Arxiu d'etiquetes: 1936

Bloc Obrer i Camperol

36 Respostes

(Barcelona, 1930 – Catalunya, 1936)

(BOC)  Organització política marxista. Fundada arran de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear, disconformes amb el Partit Comunista d’Espanya i dissidents de la III Internacional.

Sota la direcció de Joaquim Maurín, secretari general, reivindicava la lluita revolucionària, i propugnava la federació de nacions socialistes de l’Estat espanyol i l’autodeterminació de Catalunya. Impulsà la creació de l’Aliança Obrera (1933).

S’escindí en dues fraccions: l’una es fusionà (1936) en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb altres organitzacions marxistes, i l’altra s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Blay i Fàbregas, Miquel

4 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.

Be Negre, El

7 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)

Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.

Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.

I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.

El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.

Ascaso Abadia, Francisco

4 Respostes

(Almudévar, Aragó, 1 abril 1901 – Barcelona, 20 juliol 1936)

Dirigent anarquista. Fill d’una família de pagesos pobres. Es traslladà a Barcelona (1922) i constituí, juntament amb Durruti, Garcia i Oliver i d’altres, el grup anarquista “Los solidarios”. Intentà atemptar contra Martínez Anido a la Corunya, i participà a l’assassinat del cardenal Soldevila (Saragossa 1923). Empresonat i fugat, viatjà per Amèrica i París.

Tornà a Barcelona amb la proclamació de la Segona República. A partir de l’abril de 1931 dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari “Solidaridad Obrera” i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT. Intransigent amb el nou règim de la Segona República i convençut de la possibilitat d’una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l’alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria del Front Popular (febrer del 1936).

Tornà a Barcelona i en produir-se l’aixecament del 19 de juliol de 1936, fou ferit de mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.

Argemí i Roca, Aureli

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 febrer 1936 – 1 abril 2024)

Dinamitzador cultural i polític. Monjo de Montserrat (1951) i sacerdot (1959), es llicencià en teologia i litúrgia. Secretari de l’abat Aureli M. Escarré, que acompanyà en el seu exili a Vibildone (1965-68), s’integrà a la comunitat benedictina de Cuixà.

Col·laborà en diverses iniciatives de la Resistència i publicà, amb pseudònim, entre el 1970 i el 1974: Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna, Il Carcere Vaticano (sobre la presó concordatària de Zamora) i Rivoluzione o morte (entorn del procés de Burgos).

El 1975 fundà el CIEMEN, del qual en fou secretari general, i fou un dels promotors del moviment popular Crida a la la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Fou president de l’Agència Europea per a les llengües menys difoses, que depèn de la CEE.