(Palma de Mallorca, 1832 – 1884)
Impressor i llibreter. Fill de Pere Josep Gelabert i Llabrés, del qual heretà la direcció del periòdic progressista “El Isleño” (1857-98).
Edità diverses publicacions (“Calendario de las Islas Baleares”, “Almanaque Balear”, etc.).
(Oriola, Baix Segura, 14 abril 1884 – Madrid, 4 maig 1949)
Historiador i erudit. Estudià dret i filosofia a Madrid i des del 1924 fou arxiver de diverses institucions.
Escriví Orihuela durante la Guerra de la Independencia (1908), Vocabulario del dialecto murciano (1932), La reconquista de Orihuela (1934), Anales de la imprenta en Murcia (1941) i El teatro universitario y humanístico en España (1945).
(Perpinyà, 1884 – segle XX)
Orquestra fundada per estudiants i llicenciats, presidits per Justí Pepratx (fill), formada principalment per mandolines, guitarres i flautins, amb un total de 25 executants.
El seu repertori era bàsicament de cançons populars catalanes, i actuà a d’altres ciutats del Rosselló i del Llenguadoc.
(Perpinyà, 1 gener 1881 – 1 desembre 1884)
Diari en francès. Sortí amb el subtítol de “Journal Catholique et Royaliste des Pyrénées-Orientales”.
(Palma de Mallorca, 1881 – 1884)
Miscel·lània de notícies i relacions històriques de Mallorca ordenades cronològicament del 1229 al 1800 per Àlvar Campaner i Fuertes.
Aparegué en fascicles (1881-84) i fou reeditat el 1967, completat amb un índex temàtic que deixà fet Jaume Cerdà i Oliver, conformat per Campaner mateix (1894).
Les notícies són estretes de manuscrits de diversos autors mallorquins i reprodueix, a més, documents inèdits importants o impresos rars.
(Guadalajara, Castella, 27 novembre 1884 – Nova York, EUA, 11 setembre 1982)
Escultor. Fill d’un militar barceloní. Fou aprenent d’un imaginaire a Barcelona, i d’Agustí Querol a Madrid, on instal·là el seu propi taller, i el 1905 s’instal·là a París.
Començà a esculpir directament la pedra (Èxtasi maternal, presentada a l’exposició de belles arts de Barcelona el 1923), el marbre, la fusta, etc, però des del 1925 treballà amb ferros vells i material de rebuig; això li valgué anomenada als EUA, on anà el 1929 i s’hi naturalitzà.
Hom l’ha considerat un dels millors escultors dels EUA, on el 1970 fou elegit membre de l’Academy of Fine Arts de Nova York.
(València, 22 desembre 1883 – 7 juny 1884)
Setmanari obrer en prosa i en vers d’orientació anarquista. Publicà 25 números, sota la direcció de Joaquim Payà.
Inicialment escrit en català, a partir del tercer número fou bilingüe.
D’estil directe i revolucionari, va ésser multat diverses vegades fins que fou suspès.
Era distribuït pel País Valencià i per Catalunya.
(Albocàsser, Alt Maestrat, 29 març 1884 – Silla, Horta, 27 setembre 1936)
Eclesiàstic. Era canonge magistral de la catedral de València. Durant algun temps visqué al Col·legi Espanyol de Roma. Fou bon orador, no sols d’església sinó també profà.
Tingué bon ressò el discurs que pronuncià com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1921. L’any anterior havia publicat Los grandes fracasos modernos, el més ambiciós dels seus escrits.
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
(València, 29 agost 1884 – Madrid, 9 març 1964)
Escultor. Germà de Pasqual. Aprengué la tècnica en el taller d’imatgeria religiosa del seu pare, Antoni Capuz i Gil. Pensionat per l’estat a Roma (1909) i a París, posteriorment s’instal·là a Madrid.
Amb la realització del grup Paolo i Francesca de Rimini -primera medalla de l’Esposición Nacional de Bellas Artes (1912)-, trencà la tradició classicista i creà una obra escultòrica religiosa, monumental i i una sèrie de retrats i figures de notable expressió psicològica.
És autor de la majoria de les imatges de la processó del divendres sant de Cartagena, de les estàtues del palau de l’Equitativa i del fris del Círculo de Bellas Artes (Madrid). Té obres al Museo de Arte Moderno de Madrid i al Museu Nacional de Ceràmica de València.
Fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
(Figueres, Alt Empordà, 16 setembre 1884 – 17 abril 1958)
Pintor. Destacà com a paisatgista. Fou el pare d’Alexandre Bonaterra i Matas.
Dades dels Països Catalans 