(l’Alguer, 1870 – Roma, Itàlia, 1916)
Escriptor. Llicenciat en dret. Publicà poesia, d’arrel popular, sobretot a revistes perpinyaneses.
Traduí al català Dante, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans. Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1870 – Elda, Vinalopó Mitjà, 1939)
Escriptor. Era mestre de primer ensenyament i procurador dels tribunals. Fundà a Monòver el setmanari “El Cronista” (1916).
És autor dels treballs titulats El artista (1911), Estudio sobre el arte de la lectura (1916) i Un viaje en aeroplano por la Península española y las islas Baleares.
(Madrid, 21 novembre 1870 – València, 23 juliol 1937)
Enginyer i escriptor. Fill de Tomàs Trènor i Buccelli, i germà de Tomàs. De jove, estudiant la carrera a l’estranger, començà a escriure poesies en català. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1893. Més tard hi guanyaria d’altres premis. En presidí la festa l’any 1909.
Publicà els reculls Ramellet de versos i Flors de paper. També és autor dels estudis Juan de Yepes, medio fraile y doctor de la Iglesia, ¿Qué pasa en Limpias? (1920) i d’altres de professionals com el titulat Accidentes eléctricos: efectos patológicos.
(Palma de Mallorca, 20 juny 1870 – 20 febrer 1949)
Escriptor. Es llicencià en lletres i fou arxiver de l’ajuntament de Palma de Mallorca. Col·laborador de “Migjorn”, “Catalunya” i “Es Ca d’Inca”. Fou proclamat mestre en gai saber.
Poeta popular, publicà Flors d’ametller (1903), Instantànies (1904) i Obra selecta (1951). Cal recordar el seu teatre dialectal i costumista, com Es nervis de sa neboda (1947), Mestre Lau es taconer o ses rodes que fa el món (1948), El tio de l’Havana (1947) i La santa pagesa (1930).
(València, 15 febrer 1862 – maig 1870)
Setmanari satíric en català. Publicat en dues èpoques, en la primera (fins al 22 novembre 1862) n’era editor Joan Guix, director Jaume Peyró i Dauder i impressor Josep M. Ayoldi, en la segona (des del 5 març 1870) l’imprimia Joan Guix.
Publicà part de les Notas al canto del Turia, amb notícies biogràfiques dels personatges citats per Gil Polo en aquesta obra. Mantingué una crítica constant contra “El Saltamartí”.
(Perpinyà, 28 octubre 1870 – París, França, 7 agost 1962)
Escultor. Format amb el seu pare, que era marbrista, i a París. Fou Prix de Rome el 1900 i viatjà, becat, per Espanya, Itàlia, Bèlgica i Holanda. Fou membre del Salon des Artistes Français, on exposà des del 1894, i cavaller i oficial de la Legió d’Honor.
Típic representant de l’academicisme anecdotista aplicat sobretot a monuments públics, és autor de Muntanyes regalades i l’Àliga esclafada (ambdós a Perpinyà), el Mausoleu Zacaries Astruc (cementiri de Montparnasse, a París), la Victòria o monument als morts del Voló, el monument als morts d’Illa. etc. També conreà molt el retrat i la peça de col·leccionisme.
(Manises, Horta, 27 gener 1870 – Bogotà, Colòmbia, 21 novembre 1930)
Prelat. Després de cursar la carrera d’eclesiàstic i d’haver estat a diverses parròquies, entrà a l’orde caputxí, on era anomenat Atanasi de Manises. Fou enviat a les missions de Colòmbia.
El 1907 fou nomenat bisbe titular de Zitarizo, amb funcions de vicari apostòlic de la Guajira i de Sierra Navada. Consagrat a Bogotà, fou apadrinat pel general Reyes, aleshores president de la República Dominicana.
(València, 23 agost 1870 – 16 març 1964)
Pintor. Deixeble de Josep Aixa. Conreà de preferència el paisatge. Fou acadèmic i secretari de l’Acadèmia de Sant Carles.
Es dedicà molt a funcions docents a diversos centres i també en una acadèmia particular molt concorreguda.
(Alcoi, Alcoià, 1870 – Madrid, 1940)
Pintor. Germà de Miquel. Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala. Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i il·lustracions per a “Blanco y Negro” i “Nuevo Mundo”.
Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així!.
(València, 1811 – 1870)
Llibreter i bibliògraf. Fill de Vicent Salvà i Pérez, seguí el seu pare en l’exili (1824) i estigué al capdavant de les llibreries que ell muntà a Londres i París. El 1847 retornà definitivament a València, on heretà (1849) la instal·lada allà.
Tingué cura de diverses edicions del seu pare, especialment del Catálogo de la biblioteca Salvá (1872), una bona part del qual fou obra seva.
Dades dels Països Catalans 