(Algemesí, Ribera Alta, 5 juliol 1912 – València, 10 juliol 1994)
Pianista i compositor. Deixeble de Leopold Querol al Conservatori de València. A 17 anys féu el primer concert.
Fundador (1942) i director de la Coral Polifònica Valenciana i director de l’Escola de Cants Folklòrics.
Una de les seves composicions és el Virolai a la Mare de Déu de la Salut.
(València, 1888 – 1912)
Cantatriu. Es presentà al Teatre Principal de València en 1901 i al Liceu de Barcelona en 1904.
Actuà a València i a Madrid, amb l’òpera Hamlet, amb el famós cantant italià Titta Rufo.
(Barcelona, 1912 – segle XX)
Pintor. En 1943 féu la seva primera exposició individual.
Destacà també com a dibuixant i decorador.
(Santander, Cantàbria, 3 novembre 1856 – 19 maig 1912)
Erudit. Deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73), el qual el féu hereu de la seva biblioteca i dels seus papers.
A Barcelona es guanyà l’amistat duradora d’Antoni Rubió i Lluch, Josep Franquesa i Gomis, J.L. Estelrich, Mateu Obrador i M. Costa i Llobera, entre altres, inicià el seu constant interès per la cultura catalana i publicà el primer escrit, sobre Cervantes poeta (1873).
A la seva obra Horacio en España (1877), donà a conèixer la primerenca oda A Horaci de Costa i Llobera. A la Biblioteca Vaticana de Roma aplegà materials per al seu innovador estudi Arnaldo de Vilanova, médico catalán del siglo XIII (1879).
Fou decididament contrari al catalanisme polític. Ho palesà només en converses i en lletres privades. Per això ha estat considerat, sense distincions, com a catalanòfil, sobretot des del seu discurs en català als Jocs Florals del 1888.
Afiliat a Unión Católica de Pidal i Mon, el 1883 fou diputat liberal-conservador per les Balears, on pronuncià el seu bell discurs sobre Ramon Llull (1884), i hi guanyà nous amics, com els dos Alcover i Josep Maria Quadrado, els papers del qual passaren també a la seva biblioteca.
Des del 1893 fou senador, primer per la universitat d’Oviedo, i des del 1899 per l’Academia Española, a la qual havia entrat el 1881 amb un discurs sobre La poesía mística en España, que s’obre amb Ramon Llull i es clou amb Jacint Verdaguer.
A la Historia de las ideas estéticas en España (cinc volums, 1883-91), tot d’autors catalans hi són presents, així com als Orígenes de la novela (quatre volums, 1905-15), amb remarcables estudis sobre Ramon Llull, Anselm Turmeda, el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc.
Mantingué una continuada correspondència amb molts escriptors de tots els països de llengua catalana, la qual ell considerà sempre una sola llengua, i ben diferenciada de la provençal.
(Barcelona, 1837 – 1912)
Pintor i decorador. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on fou deixeble de Gleyre.
Conreà la pintura de gènere i la decoració mural, que realitzà per a nombroses mansions.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1861 – 1912)
Compositor. Des del 1892 fou mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Compongué una sarsuela en tres actes (La flor de la Immortalitat), obres religioses i alguns treballs teòrics.
Eren fills de Martí Castells i Melcior.
Frederic Castells i Ballespí (Lleida, 1 gener 1851 – Tona, Osona, 1897) Metge. Exercí a Lleida i a Barcelona. Es dedicà principalment a l’estudi social i mèdic de la prostitució. El 1889 fundà i dirigí la “Revista de Higiene y Policía Sanitaria”, i, a partir del 1893, dirigí també el “Boletín de la Academia de Higiene”. Morí arran de l’epidèmia de febre groga de Tona, que havia anat a estudiar.
Martina Castells i Ballespí (Lleida, 23 juliol 1852 – Reus, Baix Camp, 21 gener 1884) Metgessa. Fou una de les primeres dones llicenciades (1882) i la primera que va assolir el doctorat (4 octubre 1882) a la Península Ibèrica. En la seva curta vida professional publicà notables treballs sobre higiene i educació.
Camil Castells i Ballespí (Camarasa, Noguera, 1854 – 1912) Metge. Es doctorà el 1185 amb la tesi La tenia y su tratamiento, i també publicà Historia de la legislación sanitaria española (1897).
Rossend Castells i Ballespí (Lleida, 21 octubre 1868 – Barcelona, 1942) Metge. Com a metge de Sanitat militar fou destinar a la guerra de Cuba, on va caure ferit i restà invàlid. Es dedicà, a més, a la hidrologia.
(Terrassa, Vallès Occidental, 3 maig 1912 – 27 setembre 2001)
Pintor. Conreà sobretot el paisatge.
(Saragossa, Aragó, 15 maig 1912 – Barcelona, 1 novembre 2005)
Historiador de l’art. Fou comissari del Patronat Artístic dels Països Catalans (1939-47), càrrec des del qual dirigí diverses restauracions d’obres medievals. Membre de l’Acadèmia de Sant Jordi i de la de San Luis de Saragossa.
Ha publicat, entre d’altres: La catedral de Vich (1942), Las cien mejores obras de la arquitectura española (1945), Els castells medievals a Catalunya (3 volums 1955-68), juntament amb Martí de Riquer, i un Diccionario de términos de arte (1992).
Fou el pare de Lluís Monreal i Agustí.
(Tortosa, Baix Ebre, 26 desembre 1912 – 9 abril 1969)
Músic. Fou director de l’Orquestra Municipal de Tortosa (1933-69) i de l’Escola Municipal de Música d’aquesta ciutat.
Autor d’estudis sobre folklore i de peces musicals.
