(Mataró, Maresme, 21 desembre 1851 – 1929)
Polític i jurisconsult.
Membre del partit tradicionalista, fou senador per Girona el 1907 i diputat a corts (1910-12 i 1915).
Notari a Madrid (1885), hi fundà el Centre Català l’any 1890, del qual fou president.
Obres principals de caràcter jurídic: Tratado completo de derecho romano (1878), La codificación civil en España (1888), La libertad social y el poder público. Apéndice al Código Civil español, etc.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 octubre 1775 – 15 setembre 1851)
Prelat. Abat del monestir de Montserrat (1824-28 i 1835-51). Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí.
A conseqüència de la supressió dels ordes religiosos el 1835, es traslladà a Salern (Itàlia).
L’any 1844 fou cridat pel bisbe de Barcelona i retornà a Montserrat, on succeí Beda Pérez com a abad general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conserva fins a la mort i del qual fou l’últim titular.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1784 – Catalunya, 1851)
Militar. Es distingí a la lluita contra la invasió napoleònica, en la qual caigué presoner.
Fou nomenat mariscal de camp el 1814.
(Barcelona, 28 octubre 1851 – 1920)
Escriptor. Obrer del ram tèxtil i després tipògraf. Col·laborà en les revistes de l’època per tal de fer conèixer les seves idees catalanistes i socialistes.
Publicà, entre d’altres, les obres: Fulles seques (1875), poemes; Quadros a la ploma (1886), narracions costumistes; Lo fill de la mort (1883) i La guerra (1887), drames; Flores y espinas (1878) i La gran idea (1891), comèdies en castellà.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 maig 1851 – 6 agost 1906)
Músic i compositor.
Compongué 3 misses, diversos motets i moltes sardanes, algunes de les quals aconseguiren molta fama, com La festa de Santa Màxima, El foc de Castelló i Joguines d’una pastora.
(Argentona, Maresme, 3 juliol 1789 – Madrid, 6 març 1851)
Militar i polític, marquès de la Vall de Ribes. Amb el grau de coronel, lluità l’any 1813 en la guerra del Francès i es destacà en el setge de Girona. Afecte a la causa de l’absolutisme, l’any 1823 s’uní a les forces franceses del duc d’Angulema, que li va valer, com a recompensa, el nomenament de capità general de Bascònia. El 1830 fou capità general d’Aragó i, poc després, de Navarra.
El 1832, després dels fets de La Granja, es declarà contrari al grup carlí i rebé la capitania general de Catalunya. Per organitzat una força contra els carlins, armà a Barcelona els batallons de la Milícia Nacional. L’any 1834 fou nomenat ministre de la guerra sota el govern de Martínez de la Rosa, càrrec que dimití aquell mateix any i tornà a la capitania de Catalunya, on actuaven les forces carlines, i també grups revolucionaris que exigien la restauració de la Constitució del 1812.
La Milícia Nacional es posà del costat dels revolucionaris, cosa que significava el fracàs del general Llauder a Barcelona. Es va fer càrrec del poder una junta que el va destituir. Es refugià a França, viatjà per Europa i, en tornar, fou nomenat, l’any 1839, capità general de Granada, però aviat hi renuncià.
L’any 1844 publicà unes memòries i el 1845 fou nomenat senador, però la seva vida va restar reduïda a l’àmbit estrictament privat fins a la mort.
(Corbera d’Ebre, Terra Alta, 1 febrer 1851 – Barcelona, 22 novembre 1929)
Metge i bacteriòleg. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1872. Es dedicà també a la pintura de paisatges, a Tortosa. Inicià l’exercici de la medicina al Pla del Penedès, i el 1875 es traslladà a Tortosa. Practicà la cirurgia ocular, féu assaigs sobre electroteràpia i, a Barcelona, investigà les tècniques de Pasteur; resultat d’aquests estudis són Memorias sobre parasitismo bacteriano.
El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884, a l’hospital Phavo de Marsella, amb motiu d’una epidèmia de còlera, assajà tècniques que després aplicà a l’epidèmia de còlera del País Valencià (1885). Nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona (1886-1905) creà una vacuna antitífica i una d’antiràbica i el 1919 trobà la vacuna antialfa contra la tuberculosi.
Deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), Nota sobre la vacunación contra el envenenamiento diftérico agudo experimental (1883), La inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886, en col·laboració), Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis… (1910), A propos du microbe de la rage (1911), Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920, traduïda a l’anglès i al francès), etc.
(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)
Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.
Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.
La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.
Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.
Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.
(Catalunya, 1154 – 1851)
Priorat de l’orde de l’Hospital. Nom que prengué quan, després de la cessió del castell d’Amposta als hospitalers per part del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, el preceptor d’aquella casa, que es titulava castellà d’Amposta, fou instituït, pel gran mestre de Rodes, cap de les cases de l’orde a Catalunya i a Aragó, separades així del priorat de Sant Gil de Provença. Amb Gaufred de Bresil començà, el 1157, la sèrie de castellans d’Amposta.
A part d’aquesta dignitat, que no residia habitualment a Amposta, hi hagué un comanador que administrava els béns de la circumscripció d’aquella casa (dita comanda d’Amposta).
L’any 1280 el rei recuperà Amposta, però subsistí l’organització de la castellania. Amb la dissolució de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquest a Catalunya i al regne d’Aragó passaren en bloc a l’orde de l’Hospital, i els que tenia al regne de València, al de Montesa, llevat de dues cases que també foren cedides als hospitalers.
Aquests es reorganitzaren i, a partir del 1319, només depengueren del castellà d’Amposta les cases del regne d’Aragó (inclòs el monestir d’hospitalers de Sixena), las cases del Principat a la dreta de l’Ebre i l’antiga batllia de Miravet -dita castellania d’Amposta-. Amb la resta de les cases del Principat i amb les del regne de Mallorca (incloses les dels comtats de Rosselló i de Cerdanya) fou creat el gran priorat de Catalunya.
La castellania d’Amposta subsistí teòricament fins què, extingit l’orde, renuncià el darrer castellà Francesc de Paula de Borbó.
Dades dels Països Catalans 