La seva obra més important és Orígenes históricos de Cataluña (1897), guanyadora del premi Martorell i que dóna un gran pas en els estudis d’onomàstica. Altres treballs són Crítica de la estenografía española (1877), Etimologies catalanes (1885), Influencia de la civilización romana en Cataluña, comprobada por la orografía (1888) i Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes (1895). Deixà material per a la publicació d’un diccionari català.
Compositor i pianista. Autor de les sarsueles La Virgen de Guadalupe i El guerrillero, d’una Sonata a l’antiga, de preludis per a piano, de cançons i de música d’església.
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
La seva obra d’historiador se centra en els estudis medievals. Publicà diverses edicions crítiques, com la Crònica de Desclot (1949-51) i el Llibre de feyts d’armes de Catalunya (1948), del qual va proposar com a autor J.G. Roig i Jalpí, en contra de la tradicional autoria, atribuïda a Bernat Boades. Autor, a més de La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1950) i de La llegenda de Guillem de Montcada (1958).
Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.
Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).
Entre les seves obres destaquen: Albuminúria, la seva valoració pràctica (1935), El metge davant l’hipertens (1969) i diferents diccionaris mèdics. Col·laborador de les dues edicions del Vocabulari Mèdic (1974 i 1979), ha contribuït decisivament a les tasques de normalització del llenguatge científic.
Polític i escriptor. Fill d’un ric industrial, estudià la carrera de Dret i el 1868 s’afilià al partit demòcrata, del qual passà, no gaire temps després, al partit federal. Dirigí el diari “El Federalista” i el convertí (1869), en portaveu oficial dels federals barcelonins amb el nom d’“El Estado Catalán”, alhora que reafirmava la seva actitud independent davant la direcció central del partit.
Ja des del 1869 era la figura més important del republicanisme barceloní i d’ell depenia, en gran proporció, l’orientació general del grup. Presidí la primera manifestació proteccionista (1869), que havia estat convocada pel Foment de la Producció Nacional, i organitzà la reunió dels vint-i-dos representants de Catalunya, Aragó, València i les Balears a Tortosa (1869), on fou signat el primer pacte federal.
Dedicat a organitzar les forces republicanes arreu de Catalunya, no es presentà a les eleccions per a diputat fins al 1873. Intentà d’estructurar el republicanisme a base de fer dels clubs òrgans determinants de la línia política i de les persones que havien de dur-la a terme. Però aviat tingué una preocupació més directa pel país, gràcies a la influència de Frederic Soler, i l’any 1870 fundà amb d’altres, l’entitat “La Jove Catalunya”. El 1873 es traslladà a Madrid, on continuà publicant “El Estado Catalán”, però decebut per les brutícies de la vida parlamentària, tornà aviat a Catalunya.
Des d’aleshores s’incorporà al catalanisme; l’any 1879 fundà el primer periòdic en llengua catalana, el “Diari Català”, i el 1880 organitzà el primer Congrés Catalanista, del qual sortí la campanya de defensa del Dret civil català. Però no deixà el partit federal fins que, l’any 1881, després de fer un viatge de propaganda pel Principat amb Pi i Margall, es declarà en disconformitat amb les idees d’aquest. Preocupat per donar una dimensió política al moviment catalanista, es posà en contacte amb el grup de “La Renaixença” i fundà amb ells el Centre Català, entitat íntegrament catalanista, apolítica de primer, però que anà adquirint, cada cop més, un aire liberal.
En el segon Congrés Catalanista (1881), s’imposà la idea d’Almirall de polititzar el catalanisme. Fruit d’aquesta orientació fou el Memorial de greuges, que Almirall redactà quasi totalment i, a més, formà part de la comissió que el presentà a Alfons XII a Madrid (1885). L’any següent publicà Lo Catalanisme. Allí valorà la llengua com a lligam d’unitat dels catalans i com a fet diferencial en relació a la resta de les regions peninsulars, i formulà la doctrina del particularisme o descentralització administrativa per comarques o regions naturals: s’hauria de constituir un organisme autònom, les Corts Catalanes, integrat per representacions de comarques i entitats econòmiques, i no pas per partits polítics. Declarà no ésser separatista, però no per manca de dret, sinó per no ésser convenient.
El 1887 els elements més conservadors del Centre Català i el Centre Escolar Catalanista el deixaren i fundaren la Lliga de Catalunya, que des d’aleshores portà la direcció del moviment catalanista. El 1896 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.
Altres obres seves són: La República Federal española: datos para su organización (1868), L’Espagne telle qu’elle est (1886), Particularisme i regionalisme (1901).
Dades dels Països Catalans 