(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
(Barcelona, 28 desembre 1965 – )
Gimnasta. Especialista en gimnàstica rítmica, aconseguí els primers títols en els campionats de Catalunya l’any 1977.
Com a gimnasta de la selecció estatal aconseguí dos títols de campiona d’Espanya absoluta (1982 i 1984), participà en dos campionats d’Europa i en dos del món.
L’any 1985 fou guardonada com la millor esportista catalana per la seva trajectòria esportiva i un any més tard, coincidint amb la seva retirada, rebé la medalla de bronze al mèrit esportiu de l’estat espanyol.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1878 – Madrid, 1965)
Escriptor. Visqué anys fora de Catalunya.
Publicà Poesies, d’estil pre-modernista, les proses La sacra tragèdia, i les obres de teatre Campanel·la (1909) i Plautus (1924).
(Barcelona, 5 desembre 1897 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 28 octubre 1965)
Polític i escriptor. Oposat a la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França, on s’uní a Francesc Macià i intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
De nou a Barcelona (1931), com a membre de l’Esquerra Republicana, fou regidor de la ciutat. Designat comissari del departament de beneficència municipal (1931), fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que creà, al juny de 1934, el cupó del cec.
L’any 1939 s’exilià a Mèxic, on va escriure diferents obres de teatre: La vera llum, Nit d’Otel·lo, L’obstacle (1956, premi Àngel Guimerà de Mèxic).
(Barcelona, 30 novembre 1910 – 20 octubre 1965)
Filòsof. Fill del poeta Jaume Bofill i Mates. Estudià filosofia i lletres, després de deixar incompleta la carrera de dret.
Des de l’any 1950 fou catedràtic de metafísica a la Universitat de Barcelona. Fundador de la revista “Convivium” i autor de molts articles en diverses revistes.
La escala de los seres o el dinamismo de la perfección (1950) i Obra filosófica (1967) són els seus escrits més importants.
El 1969 i en memòria seva va ser creada a Barcelona la Fundació Jaume Bofill, dedicada a promoure l’estudi de les ciències socials.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 28 desembre 1884 – Barcelona, 18 desembre 1965)
Enginyer tèxtil i musicòleg. Professor (1912) a l’escola d’Enginyers Tèxtils de Terrassa.
Es dedicà a la investigació, fundà i dirigí (1908) el Laboratori del Condicionament Terrassenc i registrà diverses patents (entre elles el dinamòmetre continu).
Autor de nombroses obres de l’especialitat: Problemes de tecnologia tèxtil, Tisaje mecánico, Materias téxtiles, etc.
Fou, d’altra banda, el fundador de les Joventuts Musicals de Terrassa i publicà Comentarios y poemas musicales (1947) i una Teoría física de la música (1948).
Fou el pare d’Eduard Blanxart i Pàmies.
(Barcelona, 25 setembre 1901 – 25 agost 1965)
Industrial i polític. Fill de Josep Bertran i Musitu i de Maria Cristina Güell, reuní el patrimoni de dues importants famílies catalanes.
Prengué part en l’alçament militar del 1936 i, després de la guerra civil, presidí, entre d’altres societats, les companyies Asland i Maquitrans. Presidí la Germandat de Santa Maria de Poblet i impulsà la reconstrucció del monestir.
Autor d’Els serveis de sanitat i assistència social de Catalunya (1936), Preparación y desarrollo del Alzamiento Nacional (1938), Rutas de la Victoria (1939) i Poblet, deber de nuestra generación (1946).
(Barcelona, 25 març 1884 – 13 maig 1965)
Oftalmòleg. Fill de Josep Antoni Barraquer i Roviralta i personalitat indiscutible en la seva especialitat.
Professor d’oftalmologia a la Facultat de Medicina i a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, centres en els quals va continuar l’obra del seu pare.
Autor de nombrosos treballs i innovador de diverses tècniques, el seu procediment d’operar les cataractes (facoèrisi), amb l’ús de ventoses en comptes de pinces, ha estat conegut i acceptat mundialment.
Va construir la Clínica Barraquer (1939-40) i va fundar (1947) l’Institut Barraquer, dedicat a l’estudi, l’ensenyament i la investigació oftalmològica.
(Barcelona, 1945 – 1965)
Publicació en vuit volums dels texts radiats per Ràdio Barcelona, redactats per iniciativa de l’Institut Municipal d’Història i publicats a càrrec de l’editorial Aymà.
De diversa col·laboració i de temes referits a la història de Barcelona, els articles són generalment de primera mà.
Paral·lelament, l’Institut Municipal d’Història publicà cinc quaderns de “Sumario de Emisiones” (1944-49), amb resums i algun treball original.
Durant els anys 1959-65 la publicació prengué nova forma i, sota el títol de “Divulgación Histórica de Barcelona”, aparegueren quatre volums més, publicats per l’ajuntament, el darrer dels quals conté un índex general.