(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1871 – Petrer, Vinalopó Mitjà, 1957)
Periodista. Condeixeble i amic d’Azorín, col·laborà en diversos periòdics d’Alacant i n’animà d’altres a Monòver: “El Eco de Monóvar”, “El Pueblo”, “El Cronista”, “Los Pueblos”, “El Sembrador”, “La Cháchara”, etc.
Utilitzà el pseudònim de Marcolan i fou autor del llibre Un poeta español (1895).
(València, 1871 – 1885)
Secció de la Societat d’Amics del País de València, creada a iniciativa de Felicíssim Llorente i Olivares i sota la presidència del de l’entitat, Josep de Llano, amb la finalitat de fomentar l’estudi de les antiguitats i la prehistòria del País Valencià.
Entre el 1872 i el 1882 publicà memòries de les seves activitats, ben interessants quant a l’arreplega d’epigrafia llatina, notícies sobre jaciments arqueològics, numismàtica (antiga i moderna), etc. El 1878 organitzà una exposició arqueològica.
Arribà a tenir noranta socis esparsos pel País Valencià.
(Palma de Mallorca, 1800 – 1871)
Jesuïta. Ingressà a la Companyia el 1816, a Madrid. Amb motiu de la dissolució de l’orde, el 1820, passà a Itàlia, on estudià. De nou a Madrid, s’ordenà de prevere el 1826 i fou nomenat ministre del col·legi de València, vicerector del d’Alcalá de Henares (1827) i rector del Colegio Imperial de Madrid (1829).
Defensor de les tradicions romanes, les volgué implantar a Espanya; comptà primer amb el suport dels superiors locals fins que s’accentuà la divisió entre els jesuïtes, partidaris uns dels costums romans i d’una observança rigorosíssima, i els altres, dels costums locals. Per apaivagar les tensions fou cridat a Itàlia el 1833, on estigué 12 anys.
Restaurada la Companyia a Espanya, hi tornà i fou enviat a Palma de Mallorca, on aviat topà amb les autoritats religioses i civils pels seus sermons. Deixà l’orde a Palma el 1835.
Publicà 17 opuscles d’espiritualitat en castellà i llatí, i en la seva obra Carta… a los superiores de España… sobre la vida del hermano Carlos López Alda, escolar… (1832, traduïda al llatí, francès i italià) projecta en aquesta figura la seva mentalitat.
(Maó, Menorca, 10 desembre 1813 – 18 novembre 1871)
Metge. S’especialitzà en patologia de la dona i de l’infant i en obstetrícia, disciplines de les quals fou catedràtic a la universitat de Madrid. El 1839 publicà a París un recull de treballs científics en francès.
Fou metge de cambra d’Isabel II de Borbó i senador. El 1861 féu a Madrid la primera operació de laparotomia a l’estat espanyol.
(Alcoi, Alcoià, 5 maig 1871 – Anna, Canal de Navarrés, 2 setembre 1963)
Escultor. Molt jove anà a estudiar a Barcelona amb un cert Marsal. Una pensió de l’ajuntament d’Alcoi el portà a Madrid, on fou deixeble d’Agustí Querol. A l’Exposición Nacional del 1897 presentà Mater Dolorosa.
Del tema decoratiu, amb clara presència del Modernisme, passà per una etapa classicista i desembocà en la temàtica religiosa: talles Sant Joaquim, Santa Llúcia, bronze Sant Jordi (Alcoi, Museu del Casal de Sant Jordi), marbre Virtuts teologals i l’Àngel imposant el silenci (cementiri municipal d’Alcoi).
També féu els dos àngels de marbre blanc per a l’altar major de l’església de Sant Jordi (destruït el 1936), tot i que se’n conserva el guix (1918). És autor també del monument a Artigas a l’Uruguai, i de la Quadriga del Banco de Bilbao de Madrid.
Guanyà una segona medalla a Madrid el 1908 per Llavors, i la Creu d’Alfons XII per un monument a Cervantes.
(Palma de Mallorca, 8 gener 1871 – 22 gener 1871)
Setmanari. Òrgan de la Federació Palmesana de l’AIT. Només edità tres números.
Volgué continuar la tasca d’“El Obrero”, però els seus exemplars foren sistemàticament recollits per les autoritats.
(Benimarfull, Comtat, 5 gener 1871 – Madrid, 21 juny 1948)
“Pare Fullana” Gramàtic, erudit i religiós. Representant de la regió valenciana a la Real Academia Española.
Contribuí a l’estudi i la fixació de la llengua, encara que amb mètodes antiquats, que no abandonà fins a l’any 1932, en què acceptà les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
És autor d’una Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915) i d’altres treballs remarcables, com Característiques catalanes a València (1908), Estudi sobre filologia valenciana (1926) i La evolución del verbo en la lengua valenciana (1928), discurs pronunciat en ingressar a la Real Academia Española.
(Granada, Andalusia, 11 maig 1871 – Venècia, Itàlia, 3 maig 1949)
Escenògraf i pintor. Fill de Marià Fortuny i Marsal. Es formà a França, i s’establí a Venècia el 1889, on hi ha un museu monogràfic dedicat a ell.
Com a escenògraf la seva principal aportació fou la cúpula Fortuny.
Conreà també el gravat, l’escultura i el disseny de robes i catifes.
(Perpinyà, 1871 – 1954)
Pintor. Formà part de la primera generació de paisatgistes rossellonesos, amb Terrus, Lluís Bausil i Pierre Brune. S’interessava per l’escultura, el gravat i la ceràmica, i també per la poesia i la música (construïa instruments de corda).
Inventà un paracaigudes ejectable (amb patent del 1914). Féu diversos oficis abans d’ésser conservador del Museu de Pintura i Escultura de Perpinyà, després de Lluís Delfau, conservador del Teatre Municipal i professor a l’Escola Municipal de Belles Arts de Perpinyà.
Feia regularment exposicions a París, i té pintures a Londres i a Nova York.
La millor part de la seva obra consta d’aquarel·les (jardins de Sant Jaume, fortificacions de Perpinyà), remarcables per la sensibilitat i l’espontaneïtat.
(Alcoi, Alcoià, 6 abril 1871 – Madrid, 21 desembre 1948)
Musicòleg i compositor. Compongué peces per a piano i diverses obres escèniques que portaven la qualificació de retablo.
Autor de biografies de músics, fou el fundador del Museo Instrumental de Madrid.
Dades dels Països Catalans 