(Barcelona, 15 maig 1816 – 19 agost 1880)
Teòric i historiador de l’art. Germà de Ramon. Es formà a l’Escola de Llotja, escola de la qual després fou director.
Membre de l’Academia de San Fernando de Madrid i de les de Bones Lletres i de Belles Arts de Barcelona.
Entre els seus treballs cal esmentar Nociones de arqueología cristiana (1867), El arte en el teatro (1875) i Las artes santuarias y su historia (1880).
Fundà la revista “Arte”.
(Barcelona, octubre 1815 – 24 abril 1880)
Escultor. Destacà per les seves idees liberals. Combaté com a voluntari contra els carlins.
Participà a l’alçament de Barcelona el 1843. Vençut aquest moviment, hagué d’exiliar-se.
Acabà per dedicar-se a la confecció de figures de cera, amb les quals muntà un museu que aconseguiria bon èxit.
(Barcelona, 10 juliol 1880 – París, França, 6 gener 1946)
Pintor, aquarel·lista i gravador. Nebot d’Aristides Maillol.
El 1889 anà a viure a París. Pertanyia a l’associació del Salon d’Automne.
Es dedicà a la pintura, sobretot al paisatge i a la figura femenina, i al gravat per a revistes de la capital francesa.
(Barcelona, 1880 – 1922)
Advocat. Fou funcionari de l’ajuntament de Barcelona i catedràtic de dret municipal.
Dirigí l’Escola d’Administració Local de la Mancomunitat i intervingué en la redacció de l’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya.
Organitzador, des del 1915, de les Setmanes Municipals, publicà Dret municipal vigent i Dret orgànic municipal.
(Barcelona, 5 maig 1880 – 26 gener 1951)
Escriptor. Es formà sobretot a Alemanya i fou deixeble del seu oncle Joan Maragall.
Poeta narratiu, goethià i maragallà, publicà Elegies germàniques (1910), La merla i altres cants (1914), Tres poemes (1920), Odes i ciutats de visió (1930), Un tragipoema i Tizianella (1934) i Les elegies i els jardins (1938).
Novel·lista d’arrel germànica a Dues conversions i una mort (1927), El camí errat (1927), Vida estreta (1927) i El sobrevingut (1932). En prosa escriví també Rondant la nit (1931), Manual d’història de la cultura (1928), etc.
Traduí Torcuato Tasso (1905) i, en vers català, Faust (1938).
Després de la guerra civil escriví algunes obres de divulgació en castellà.
(Barcelona, 19 novembre 1880 – 1942)
Advocat i escriptor. Estudià a Anglaterra i a Bèlgica, on publicà assaigs a “L’Art Public” sobre el modernisme català (1909).
A la “Revista Jurídica de Catalunya” estudià el dret català, especialment el fideïcomís.
Intervingué en la fundació del diari “El Matí”, pertangué a la Penya de l’Ateneu i, influït per Xènius, publicà Les doctrines de Georges Sorel (1917).
Fou el pare d’Enric Jardí i Casany.
(Mataró, Maresme, 13 desembre 1798 – 18 juliol 1880)
Pedagog i músic. Cec de naixement, excel·lí en la música i les arts manuals. A partir de 1830 fou l’organista de la parròquia de Santa Maria de Mataró.
Inventà instruments i sistemes perquè els cecs poguessin escriure: Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura en notas musicales (1837).
Fou el pare de Carles Isern i Vinyas.
(Lleida, 1880 – 1951)
Advocat i escriptor d’art.
Autor de diversos treballs sobre la catedral vella de Lleida: La porta dels Fillols de l’antiga seu de Lleida (1912), Les mènsules de la nau major de l’antiga seu de Lleida (1913), una guia per visitar la seu, etc.
(Arenys de Mar, Maresme, 1824 – Matanzas, Cuba, 1880)
Industrial. Partidari de la independència cubana i de l’aboliment de l’esclavitud, fou perseguit perquè era simpatitzant de Carlos Manuel Céspedes.
Els seus fills moriren als EUA perseguits pel seu ideari independentista.
(Manresa, Bages, 2 gener 1880 – Montserrat, Bages, 4 setembre 1941)
Monjo benedictí i liturgista. Ingressà a Montserrat el 1895 i fou ordenat sacerdot l’any 1903.
Col·laborador a diverses revistes religioses. La seva tasca més notable fou la de liturgista. Publicà una colla de llibres de divulgació, de molt èxit.
Dades dels Països Catalans 