(Prada, Conflent, 1879 – Perpinyà, 1929)
Setmanari polític, en francès. Publicat a Prada (1879-1928) i a Perpinyà (1928-29), dedicat exclusivament a la política francesa.
Es declarà successivament republicà progressista (fins al 1909), diari del partit radical (fins al 1923), adquirit per l'”Indépendant”, òrgan de la democràcia de Prada (fins al 1928), i, finalment, portaveu dels republicans unionistes (fins al 1929).
(es Migjorn Gran, Menorca, 27 març 1852 – 3 maig 1929)
Metge, erudit i folklorista. Fill d’una família pagesa, es llicencià en medicina a Barcelona (1878) i s’establí as Migjorn Gran.
Dedicat als estudis d’arqueologia, etnografia i folklore, publicà importants treballs, principalment a la “Revista de Menorca”. Utilitzà el pseudònim Francesc d’Albranca, que arribà a fer-se popular a Menorca.
Milità en el periodisme catòlic i tradicionalista, dins i fora de l’illa; publicà el recull d’articles titulat Derecho a la ignorancia (1894). La seva obra més important es Folk-lore menorquí (De la pagesia) (1918-21), premi de l’Ateneu de Maó (1912).
(Inca, Mallorca, 1907 – 1929)
Setmanari. Editat i dirigit per Miquel Duran i Saurina, que en fou el principal redactor; era d’orientació catòlica conservadora. Tingué tres èpoques (1907-14, 1919-25 i 1928-29).
Del 1915 al 1918 fou substituït per “La Veu d’Inca”, títol imposat per un nou i efímer equip de redacció.
(València, 2 juny 1848 – 16 agost 1929)
Compositor. La seva producció és reduïda.
Destacà més com a crític musical a la premsa valenciana.
(Calamocha, Aragó, 1860 – València, 1929)
Comerciant i polític. Pertanyia a una família de vinaters acomodats, radicada a València. Milità inicialment en el grup de Fusión Republicana, i després seguí Blasco i Ibáñez, quan aquest fundà el seu partit.
Fou diputat blasquista a corts pels districtes de Sueca i de València. Ocupà també la presidència de l’Ateneu Mercantil de València.
(Cadis, Andalusia, novembre 1874 – València, 20 juny 1929)
Polític. Fill de pares italians, arribà a València de petit. S’afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim col·laborador. Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa (1908), Azzati el substituí a la direcció del diari “El Pueblo” i a l’escó parlamentari.
El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, reestructurant l’organització del partit -del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort-, que adoptà el nom oficial de Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA). Fou diputat a corts en nombroses ocasions i portà el seu partit, per mitjà d’una política poc escrupolosa i oportunista, a controlar la vida política a la província de València.
Combaté durament les idees valencianistes, però arran del 1918 modificà aquesta actitud i mantingué una posició política ambigua envers els grups valencianistes. Comptà amb el suport electoral dels anarco-sindicalistes, de decisiva importància al País Valencià.
La seva actuació en la vaga de ferroviaris valencians, el juliol de 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris, fou considerada com la d’un agent provocador del govern.
A la seva mort, el PURA, dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez, entrà de nou en l’òrbita del radicalisme lerrouxista.
(Mutxamel, Alacantí, 29 desembre 1849 – Cercedilla, Madrid, 4 setembre 1929)
Antropòleg. Catedràtic de zoologia a la universitat de Madrid, creador de la secció d’antropologia del museu de ciències naturals de Madrid.
Entre les seves obres destaquen: Antropología de España, Razas y tribus de Marruecos i Antropología o historia natural del hombre.
(Godella, Horta, 18 setembre 1863 – 19 febrer 1929)
Tenor i pintor. Va rebre formació musical a València i a Roma, fou catedràtic de cant al Conservatori Superior de Música de València, fou president de la secció de música de Lo Rat Penat i va compondre unes quantes obres musicals.
Com a pintor, fou deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles a València i d’Ignasi Pinazo, cultiva la pintura de gènere, amb la qual participà en nombroses exposicions (Madrid, Barcelona, París, València). Hi ha obres seves al Museo de Arte Moderno, de Madrid.
(València, 5 agost 1929 – 14 desembre 2012)
Escultor. Conreà un estil constructivista, íntimament lligat a les recerques visuals i gestàltiques, que realitzà amb un gran domini tècnic. Al mateix temps, endut per una exigència de puresa i simplicitat formal, arribà a donar al ferro les formes més elementals inspirant-se molt sovint en el repertori formal dels elements i en les eines pròpies del treball productiu.
A partir de la dècada de 1960 realitzà obres de caràcter cinètic i desenvolupament generatrius. Entre les seves obres, cal citar El pardalot (Museu d’Art Contemporani de Madrid), Homenatge a Joan Fuster, La Bella, Al Vent (Barcelona, 1969), Catalan Power (1976) i diversos monuments públics, com el Monument als Països Catalans de Tàrrega.
Les seves obres han obtingut una important projecció internacional i ha assolit el premi d’Honor Jaume I (1980) i el premi Nacional de las Artes Plásticas (1981).
L’any 1983 realitzà una exposició a l’antic mercat del Born de Barcelona, i una escultura en homenatge al pintor E. Sempere a Madrid. D’altres escultures a l’aire lliure realitzades darrerament són situades a Frankfurt (1986), Madrid (1990) i Barcelona (Mil·lenari, 1991).
L’any 1991 l’IVAM dedicà una retrospectiva a la seva obra escultòrica i dibuixística. El 1991 la diputació de València li concedí el premi Alfons Roig d’Arts Plàstiques en reconeixement a la seva trajectòria professional i al conjunt de la seva obra.
L’any 1996 instal·là a Terrassa una escultura dedicada a la dona treballadora.
(Alcoi, Alcoià, 1929 – )
Club de futbol, fundat en fusionar-se els clubs Racing i Llevant. A partir de 1930-31 prengué part a les competicions oficials; formà part de la Federació Murciana de Futbol.
Ascendí a Segona Divisió al final de la temporada 1941-42. Figurà a Primera Divisió les temporades 1945-46, 1947-48, 1948-49 i 1950-51.
Dades dels Països Catalans 