(Barcelona, 1937 – 20 desembre 2017)
Historiador i sacerdot. Professor a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou degà (1973-79).
Ha publicat, entre altres estudis: Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970), El Seminari de Barcelona 1868-1982 (1983), L’Església de Barcelona en la crisi de l’antic règim 1808-1833 (1986).
Delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona (1973-81), ha desenvolupat també tasques ecumèniques.
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 7 juliol 1937 – Barcelona, 22 desembre 2019)
Director cinematogràfic. Alternà la tasca d’actor i doblador professional amb la pintura i el teatre.
El 1967 s’inicià com a realitzador amateur amb una sèrie de curtmetratges documentals, que aconseguiren nombrosos guardons, així com d’altres que intentaven reflectir la situació del jovent a la Catalunya rural (Grostesque Show, La rage, Cavall Fort, El Pitus) i que serviren de base per a realitzar el seu primer llarg-metratge, La ràbia (1968-77), on narra la vida d’un xicot al llarg de quasi deu anys, entre els quals inclou el període de la Guerra d’Espanya.
Posteriorment (1982) ha realitzat Interior roig.
(Madrid, 10 març 1900 – Barcelona, 25 agost 1937)
Jurista. Catedràtic de dret civil a les universitats de Múrcia i de Barcelona, i vice-degà de la facultat de dret de Barcelona del 1936 al 1937.
Figura entre els principals introductors del modern dret germànic al nostre país; és un dels traductors i anotadors del tractat de dret civil i d’altres obres dels alemanys Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Ernst Wolff.
(Catalunya, 1937 – 1939)
(AIR) Institució creada per la Generalitat, per tal de minorar les calamitats que la Guerra Civil causava als nens. Organitzada per la mestra Estel·la Cortics, la primera colònia s’instal·là a l’Estartit i després, el 1938, a Canet de Mar.
Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l’estat espanyol, de Madrid i d’Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se’n càrrec.
Pel gener del 1939 l’AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a l’URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.
(Barcelona, 1931 – 1937)
“Documentos de Actividad Contemporánea” Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià.
Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme.
S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.
(Manresa, Bages, 1886 – Barcelona, 1937)
Productor i realitzador cinematogràfic. S’inicià en el cinema el 1899. Fou distribuïdor de films estrangers, especialment dels de Star Films de Georgies Méliès, i també productor (Lotus Films) i realitzador de documentals científics i d’actualitats, i d’alguns films llargs.
Cal esmentar el film d’actualitats El casament d’Alfons XIII, realitzat a Madrid, amb plans de l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral contra el rei.
(Barcelona, 18 desembre 1873 – 5 gener 1937)
Escriptor, pintor i argenter. Influït pel modernisme, donà al teatre obres de temàtica costumista i es valgué de la cultura gitana.
El corb (1911), Els zincalós (1911), La gitana verge (1912), La mala vida (1918), Rují (Rosa) (1917), etc, són obres dramàtiques de tipus impressionista.
La seva narrativa és d’una prosa àgil i viva, de la qual són exemples Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910). Cal remarcar l’assaig Criminalitat típica local (1910), amb el vocabulari dels malfactors.
Fou el pare dels també artistes David i d’Abel Vallmitjana i Vallès.
(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)
Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.
La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.
Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.
Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).
Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.
Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).
(Vilassar de Mar, Maresme, 21 gener 1937 – Barcelona, 21 novembre 2000)
Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques a Barcelona (1961). Ha estat professor universitari a Barcelona i València, rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (1985-95) i, des del 1986, catedràtic d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona.
Dirigent del PSC, diputat al congrés (1977-89) i, en el període 1982-86, ministre de Sanitat i Consum en el primer govern socialista.
Ha publicat nombrosos llibres sobre teoria econòmica i història, entre els quals destaquen La població catalana (1964), L’economia de la regió de Tarragona (1968), en col·laboració amb Emili Giralt, Notes sobre el desenvolupament de l’economia al Principat de Catalunya: 1750-1964 (1965), Una teoria de l’Empordà (1987) i La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996). Participà també en l’obra col·lectiva Ecnomia crítica: una perspectiva catalana (1973).
Morí en un atemptat d’ETA.
Dades dels Països Catalans 