(Roda de Ter, Osona, 1857 – 1879)
Poeta. Membre de l’Esbart de Vic.
Les seves poesies -entre les quals destaca Lo plant d’en Bac de Roda (1878)- foren publicades pòstumament: Poesies (1881), amb pròleg de Jaume Collell.
(Figueres, Alt Empordà, 13 desembre 1857 – Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 6 gener 1939)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Publicà un Diccionario Industrial. Artes y oficios de Europa y América (1888), de ciències aplicades, en sis volums.
(Barcelona, 1857 – segle XIX)
Escriptor i metge. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Edità sengles llibres narratius en català i castellà, titulats respectivament En Pauet de Casa en Jordi (1888) i Generoso (1889). Posteriorment presentà la novel·la La historieta i estrenà una comèdia catalana en un acte, en col·laboració amb Ramon Surinyac.
(Castellserà, Urgell, 17 octubre 1857 – Madrid, 9 maig 1925)
Doctor en farmàcia per la Universitat de Barcelona (1878), en passà a ésser professor auxiliar el 1882. Fou catedràtic a les universitats de Santiago (1895), de Barcelona (1897) i Madrid (1899).
Féu un estudi per a l’obtenció de l’àcid clorhídric a partir de l’àcid sulfúric i ideà un procediment per millorar la tècnica d’obtenció del clorur d’antimoni.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 15 agost 1777 – Barcelona, 1 juny 1857)
Químic i farmacèutic. Catedràtic del Col·legi de Farmàcia de Barcelona.
L’any 1802 va introduir el “roig d’Adrianòpolis“, per a la tinció del cotó, només usat, fins aleshores, a Turquia.
Escriví diverses monografies i fou un dels col·laboradors més importants del “Periódico de la Salut Pública de Cataluña” (1821).
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Société Linnéenne, de París, i de la de Narbona.
Participà com a farmacèutic en la Guerra del Francès.
Exiliat a França a causa de la seva filiació borbònica, de retorn passà a Madrid i finalment a Barcelona.
(Barcelona, 1857 – 1919)
Titellaire. Iniciador de la nissaga. Començà a fer titelles el 1873 i formà companyia el 1902.
Fou pare de Jaume Anglès i Vilaplana.
(Madrid, 28 novembre 1857 – 25 novembre 1885)
Rei d’Espanya (1875-85). Fill d’Isabel II de Borbó. Durant el seu govern, presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.
Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas del Castillo, president del govern, féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte.
A la seva mort, la seva segona muller, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII de Borbó.
(Barcelona, 3 abril 1857 – 19 febrer 1913)
Metgessa. Va doctorar-se en medicina a la Universitat de Barcelona, amb la qual cosa va esdevenir la primera dona -juntament amb Martina Castells, de la mateixa promoció- a accedir a aquest grau a tot l’estat espanyol.
L’any 1883 va publicar la seva tesi doctoral Conveniencia de dirigir por nuevas vías la educación higiènico-moral de la mujer. També va escriure alguns manuals sobre salut infantil, branca en la qual es va especialitzar.
Va exercir, així mateix, la ginecologia i va contribuir sensiblement a introduir criteris moderns en l’atenció sanitària dels nadons.
Dades dels Països Catalans 