(Barcelona, 3 març 1883 – 16 gener 1951)
Polític i advocat. Germà de Climent. Membre del partit nacionalista republicà, posteriorment s’afilià a la Lliga Regionalista, i fou elegit diputat provincial el 1917.
Va ésser regidor de Barcelona el 1920 i tinent d’alcalde diverses vegades fins a l’adveniment de la República.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 22 octubre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 19 novembre 1951)
Polític i enginyer. Fill d’Antoni Massó i Casañas. Fou diputat per la Mancomunitat (1923) i s’afilià a Acció Catalana.
Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou encarregat de lliurar a la Societat de Nacions un document, signat per diputats de la Mancomunitat, en defensa de Catalunya.
Tornà el 1931, però considerà que el govern de la Generalitat era propens a l’entesa amb el govern central i emigrà a Buenos Aires.
(Barcelona, 27 febrer 1951 – )
Director d’orquestra.
Fou director del Teatre Municipal de l’Òpera de Magüncia (1977), de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1978-79) i de l’Orfeó Català (1983-85), el 1985 fou nomenat director de l’Orquestra Simfònica de Baden Württenberg.
(Barcelona, 22 juliol 1876 – 2 agost 1951)
Arquitecte. Influït inicialment per les tesis ruskinianes, complí la tasca de divulgar-les a través de la revista “Catalunya”. Donà a conèixer l’arquitectura neogòtica del secessionisme vienès, principalment de l’arquitecte Otto Wagner.
Director del Servei de Conservació de Monuments, càrrec des del qual restaurà i revalorà un gran nombre de monuments, com la Porta Ferrada, del monestir de Sant Feliu de Guíxols, la Casa del Canonge i la Casa dels Velers, ambdues de Barcelona. És autor de l’edifici de l’Escola Industrial de Sabadell.
Entre altres estudis és autor d’un Inventari gràfic de Catalunya (1909) i d’Estructuras en ladrillo y hierro atirantado en la arquitectura catalana (1910).
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 11 setembre 1908 – Bogotà, Colòmbia, 25 juny 1951)
(Joan Canyes i Santacana) Religiós caputxí i lingüista. Passà a Colòmbia com a missioner el 1931.
A Sibundoy fundà el Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana, centre que fou traslladat a Bogotà a la seva mort.
(Barcelona, 5 maig 1880 – 26 gener 1951)
Escriptor. Es formà sobretot a Alemanya i fou deixeble del seu oncle Joan Maragall.
Poeta narratiu, goethià i maragallà, publicà Elegies germàniques (1910), La merla i altres cants (1914), Tres poemes (1920), Odes i ciutats de visió (1930), Un tragipoema i Tizianella (1934) i Les elegies i els jardins (1938).
Novel·lista d’arrel germànica a Dues conversions i una mort (1927), El camí errat (1927), Vida estreta (1927) i El sobrevingut (1932). En prosa escriví també Rondant la nit (1931), Manual d’història de la cultura (1928), etc.
Traduí Torcuato Tasso (1905) i, en vers català, Faust (1938).
Després de la guerra civil escriví algunes obres de divulgació en castellà.
(Barcelona, 16 gener 1951 – )
Escriptora. Després d’estar vinculada al món editorial i de l’ensenyament, es dedicà a escriure.
La seva obra va destinada al públic infantil, com La lluna en un cove (1987), El gust del cafè (premi Francesc Puig i Llensa 1987), etc; i al juvenil: Dos cavalls (2 CV) (premi Ramon Muntaner 1987), Vol nocturn (premi Andròmina 1987), Bitllet d’anada i tornada (premi l’Odissea 1998), etc.
Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes.
(les Masies de Roda, Osona, 16 juny 1869 – Barcelona, 20 setembre 1951)
Músic. Autor de nombroses sarsueles, entre les quals destaca Chin, Chun, Chan (1904), amb milers de representacions.
El 1916 fundà, a Barcelona, la Casa Beethoven, establiment dedicat a la música.
(Barcelona, 1951 – 1987)
Institució dedicada a la recerca oceanogràfica. Fundada per F. García del Cid.
Tenia delegacions a Blanes, Castelló de la Plana, Cadis i Vigo, que posteriorment s’han independitzat.
El 1957 s’instal·là al port de Barcelona, on comptà amb laboratoris i biblioteca.
El 1987 es va canviar el nom pel d’Institut de Ciències del Mar.
(Barcelona, 1951 – 2002)
(ICESB) Institució de l’arquebisbat. Creada per tal de promocionar les ciències socials. Les seves activitats principals han estat la docència, la investigació i les publicacions.
El 1966 fundà l’Escola Superior de Ciències Socials per suplir la manca d’institucions universitàries en aquest camp, que fou la primera d’una sèrie de seccions: Departament de Llengua i Cultura Catalanes (1976), Escola de Treballadors Familiars (1980), Escola Universitària (1983), etc.
Publica les revistes “Delta”, “Perspectiva Social” i “Quaderns d’Orientació Familiar”. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi.
El 2002 fou absorbit per la Fundació Pere Tarrés i vinculat a la Universitat Ramon Llull.
Dades dels Països Catalans 