(Barcelona, 29 febrer 1921 – segle XX)
Societat literària. Format, als seus orígens, amb la finalitat d’acostar els intel·lectuals a l’alta burgesia. Feren sessions entre els anys 1921 i 1936 i publicaren opuscles i algun llibre.
L’any 1942, gràcies sobretot a Josep Palau i Fabre i Ramon Aramon, es reorganitzà el grup i celebrà sessions a la rebotiga de l’orfebre Ramon Sunyer.
(Oñati, País Basc, 12 maig 1921 – Barcelona, 20 maig 2013)
Historiador de l’art. S’establí a Barcelona el 1944. Es centrà en la pintura hispànica del Renaixement ençà, especialment en Josep de Ribera, tema de la seva tesi doctoral, en Goya i en Picasso. Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i enciclopèdiques, com també en el “Diario de Barcelona”.
Fou secretari de la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-70) i director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1975), en la qual ingressà com a professor el 1970. Quan aquesta esdevingué facultat de belles arts, passà a ésser-ne el cap del departament d’història de l’art.
(Barcelona, 1921 – 30 març 1999)
Pintor, gravador muralista i vitraller. Signà les seves obres com a Fornells-Pla. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a París (1945), a Florència (1947) i, amb una beca d’estudis, als EUA (1969). Fou un dels fundadors dels Salons d’Octubre. Va conrear la pintura mural, sempre com a elements decoratius.
El seu estil partí d’un neoexpressionisme amb figuració esquemàtica i evolucionà vers una abstracció geometritzant, amb un equilibri de composició i color. Exposà per primera vegada el 1949 i participà en els Salons de Tardor de Barcelona. El 1967 presentà al Tinell de Barcelona una gran mostra de tota la seva obra.
Té nombrosos murals a Montserrat (1958-59) i també vitralls (1962), gènere en el qual assolí un gran prestigi internacional. Destaquen els seus vitralls emplomats per al Col·legi de Metges de Barcelona (1968), per a la capella dels dominics a Nova York (1969) i per a una residència particular a Houston (1969), i els vitralls murals de les piscines Picornell (1970) i del pavelló de gel del F.C. Barcelona (1971).
Les seves darreres obres consistien en una síntesi de l’escultura, el mòbil i el vitrall, amb obres a Badalona (1981), Manresa (1982) i Girona (1984).
(Barcelona, 8 juny 1921 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 23 setembre 1989)
Geòleg. Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1943, amplià estudis a les universitats de Lieja (1946-47) i Neuchâtel (1954). Es doctorà el 1952 amb una tesi sobre el Pirineu axial català. Per al Congrés d’Investigació sobre el Quaternari féu un treball sobre el Sistema Mediterrani Català. L’any 1954 fou nomenat catedràtic de la universitat de Granada, on impulsà l’escola geològica d’aquella ciutat.
Ha estudiat les serralades Bètiques, que li donà un gran prestigi entre els especialistes europeus. Dels seus treballs destaca el mapa tectònic de la península Ibèrica i les Balears a escala 1:1.000.000, fet en col·laboració (1972-74). Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
(Castellgalí, Bages, 23 juny 1846 – Terrassa, Vallès Occidental, 19 novembre 1921)
Científic. Va llicenciar-se en ciències exactes i naturals a Barcelona (1869) i es doctorà en ciències naturals (1871). Va exercir la docència com a director del Col·legi Terrassenc, fins al 1901, de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa (1901-04) i professor de l’Escola Superior d’Indústries (1904-18).
Deixeble d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, es va dedicar principalment als estudis botànics i meteorològics, herboritzà per tot el Vallès, i posteriorment per altres comarques, especialment el Bages i el Berguedà, i realitzà nombrosos treballs científics, pedagògics i didàctics, entre els quals cal destacar: Una geografía física, descriptiva e histórica del Vallés (1886), Flora del Vallès (1887), Apuntes de botánica (1900), Botànica popular (1907, resum d’unes conferències fetes al Centre Excursionista de Catalunya), Necesidad de una rigurosa precisión en las descripciones fitográficas (1909), Caricologia catalana (1911), i la seva obra més important, la Flora de Catalunya (1913-37), que no va poder ésser publicada totalment fins al 1936 per l’IEC.
El seu herbari, amb més de 8.000 exemplars, es troba a l’Institut Botànic de Barcelona. Elaborà, per encàrrec, un mapa agronòmic de la província de Barcelona. La seva tasca va deixar empremta en força deixebles.
Dades dels Països Catalans 