(Barcelona, 1953 – )
Aeroclub. Constituït arran de la fusió de l’Aeroclub de Barcelona i l’Aeroclub de Sabadell. És una escola de pilots comercials i d’aviació lleugera.
El 1958 es fundà la seva filial, l’Aeroclub d’Igualada (vols a vela). També té filials a Manresa (paracaigudisme), Montjuïc i Mollet (aeromodelisme).
Enllaç web: L’Aeroclub
(Terrassa, Vallès Occidental, 10 juny 1872 – Barcelona, 5 gener 1953)
Advocat, industrial, polític i geòleg. S’especialitzà en estudis de geologia i publicà diverses monografies relacionades amb el subsòl de les comarques vallesanes.
Fou un dels fundadors del Centre Excursionista de Terrassa, entitat que presidí durant uns quants anys, i realitzà diverses pràctiques de sondeig per a l’aflorament d’aigües en diferents indrets peninsulars, les quals foren seguides i encomiades pels medis científics geològics d’Espanya.
Políticament, representava les tendències catalanistes del seu temps i, amb aquest caràcter, fou elegit conseller municipal els anys 1899, 1904 i 1909.
En representació del districte electoral Sabadell-Terrassa, formà part de la diputació provincial de Barcelona, i l’any 1923 fou elegit diputat a corts per Terrassa. Membre d’ERC, fou també diputat per la circumscripció de Barcelona (1931, 1933 i 1936).
(Barcelona, 30 abril 1953 – )
Bioquímic. Obtingué el doctorat en farmàcia per la Universitat de Barcelona l’any 1978. Professor i investigador a centres universitaris i mèdics dels EUA.
La seva contribució científica principal ha estat el descobriment d’un mecanisme que inhibeix la multiplicació cel·lular mitjançant un factor hormonal que actua a través de receptors de la membrana cel·lular i que controla l’expressió d’uns gens els productes dels quals aturen la divisió cel·lular.
Ha estat distingit amb diversos premis i guardons, entre els quals la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1994), el premi Ciutat de Barcelona (1995) i la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona (1995).
(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)
Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.
Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).
Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.
Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.
(Bunyola, Mallorca, 11 setembre 1870 – Barcelona, 5 gener 1953)
Moblista i decorador. Es formà a Barcelona amb l’ebenista Francesc Vidal, i s’establí com a moblista el 1893. Els seus mobles, al principi d’inspiració goticista, ocuparen després un lloc molt important en la decoració modernista, estil que conreà fins el 1918. Moltes cases barcelonines foren decorades per ell (casa Lleó-Morera, 1904).
Una bona part de l’elegància de les seves marqueteries es deu a la constant col·laboració amb el dibuixant Josep Pey. Des del 1918 es dedicà a la producció convencional. Sobresortí també com a mosaïcista.
A ell és deuen un bon nombre i varietat de llums de metall. Participà en exposicions a Londres, Madrid, Barcelona, Saragossa i París i fou membre del jurat de l’Exposició Internacional de Venècia (1908).
(Valls, Alt Camp, 20 juliol 1953 – )
Escriptora i estudiosa de la cultura catalana. Guanyà el premi Víctor Català el 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans (1981); posteriorment publicà les novel·les Grafèmia (1982), Un febrer a la pell (1983), premi Sant Joan de novel·la 1982, Vermell de cadmi (1984), Emboscades al gran nord (1985) i El darrer toro (1987).
A conreat també la literatura per a infants (La volta al món de Gilbert el lloro, 1987, Temps de secada, 1987 i El castell del Tascó, 1988) i la novel·la de gènere negre: El correu de Trípoli (1990) i Tie break (1991).
Especialitzada en l’obra del Baró de Maldà, ha publicat Viatge a Montserrat i anada a Maldà (1986). Ha continuat l’edició crítica de textos amb Lluís Ferran de Pol. “Rem quatre” (1997) i Opotom el Vell o l’intent de comprendre a Miscel·lània d’homenatge a Tísner (1996). També ha publicat el Diccionari de termes literaris (1996).
(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1953 – 4 gener 2010)
Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme.
És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1987), A bodes em convides. Estudis d’història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), i director del volum 7è de l’obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996).
Dades dels Països Catalans 