà del pintor Josep. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).

En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).

També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).

A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.

Mira i Aparici, Emili

3 Respostes

(Alcoi, Alcoià, 1896 – Caracas, Veneçuela, 1987 ?)

Dirigent obrer. Exiliat el 1923 a França, es mantingué inicialment en la direcció del Comitè de Relacions Anarquistes a París i el 1924 fou un dels redactors de “Liberación”. El 1929 intentà a Alcoi la reorganització dels quadres sindicals confederals i s’oposà a l’acceptació dels comitès paritaris.

Secretari del Comitè Regional de la CNT de Catalunya en 1931-32, fou obligat a dimitir per l’abril de 1932, acusat de negar-se a donar suport a la revolta de l’Alt Llobregat del gener de 1932. Fou llavors secretari de la Federació Local de Sabadell (1932-33), i durant la guerra civil s’incorporà a la UGT. Acabada la guerra marxà a Caracas, on fou un dels fundadors del Centre Català.

Mascaró i Fornés, Joan

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, 8 desembre 1897 – Coberton, Anglaterra, 19 març 1987)

Orientalista. Especialitzat en llengua i en cultura sànscrites. Després de graduar-se a Cambridge en literatura anglesa i llengües orientals, fou lector a Oxford, on s’encarregà d’un curs sobre místics espanyols. Ocupà el vicerectorat del Parameshava College al Jaffna, de Ceilan.

A Barcelona, fou professor d’anglès a l’Institut Escola i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de la versió catalana d’una part del Bhagavad-Gita, que fou editada i representada el 1935. L’any 1939 anà a Cambridge.

Ha publicat Làmpares de foc (1958) i estudis i versions a l’anglès d’obres sànscrites i del pal (els Upanishads, el Bhamapada i el Bhagavad-Gita, especialment).

Iniciativa per Catalunya

11 Respostes

(Catalunya, febrer 1987 – )

(IC)  Federació de partits polítics. Formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, sota la direcció de Rafael Ribó. Ha tingut representació al Parlament de Catalunya en totes les eleccions a què s’ha presentat.

Ha establert vincles estables amb el grup ecologista Els Verds, i fins a 1997 va mantenir un lligam confederal d’àmbit espanyol amb Izquierda Unida, trencat per les diferències en el discurs d’ambdués formacions.

El 1998 la formació passà a anomenar-se Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV).

Gil i Vernet, Salvador

2 Respostes

(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)

Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.

El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).

Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).