(Barcelona, 1907 – 1936 i 1952 – )
(AIEC) Publicació erudita. Òrgan de la Secció Històrico-arqueològica de l’IEC, del qual foren publicats vuit volums fins al 1936.
Hi aparegueren treballs de gran importància sobre temes d’arqueologia, art i cultura de les zones de parla catalana.
Si en aquesta primera fase tingué un caràcter erudit, en la segona (1952-53 i següents) no fou sinó un butlletí informatiu.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Barcelona, 7 març 1907 – 16 febrer 1974)
Escriptora i traductora. Influïda per un cert naturalisme, es revelà com una autora sensible a Amor silencioso (1927) i Eulàlia (1928) i va evolucionar cap a una novel·la de caràcter psicològic en El camí reprès (1930) i Presó oberta (1931).
Publicà reculls de contes: Elisenda (1935), Estampes de París (1937), etc.
Traduí al català Joyce, Huxley i Greene. Col·laborà a “La Revista”, on publicà dos reculls de Poemes (1929 i 1931).
(París, França, 1907)
Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Museum of Modern Art, de Nova York).
Pintat a París, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, és més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon.
Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marquen una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa.
D’estil expressionista, fauve, negroide i cubista alhora, obre les portes a aquestes dues darreres tendències de l’art modern.
(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)
Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.
Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).
Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.
Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.
En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.
Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.
Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).
(Barcelona, 23 setembre 1907 – Mauthausen, Àustria, 17 novembre 1944)
Polític. Manyà d’ofici i jugador de rugby. S’educà a l’Escola Elemental de Treball. Fou president de la joventut de la Unió Socialista de Catalunya. Destacà en la repressió de l’alçament el 19 de juliol de 1936. Durant la guerra civil fou nomenat conseller de proveïments de la Generalitat (1937), s’incorporà a l’exèrcit.
Exiliat a França el 1939, actuà com a dirigent del PSUC. Detingut a París (1943), fou internat al camp de concentració de Mauthausen. Ferit en un bombardeig aliat, fou rematat a trets per un dels guardians del camp.
(Barcelona, 4 desembre 1841 – 31 gener 1907)
Escriptora, coneguda amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc. Germana dels bessons Francesc i Marià. Formà part des de molt jove del grup d’escriptors catalans que en el decenni 1870-80 destacaren en el moviment literari català, i col·laborà en revistes com “La Renaixença”, “Lo Gay Saber” i “La Veu de Catalunya”.
En les seves proses sap conjugar l’amor a la terra i l’esperit religiós, i també el folklore inserit dins les descripcions locals, tema constant en la seva obra.
És autora de Llegendas catalanas (1875), Vigatans i Botiflers (1879), novel·la històrica, i Elisabeth de Mur (1880-1915).
Fou premiada en els Jocs Florals de Barcelona i va publicar dos llibres de poemes: Salabrugas (1874) i Poesías Catalanas (1888).
(Taradell, Osona, 3 setembre 1907 – Vic, Osona, 9 juny 2004)
Bisbe de Vic (1955-83). Estudià a Vic i a Roma. Professor del seminari de Vic i canonge, es dedicà a la formació de la joventut, i és autor de tres llibres, en castellà, signats amb el pseudònim de Darío.
El 1952 fou nomenat bisbe titular de Cerici i auxiliar del bisbe de Vic Joan Perelló. Ha estat el primer bisbe contemporani que ha escrit les pastorals en català i un dels primers que s’ha sentit identificat amb l’esperit i les reivindicacions del país.
Ha escrit El problema català. Reflexions per al diàleg (1986), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (febrer-desembre de 1938) (1996) i Carta sobre nacionalismes (1996, contribució al debat del nacionalisme català), etc.
(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)
Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.
És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.
Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del Futbol Club Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.
Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.
(Alguaire, Segrià, 28 juny 1907 – Lleida, 2 febrer 1990)
Historiador. De jove passà a viure a Barcelona, on col·laborà a “El Matí” i “Esplai”. Membre de l’Académia de Belles Arts de Sant Jordi.
La seva producció comprèn un centenar de títols sobre Lleida i la seva vida universitària entre els quals destaquen Manuel de Montsuar (1950), L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524 (1953), La ciutat de Lleida (1955-59), Història de Lleida (1972-75), Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval (1977), Informe històric sobre topònims. Lérida/Lleida (1977), La Suda, parròquia de la Seu de Lleida (1980) i Història de la ciutat de Lleida (1980). Col·laborà en l’obra col·lectiva Lleida, problema i realitat (1967).
Dades dels Països Catalans 