(Rosselló, 1800 – Seta, Llenguadoc, 1873)
Agrònom. Fou membre actiu del consell municipal de Perpinyà en 1830-48. Fundà a la ciutat d’Escola Industrial.
Introduí els pous artesians a la regió i fou un dels fundadors de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
(València, segle XIX – Madrid, 1873)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Conreà amb èxit el retrat, els temes històrics, segons el realisme anecdòtic que dominà al segle XIX, i la pintura de natures mortes que segueixen el model holandès del segle XVII.
(Énguera, Canal de Navarrés, 14 gener 1873 – Avila, Castella, 4 agost 1936)
Novel·lista. Figura menor de la generació del 98. Morí afusellat en esclatar la guerra civil espanyola mentre exercia el càrrec de governador civil d’Àvila.
La seva obra comprèn una tetralogia autobiogràfica (des d’El cautiverio, 1903, fins a Del periodismo y de la política, 1907), la sèrie (novel·la-reportatge) de Las luchas de nuestros días (1908 i 1910) i les novel·les El Vicario (1905), Circe y el poeta (1926), Los caimanes (1931), etc.
Pot considerar-se l’enllaç entre el populisme (Vicent Blasco Ibáñez) i la novel·la social posterior.
(Perpinyà, 3 juny 1873 – 30 agost 1962)
Historiador i periodista. Dirigí “La Veu del Canigó” i l'”Almanac Català-Rossellonès”.
És autor del recull poètic Tocs de guerra (1915), del volum de proses Colors del Rosselló (1952) i de l’obra teatral El rei dels avarassos.
Escriví també en francès alguns treballs d’estudi i divulgació, com Folklore du Roussillon (1943) i Histoire du Roussillon (1952, reedició de 1962).
Fou el pare de Lluís Chauvet.
(Alcoi, Alcoià, 1873 – 1942)
Pianista. Dugué a terme al seu poble natal una gran activitat com a professor i concertista.
Dirigí l’orquestra del Teatre Calderón.
(Barcelona, 20 novembre 1873 – 9 febrer 1910)
Metge. Va estudiar medicina a Barcelona, on es doctorà el 1895. Fou metge auxiliar de l’Hospital de la Santa Creu.
Publicà obres notables de caràcter professional, com Historia de la legislación sanitaria española, Condiciones higiénicas que han de reunir las escuelas destinadas a la primera enseñanza (1895), etc.
Fou soci de mèrit de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya.
(País Valencià, 19 juliol 1873 – 13 gener 1874)
Aixecament que tingué lloc durant la I República, amb la finalitat d’establir un règim federal que concedís autonomia a les regions, províncies i municipis (els cantons). Les Corts no aprovaren el projecte de Constitució federal, Pi i Margall dimití de president de la República i fou substituït per Salmerón.
El 19 de juliol esclatà a València, el 20 a Castelló de la Plana (acabdillat pel diputat Gonzàlez Chermà) i una mica més tard a d’altres localitats valencianes. Martínez Campos prengué València (8 agost) i només continua resistint Cartagena fins al 13 de gener de 1874.
(Palma de Mallorca, abril 1873 – gener 1874)
Periòdic republicà federal. Dirigit per Fèlix Mateu i Domeray, que publicà 33 números, fins que fou suspès per ordre governativa.
Tenia la redacció a la societat de socors mutus L’Auxili Federal i representava una escissió dels federals que publicaven “El Iris del Pueblo”.
De fora Mallorca hi col·laboraren Roque Barcia, Jose Paul y Angulo i Mina Puccinelli.
(València, 19 juliol 1873 – 8 agost 1873)
Entitat política. Constituïda per la junta revolucionària nomenada per les milícies republicanes i presidida per Pedro Barrientos Robles.
Fou dissolt en ocupar València el general Arsenio Martínez Campos; els membres de la junta es refugiaren a Cartagena.
(Manresa, Bages, 1825 – Terrassa, Vallès Occidental, 1873)
Pintor. Destacà també com a dibuixant.
Dades dels Països Catalans 