(Barcelona, 1780 – 1851)
Capità de fragata i director de l’Escola de Nàutica de Barcelona (1835).
En col·laboració amb Josep Bonet i Vinyals, publicà unes Tablas de logaritmos (1847) i una Colección de tablas para varios usos de la navegación (1848), reeditades sovint.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1 agost 1851 – 20 novembre 1932)
Ceramista. Es formà a Sabadell, Mataró, Coïmbra, Muel, Manises i la Bisbal d’Empordà.
Fundador del “Faianç Català” (1891) a Barcelona, s’establí definitivament a Sabadell, on instal·là un important obrador de ceràmica industrial i artística.
Publicà les obres Estudis de terrissa catalana (1925) i Sabadell del meu record (1930).
(Barcelona, 21 juliol 1851 – 7 novembre 1919)
Arquitecte.
El 1881 guanyà el concurs per al projecte del monument a Cristòfor Colom, a Barcelona, i el 1886 en començà la construcció al portal de la Pau. Fou inaugurat amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, de la qual Buïgas construí també la Secció Marítima.
Realitzà d’altres remarcables construccions a Catalunya, a l’Argentina i a l’Uruguai.
(Maldà, Urgell, 10 maig 1851 – Sitges, Garraf, 31 octubre 1928)
Polític. Fou una figura destacada del partit conservador, però col·laborà en algunes iniciatives de la Lliga Regionalista.
Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Fou alcalde de Barcelona en dues ocasions (1903-04 i 1914-15).
(Mataró, Maresme, 21 desembre 1851 – 1929)
Polític i jurisconsult.
Membre del partit tradicionalista, fou senador per Girona el 1907 i diputat a corts (1910-12 i 1915).
Notari a Madrid (1885), hi fundà el Centre Català l’any 1890, del qual fou president.
Obres principals de caràcter jurídic: Tratado completo de derecho romano (1878), La codificación civil en España (1888), La libertad social y el poder público. Apéndice al Código Civil español, etc.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 octubre 1775 – 15 setembre 1851)
Prelat. Abat del monestir de Montserrat (1824-28 i 1835-51). Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí.
A conseqüència de la supressió dels ordes religiosos el 1835, es traslladà a Salern (Itàlia).
L’any 1844 fou cridat pel bisbe de Barcelona i retornà a Montserrat, on succeí Beda Pérez com a abad general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conserva fins a la mort i del qual fou l’últim titular.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1784 – Catalunya, 1851)
Militar. Es distingí a la lluita contra la invasió napoleònica, en la qual caigué presoner.
Fou nomenat mariscal de camp el 1814.
(Barcelona, 28 octubre 1851 – 1920)
Escriptor. Obrer del ram tèxtil i després tipògraf. Col·laborà en les revistes de l’època per tal de fer conèixer les seves idees catalanistes i socialistes.
Publicà, entre d’altres, les obres: Fulles seques (1875), poemes; Quadros a la ploma (1886), narracions costumistes; Lo fill de la mort (1883) i La guerra (1887), drames; Flores y espinas (1878) i La gran idea (1891), comèdies en castellà.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 maig 1851 – 6 agost 1906)
Músic i compositor.
Compongué 3 misses, diversos motets i moltes sardanes, algunes de les quals aconseguiren molta fama, com La festa de Santa Màxima, El foc de Castelló i Joguines d’una pastora.
(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)
Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.
El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.
Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).
El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.
Dades dels Països Catalans 