Arxiu d'etiquetes: 1901

Mañé i Flaquer, Joan

13 Respostes

(Torredembarra, Tarragonès, 15 octubre 1823 – Barcelona, 8 juliol 1901)

Periodista i escriptor. El 1841 es traslladà a Barcelona i començà a introduir-se en els cercles literaris de la ciutat. Va publicar diverses col·laboracions científiques en diferents revistes, com “El Genio” i “La Discusión”, aquesta última dirigida per Pau Piferrer, el qual el protegí i l’introduí al “Diario de Barcelona” (1847). Mentrestant, s’havia llicenciat en filosofia i lletres.

A ell es deu el canvi esdevingut en aquell diari, que, de mitjà merament informatiu, es convertí en un òrgan polític de línia moderada. En fou director des de l’any 1865, i com a tal va consolidar el matís marcadament conservador que li havia conferit Antoni Brusi i que el féu adherir, successivament, al partit moderat, a la unió liberal i, amb la Restauració, al partit conservador de Cánovas.

Fou un dels definidors del regionalisme de dreta i un dels orientadors de la burgesia catalana.

Entre els seus escrits sobresurten La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876), l’article a la mort del bisbe Urquinaona (1883) i l’obra El oasis: viaje al país de los fueros. (Provincias Vascongadas y Navarra) (1878). Davant el fenomen creixent del catalanisme, va escriure El Regionalismo (1866), exposició del seu pensament sobre el problema català.

La seva muller fou la poetessa Amàlia Fenollosa i Peris.

Escola Moderna de Barcelona

3 Respostes

(Barcelona, agost 1901 – maig 1906)

Institució. Creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, amb la doble finalitat de possibilitat una pedagogia lliure de prejudicis ideològics i de classe i de desenvolupar l’esperit racionalista en els adults. Fundà una editorial com a complement lògic i necessari a la seva empresa escola.

Formà part del moviment d’expansió intel·lectual i de creació d’escoles laiques promogut per republicans lliurepensadors i anarquistes. Entre les característiques pedagògiques figuraven la coeducació, la manca d’examens i de càstigs i algunes de les normes del que s’ha anomenat educació activa.

Escola Moderna

Tot i el recel amb què fou rebuda per l’alta burgesia, que hi veia un perill d’agitació anarquista, va aconseguir un gran prestigi en els ambients intel·lectuals i el 1906 havia estès la seva influència a més de trenta escoles de tot Catalunya. Aquest mateix any l’Escola fou clausurada a causa de l’atemptat contra Alfons XIII, comés per un professor de la institució, Mateu Morral, i tancada definitivament arran de la Setmana Tràgica i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia (1909),

Els seus principis pedagògics es divulgaren a través del “Boletín de la Escuela Moderna” (octubre 1901-juliol 1909) i dels òrgans de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, creada per Ferrer: L’École Rénovée (Brussel·les i París) i La Scuola Laica (Roma).

Entre les publicacions de l’editorial figuren obres dels principals pensadors anarquistes i també els llibres de text de l’Escola Moderna i diverses obres de divulgació científica.

Calsina i Baró, Ramon

Deixa un comentari

(Poblenou, Barcelona, 26 febrer 1901 – Barcelona, 26 novembre 1992)

Pintor i dibuixant. Es formà a l’Acadèmia Baixas (1912) i amb Feliu Mestres a l’Escola de Llotja (1920). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1930), i a París el 1930 i el 1931.

Realitzà el disseny dels figurins i la decoració de l’obra de Xavier Benguerel El casament de la Xela (1938). Col·laborà a la revista alemanya “Der Querschnitt” (1931-33) i il·lustrà el Quixot, les obres d’Edgar Allan Poe, etc. El 1956 publicà 30 litografies de Calsina comentades per l’autor. Sobresurten les exposicions antològiques de Barcelona del 1957 i del 1966. Premi de dibuix Ynglada Guillot (1964).

El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic.

Brugalla i Turmo, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 4 setembre 1901 – 1 abril 1987)

Relligador. Estudià a l’Institut Català de les Arts del Llibre i a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts. Aviat s’especialitzà en el daurat a mà i la relligadura de bibliòfil. A la tornada de París, on havia anat a estudiar, organitzà una secció d’enquadernació d’art a la llibreria Subirana. Obtingué el gran premi a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Establert independent el 1931, es proposà la divulgació dels valors de la relligadura artística; féu conferències a Barcelona i a Madrid, on també exposà. Intervingué al congrés de relligadors d’Estocolm (1966) i a Ascona (Suïssa, 1967) amb treballs publicats i glossats per destacades autoritats en revistes europees. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1966), acadèmic corresponent de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando (1978) i membre d’honor del Designer Bookbinders de Londres (1937).

Publicà Tres ensayos sobre el arte de la encuadernación (1945), La encuadernación en París en las avanzadas del Arte Moderno (1954) i El Arte en el Libro y en la Encuadernación (1977).

Fou el pare de Santiago Brugalla i Aurignac.

Bohigas i Balaguer, Pere

3 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 febrer 1901 – Barcelona, 27 febrer 2003)

Paleògraf i romanista. Doctor en lletres (1924), professor de paleografia de la Universitat de Barcelona (fins al 1939), del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (a partir del 1941), conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, del Comitè Internacional de Paleografia i president de la Secció Filològica de l’IEC.

Fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i ha dirigit la Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, on edità uns Miracles de la Verge Maria (1956), que, des del punt de vista lingüístic, ell mateix estudià al VII Congrés Internacional de la Lingüística Romànica de Barcelona (1953).

Ha publicat nombrosos estudis i textos sobre literatura catalana medieval (La ilustración y la decoración del libro en Cataluña -3 volums 1960-67-, a més de la tesi doctoral de la Demanda del Sant Graal), castellana (especialment sobre La Celestina i l’edició del Baladro del Sabio Merlín) i també un Repertori de manuscrits catalans conservats als Països Catalans i a l’estranger.

Balaguer i Cirera, Víctor

23 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Ascaso Abadia, Francisco

4 Respostes

(Almudévar, Aragó, 1 abril 1901 – Barcelona, 20 juliol 1936)

Dirigent anarquista. Fill d’una família de pagesos pobres. Es traslladà a Barcelona (1922) i constituí, juntament amb Durruti, Garcia i Oliver i d’altres, el grup anarquista “Los solidarios”. Intentà atemptar contra Martínez Anido a la Corunya, i participà a l’assassinat del cardenal Soldevila (Saragossa 1923). Empresonat i fugat, viatjà per Amèrica i París.

Tornà a Barcelona amb la proclamació de la Segona República. A partir de l’abril de 1931 dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari “Solidaridad Obrera” i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT. Intransigent amb el nou règim de la Segona República i convençut de la possibilitat d’una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l’alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria del Front Popular (febrer del 1936).

Tornà a Barcelona i en produir-se l’aixecament del 19 de juliol de 1936, fou ferit de mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.