Arxiu d'etiquetes: 1923

Vallverdú i Aixalà, Josep

1 Resposta

(Lleida, 9 juliol 1923 – )

Escriptor i traductor. Es llicencià en lletres i filologia clàssica.

Ha destacat pels seus llibres de literatura juvenil: El venedor de peixos (1960), Trampa sota les aigües (1965), Rovelló (1969), En Roc, drapaire (1971), L’home dels gats (1972), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Els amics del mar (1979), Gira-sol d’històries (1980), Les aventures del rellotge (1981), Saberut i cua-verd (1982), La caravana invisible (1986), Contes en òrbita (1991), Un estrany a l’arca (1993) i Els fugitius de Troia (1998).

També ha publicat els reculls de narracions Festa major (1961; reeditat el 1987 amb el títol de La festa i la ganyota) i Ara mateix eren aquí (1987), i llibres d’assaigs com ara Catalunya continental (1968), Catalans pel món (1969), Proses de ponent (1970), Viatge entorn de Lleida (1972), Història de Lleida explicada als joves (1979) i De Morera Galícia i Guillem Viladot (1980). És autor del dietari Vuit estacions (1991).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1991, ha rebut diversos premis per la seva obra, així com la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2004).

Torras i Ferreri, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)

Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.

Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).

La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.

Madorell i Montané, Josep Maria

Deixa un comentari

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 7 novembre 1923 – 1 febrer 2004)

Dibuixant. S’ha especialitzat en historietes il·lustrades i en la il·lustració humorística d’articles de divulgació. Inspirat en les línies del còmic francobelga, ha creat diversos personatges, el més conegut dels quals, “Jep”, ha esdevingut molt popular a través de les pàgines de la revista “Cavall Fort”, en la qual ha aparegut ininterrompudament, des del primer número.

També ha il·lustrat narracions de Joaquim Carbó (La casa sota la sorra, El país d’en Fullaraca, etc.) i de Josep M. Folch i Torres (Les aventures extraordinàries d’en Massagran).

López i Garcia, Victòria dels Àngels

7 Respostes

(Barcelona, 1 novembre 1923 – 15 gener 2005)

Soprano, més coneguda pel seu nom artístic de Victòria dels Àngels. Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, estudià al Conservatori del Liceu (1940-42) amb Dolors Frau i, més tard, amb el grup Ars Musicae, de Barcelona.

D’estudiant, actuà al Palau de la Música Catalana (1941), on féu el debut oficial l’any 1944, amb un recital per a l’Associació de Cultura Musical. El 1945 debutà al Liceu, amb Le nozze di Figaro; hi actuà cada any fins el 1950, i de manera discontínua en 1955, 1956, 1958, 1961, 1971 i, després d’un llarg parèntesi, el 1992.

El 1947 guanyà el Concurs Internacional de Cant de Ginebra, i el 1949 debutà a París (amb Faust), al Covent Garden de Londres (amb La bohème) i al Teatro alla Scala de Milà (amb un recital i, l’any següent, amb Ariadne auf Naxos). El 1951 es presentà al Metropolitan Opera House de Nova York, i des d’aleshores actuà arreu del món.

El 1961 cantà en l’estrena mundial de L’Atlàntida, de Falla, al Liceu de Barcelona. El 1979 interpretà una òpera per darrera vegada (Pelleas et Mélisande) i posteriorment es dedicà als recitals de fragments operístics i en el lied; destacà el que realitzà el 1987 per a la inauguració de l’emissora Catalunya Música al Palau de la Música Catalana.

Obtingué diversos guardons i distincions, entre els quals el Premio Nacional de Música (1978), el premi Príncipe de Asturias de les arts (1991), el Premi Internacional de Música Pau Casals en la primera convocatòria (1992), i el premi de l’Acadèmia Charles Cros (1994) i els nomenaments com a Acadèmica d’Honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) i com a doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona (1987).

Enregistrà en discs les seves millors creacions: Manon, Faust, Il barbiere di Siviglia, lieder, etc. La seva discografia comprèn 22 òperes completes i uns 40 discs amb obres diverses.

Estapé i Rodríguez, Fabià

2 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 14 setembre 1923 – Lleó, Castella, 31 gener 2012)

Economista polític. Es doctorà en dret per la Universitat de Madrid el 1952. Catedràtic d’economia i hisenda pública a la Universitat de Saragossa (1956-60). L’any 1960 obtingué la càtedra de política econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, de la qual fou degà (1962-65) i rector (1970 i 1974-76).

Comissari del pla de desenvolupament sota el govern de Franco (1972), ha estat el difusor de les doctrines de Galbraith i Schumpeter. Interessat per la història del pensament econòmic.

Autor de nombroses obres d’economia política: Notas sobre la actualidad económica (1957), Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971), La reforma tributaria de 1845 (1972), Ensayos sobre economía española (1972) i Introducción al pensamiento económico. Una perspectiva española (1990). El 1972 va editar Teoría general de la urbanización d’Ildefons Cerdà i el 1958 obtingué el premi de la Fundació March.

Esbart Dansaire de Rubí

Deixa un comentari

(Rubí, Vallès Occidental, 1923 – )

Grup de dansa catalana. Fundat a l’empara del Casal parroquial. Des del 1952 emprengué una tasca de renovació de la dansa tradicional, instituint una manera de ballar i cercant l’establiment de la dansa teatral, fent ús de la moderna escenografia però sense trair l’autenticitat dels documents.

A partir del 1964 oferí un gran nombre de ballades a tot Catalunya i a l’estranger, presentant els balls tradicionals amb una gran atenció a les exigències escèniques i cercant la creació de noves coreografies.

L’any 1979 col·laborà a la reconstrucció dels cants i danses del Llibre Vermell de Montserrat, que després presentà com a primícia mundial, acompanyat per l’Escolania de Montserrat i pel conjunt Ars Musicae d’instruments antics. L’any 1980 aconseguí de fer la presentació de tot un espectacle de dansa catalana al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Enllaç web: Esbart Dansaire de Rubí

Domènech i Montaner, Lluís

57 Respostes

(Barcelona, 21 desembre 1850 – 27 desembre 1923)

Arquitecte, historiador i polític. Fill de Pere Domènech i Saló, i germà d’Eduard. Un dels màxims representants del modernisme; exercí una gran influència en la difusió d’aquest estil, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzaren per una barreja de racionalisme constructiu i de decoració fabulosa, inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en la passió en el dibuix curvilini del Modern Style.

En el restaurant del parc de la Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de Zoologia, ja ofereix solucions que s’anticipen al seu temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que desenvolupà més endavant al Palau de la Música Catalana (1908), amb un innovador recobriment de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes característiques es donen en els seus grans conjunts arquitectònics de l’hospital de Sant Pau de Barcelona (1902-10) i l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919). Unes altres obres seves a Barcelona són l’editorial Montaner i Simon (1881-85), la casa Montaner (1893) i la casa Thomas (1895-99).

Com a polític, tingué una activitat remarcable durant el primer temps del catalanisme. Militant del Centre Català, l’abandonà amb motiu de l’escissió del 1887, i passà a la Lliga de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou president. Quan fou creada la Unió Catalanista (1892) en fou nomenat president, com també de la primera assemblea d’aquesta entitat, que establí les anomenades Bases de Manresa (1892).

Nomenat president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1897-98, participà en el moviment d’adhesió al programa de Polavieja, que volia la descentralització administrativa (1898). Havent fracassat, entrà al Centre Nacional Català (1899) i, quan desaparegué, a la Lliga Regionalista (1901).

Fou elegit diputat a corts per Barcelona l’any 1901 i el 1903. Amb Josep M. Cornet i Ildefons Sunyol se separà de la Lliga (1904) i fundà el setmanari “El Poble Català”, que esdevingué diari el 1906. Apartat de la vida política, fou encara reelegit president de l’Ateneu Barcelonès l’any 1911 i el 1913.

Fou el pare de Pere i de Fèlix Domènech i Roura.

Casassas i Simó, Oriol

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 setembre 1923 – Barcelona, 10 octubre 2012)

Pediatre. Llicenciat en medicina a Barcelona (1949). Fou president de la Societat Catalana de Pediatria (1974-76), i també en dirigí el “Butlletí”. Membre de la Societat Catalana de Biologia, a la represa de l’edició de “Monografies Mèdiques” (1969) en fou membre del consell de redacció. Formà part del comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana (1976-77). Membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans (1985) i director de la redacció del diccionari Enciclopèdic de Medicina.

Ha publicat L’ensenyament de la pediatria (1964), L’hospitalització pediàtrica a Catalunya (1966), La pediatria en el suburbi (1967), La medicina catalana del segle XX (1970) i Primer -i últim- llibre d’exercicis (1972), premi de poesia Salvat-Papasseit.

Cañellas i Balcells, Anton

1 Resposta

(Barcelona, 4 octubre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 2006)

Polític. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i de la Unió Europea Demòcrata-cristiana. Fou secretari de l’equip Demòcrata-cristià de l’estat espanyol i un dels principals representants d’aquesta ideologia en la transició espanyola (1975-77).

Diputat i líder d’UDC (1977-79), defensà l’opció d’integrar el partit en un centrisme català patrocinat per la Unión de Centro Democrático. En no aconseguir-ho abandonà UDC, amb alguns partidaris seus (Unió Democràtica Centre Ampli), i ocupà la presidència de Centristes de Catalunya-UCD (1979). Per aquest partit fou elegit diputat a corts (1979) i al Parlament de Catalunya (1980-84).

Allunyat progressivament de la política, fou elegit Síndic de Greuges el 1993 i el 1998.