(Barcelona, 1840 – 1910)
Gravador. Fou deixeble de Santiago Farriols. Excel·lí en treballs al coure, a l’acer i al boix. Des del 1865 gravà dibuixos d’Eusebi Planas per il·lustrar revistes i novel·les.
Sobresortí per la matisació d’ambient que donava a les escenes i per la dignitat gairebé insòlita de les figures dels protagonistes.
Fou mestre dels seus fills Josep Brangulí i Emili Brangulí (Barcelona, segle XIX), també destacats gravadors.
(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 1910 – Barcelona, 1999)
Llatinista. Llicenciada en filosofia i lletres. es dedicà a l’ensenyament.
Ha sobresortit per la traducció al català dels dos volums de les Tristes (1965-66) d’Ovidi, feta en col·laboració amb Miquel Dolç, per a la col·lecció d’autors clàssics de la Fundació Bernat Metge.
Conserva encara inèdita una traducció del poema Anabase de Saint-John Perse.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)
Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.
Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.
Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.
Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.
(Barcelona, 13 setembre 1862 – 6 juny 1910)
Soprano cantant d’òpera. Debutà a Gènova (1887) amb Don Carlo de Verdi.
Actuà a Europa i a Amèrica. Excel·lí en Lohengrin, de Wagner, i Mefistofele, d’Arrigo Boito.
(Barcelona, 30 novembre 1910 – 20 octubre 1965)
Filòsof. Fill del poeta Jaume Bofill i Mates. Estudià filosofia i lletres, després de deixar incompleta la carrera de dret.
Des de l’any 1950 fou catedràtic de metafísica a la Universitat de Barcelona. Fundador de la revista “Convivium” i autor de molts articles en diverses revistes.
La escala de los seres o el dinamismo de la perfección (1950) i Obra filosófica (1967) són els seus escrits més importants.
El 1969 i en memòria seva va ser creada a Barcelona la Fundació Jaume Bofill, dedicada a promoure l’estudi de les ciències socials.
(Barcelona, 1910 – París, França, 1966)
Pintor i dibuixant. Prengué part en l’Exposició de Primavera del 1937 i en el saló de Tardor del 1938 a Barcelona, i col·laborà com a dibuixant en revistes com “Cigronet” i “L’Esquella de la Torratxa”.
Durant la guerra civil desenvolupà una profusa activitat com a cartellista. El 1939 s’exilià a París i participà en el Salon d’Automne i al Salon des Indépendants.
S’especialitzà en il·lustracions per a edicions de bibliòfil (L’éducation sentimentale, Le chaos et la nuit).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 4 octubre 1910 – Sabadell, Vallès Occidental, 19 agost 1999)
Escriptor. Professor de català. Promotor d’activitats culturals a Sabadell.
És autor de les novel·les Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1963), en què reflecteix el terror provocat per un règim totalitari i el desencís d’un activista polític, respectivament.
També ha escrit algunes comèdies (Mercè, Les flors del demà i Final i preludi) i llibres de memòries (Un de nosaltres, 1985; Solament el record, 1990).
(Palafrugell, Baix Empordà, 15 gener 1910 – 4 febrer 1984)
Metge reumatòleg. Es llicencià a Barcelona (1933). Fundà la Societat Española de Reumatologia de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Fou un dels iniciadors de la reumatologia científica a Catalunya, i introduí l’ús de l’alfaquimiotripsina i de la catalasa en la terapèutica d’algunes malalties reumàtiques.
Fou fundador i director de la “Revista Española de Reumatología”, president de la Lliga Internacional contra les Malalties Reumàtiques i membre de nombroses societats estrangeres de reumatologia.
És autor, entre altres nombrosos treballs, de Reumatismos articulares crónicos (1941) i Reumatismos vertebrales (1945), i col·laborà en el Tratado de Patología y Clínica Médicas (1951) dirigit per Agustí Pedro i Pons.
(Barcelona, 1910 – 10 gener 1997)
Fotògraf. S’inicià fent reportatges, tasca que després de la guerra civil ha compaginat amb una entusiasta dedicació a la fotografia d’espectacles, sobretot de teatre.
Ha publicat assíduament els seus treballs a “Serra d’Or”, entre altres revistes, i ha col·laborat en la il·lustració de diversos llibres, la majoria editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
El 1986 li va ser concedit el premi de l’antiga Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat amb la qual va estar molt relacionat, el 1991 el premi Jaume I d’Actuació cívica Catalana, i el 1992 la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 1910 – 1936)
Associació d’artistes noucentistes. Animada per Francesc Pujols, que en va ser el primer secretari, agrupà un nombre variat de pintors i dibuixants.
El seu ideari, oposat a la imprecisió i al simbolisme modernista, era essencialment noucentista: exaltació de l’esperit mediterrani i valoració de la mesura, de l’esforç i de la continuïtat.
Va organitzar exposicions col·lectives i conferències, i va publicar una col·lecció de monografies titulada també “Les Arts i els Artistes”.
Dades dels Països Catalans 