(Xàtiva, Costera, 1895 – 1964)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i després a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Obtingué diversos premis.
Després de fer estada a Barcelona tornà a Xàtiva, per dirigir-hi un obrador d’artesania, tot prosseguint la seva activitat artística personal.
(Barcelona, 1895 – 1961)
Advocat, escriptor i traductor. Fou membre del tribunal internacional de les Noves Hébrides (1936-39).
Ha publicat Doña Isabel Barreto, adelantada de las Islas Salomón (1943), i Tres años en las Nuevas Hébridas (1945).
(Madrid, 1895 – 5 gener 1967)
Militar. El 1945 fou nomenat governador civil de la província de Barcelona. Durant el seu mandat tingueren lloc (abril 1947) les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, organitzades per l’abat Aureli Maria Escarré, pocs dies després de les quals Bartolomé Barba cessà en el càrrec.
Sobre la seva actuació durant aquest període publicà Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos (Madrid 1948).
(Carrara, Itàlia, 1832 – Barcelona, 27 novembre 1895)
Escultor. Germà d’Àngel Baratta i Rossi (Itàlia, segle XIX – Barcelona, segle XIX), també escultor, que col·laborà amb ell.
Fidel seguidor del neoclassicisme. Féu les escultures del monument Al geni català (1856), situat al Pla del Palau, obra de l’arquitecte Francesc Daniel i Molina. També realitzà alguns panteons del cementiri del Masnou.
Fou el pare de Faust Baratta i Oliver.
(Saragossa, Aragó, 1848 – Barcelona, 1895)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Ramon Manuel i de Manuel.
El 1862, amb el seu germà Manuel, foren els únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills.
A Barcelona crearen l’entitat bancària Garriga Nogués Germans, que el 1886 passà a denominar-se Garriga Nogués i Nebot, per l’entrada del fill del seu germà, Rupert Garriga i Miranda.
Fou el pare de Josep Garriga i Roig.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 19 gener 1812 – Barcelona, 22 febrer 1895)
Historiador i frare mercedari. Cronista (1862) i procurador general (1869) dels mercedaris a Espanya.
Escriví Nuevo viaje a Jerusalén (1846), Historia de la villa de Villanueva y la Geltrú (1869), Historia de las Redenciones (1873) i Biblioteca mercedaria (1875).
(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
(Barcelona, 10 febrer 1895 – 4 abril 1950)
Dirigent obrer anarcosindicalista. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918, figurà entre els membres moderats de la CNT.
Redactor de “Solidaridad Obrera”, de Barcelona (1930-31), trentista, fou un dels fundadors (juny 1932) de l’Ateneu Sindicalista Llibertari, que presidí.
Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats d’Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment s’uní al Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña el 1934, dirigí l’Institut Pedagògic Cultura.
Resident a Sabadell, fou el cap, durant la guerra civil, de l’organització regional catalana d’aquest partit.
Finalment, encapçalà, a l’exili (1941), un cert intent d’acostament a la CNT.
(Cuba, 1842 – Barcelona, 20 gener 1895)
Historiador de l’art. Establert a Barcelona. Col·laborà al “Diario de Barcelona”. Fou membre de la Comissió de Monuments i de l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona.
Estudià (1869) la conservació dels monuments durant les revolucions franceses del 1789 i el 1848. Col·laborà en la realització de la Historia General del Arte, de Lluís Domènech i Montaner.
És autor d’un treball molt seriós sobre la vida i l’obra d’un pintor català del segle XVIII, Antonio Viladomat, el artista olvidado y maestro de la pintura catalana (1877), reprès més tard per Santiago Alcolea en la seva tesi doctoral (1969).
Sobresortí també com a crític d’art.
(Lleida, 7 novembre 1852 – Madrid, 31 gener 1895)
Autor dramàtic i poeta. Residí a Madrid, on cursà la carrera de dret civil i canònic i la d’administració.
El 1873 estrenà Pruebas de fidelidad, i a partir del 1876 inicià la col·laboració amb Vital Aza (Noticia Fresca), Campos Arana (Los trapos de cristianar, 1879), Chueca, i sobretot Chapí (Música clásica, 1880; La serenata, 1881, etc). Com a poeta deixà el volum Fábulas y cuentos.
Col·laborà activament a “Madrid Cómico”.
Algunes obres seves foren traduïdes al francès, l’italià i el portuguès.
Dades dels Països Catalans 