(València, 7 juny 1834 – Madrid, 30 octubre 1919)
Arxiver i erudit. Crític d’art. Visqué habitualment a Madrid, on fou director del Museo Histórico Nacional. Fou acadèmic de la història.
Vignau i Ballester, Vicent
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1834
Vich, Antoni -jesuïta, s. XIX-
(Palma de Mallorca, 1805 – 1834)
Llatinista i religiós jesuïta. Sobresortí pel seu coneixement del llatí, el grec i l’hebreu. Fou poeta en llatí.
És autor d’una Oratio de laudibus poeticis i d’una Oratio de doctrinae praestantia et fructibus.
Súria, Tomàs de
(València, 1761 – Mèxic ?, després 1834)
Dibuixant i gravador. Format a les acadèmies de Sant Carles i de San Fernando. Anà a Mèxic (1778) com a ajudant de Jeroni Antoni Gil, nou director de gravat en buit de la Casa de la Moneda d’aquella capital.
El 1791 s’enrolà en l’expedició de circumnavegació d’Alessandro Malaspina com a dibuixant i realitzador de perspectives. Navegà des d’Acapulco fins a Alaska i retornà costejant. Féu nombrosos dibuixos i un interessant diari -del qual resta solament el primer quadern- descrivint el viatge, i especialment Mulgrave i l’illa de Nutka.
Treballà després novament a Mèxic, i quan morí Gil el succeí com a gravador major de la Casa de la Moneda (1798).
Sindicat Forà
(Mallorca, 1315 – 3 abril 1834)
Consell plenari dels consellers de la part forana, que es reunia cada any alternativament a Inca i a Sineu per tractat de qüestions comunes a les viles, expedir missatgers a la cort, imposar talls i subsidis i disposar de l’execució dels acords del Gran i General Consell.
El 1358 era format per 50 representants dels pobles, entre els quals eren elegits els consellers que, en nombre variable, havien de formar part del Gran i General Consell de Mallorca, del qual havien de constituir un terç del total dels consellers. Des del 1315 nomenà anualment els síndics o consell permanent que residia a ciutat.
Amb el temps patí diverses modificacions: tot i que els decrets de Nova Planta el volien abolir, és va mantenir perquè facilitava l’administració de l’illa; la Constitució de Cadis la va liquidar, però la restauració borbònica del 1823 la re-instaurà, finalment fou abolit totalment el 1834.
Renard de Saint-Maló, Joan Baptista
(Cotlliure, Rosselló, 16 juliol 1780 – Perpinyà, 11 febrer 1854)
Polític i erudit. Estudià a Perpinyà amb Jaubert, Racine i Laborie. Sots-prefecte de Ceret (1815-30), en retirar-se de la vida pública es dedicà a la investigació, sobretot dels arxius notarials del Rosselló, on recollí una gran quantitat de documents d’interès històric.
Publicà nombrosos texts al “Publicateur des Pyrénées-Orientales” (1832-38), sobre els bisbes d’Elna i monografies sobre Tuïr, el Voló, Ceret, Argelers i Prats de Molló. Estudià també el comerç rossellonès durant l’edat mitjana.
Deixà una gran nombre de manuscrits. Des del 1843 inscriví els seus treballs en la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
Col·laborà amb ell el seu germà Jaume Renard de Saint-Maló (Perpinyà, 1784 – 1834) Escriptor. Col·laborà amb el seu germà en els seus estudis històrics sobre el Rosselló. S’ocupà especialment de l’antiga via Domitiana.
Ram, la -Baix Ebre-
Antic terme, esmentat encara el 1834.
Gastú, Francesc Josep
(Sureda, Rosselló, 18 novembre 1834 – Alger, Algèria, 4 octubre 1908)
Polític i advocat. Nebot de Gauderic Andreu Gastú, visità Algèria i s’instal·là a Constantina, on exercí d’advocat (1858).
Participà en la proclamació de la Tercera República Francesa (1870) i fou president del Consell General d’Algèria (1871, 1872-81) i diputat per Alger (1876-81).
Es retirà a París, des d’on fomentà el progrés econòmic i cultural d’Algèria.
Fuentes i Agulló, Francesc
(Elx, Baix Vinalopó, 22 gener 1834 – 3 gener 1881)
Eclesiàstic i predicador. Publicà Epítome histórico de Elche desde su fundación hasta la venida de la Virgen inclusive… (1855), a més de diversos sermons.
Es tracta de la primera edició coneguda del Misteri d’Elx. Aquesta obra comprèn el text, en català, i la traducció castellana.
Francès i Pascual, Plàcid
(Alcoi, Alcoià, 25 abril 1834 – Madrid, 13 desembre 1902)
Pintor. El 1851 cursava estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de València, on el 1862 era catedràtic. A les seves obres s’evidencien unes bones qualitats de dibuixant i de colorista.
Pintà temes amables: L’espardenyer, Els banyistes, Una “maja”, El consell del pare, etc; escenes típiques del País Valencià: Tipus de la ribera de l’Albufera o Una valenciana; i quadres de temàtica històrica: Cervantes llegint el Quixot a la presó d’Argamasilla de Alba (1867) i La proclamació de Boabdil (1884).
Excel·lí com a retratista a l’oli: María Guerrero, Federico Chueca i un excel·lent autoretrat.
Féu decoracions al Palau del Marquès de Dosaigües de València i als dels ducs de Santoña i del marquès de Larios (Madrid).
Els seus fills Ferranda i Joan foren també pintors.
Escalante i Mateu, Eduard
(el Cabanyal, València, 20 octubre 1834 – València, 30 agost 1895)
Autor teatral. Escriví sainets de gran popularitat, amb en llenguatge col·loquial i dialectal, situats en els barris menestrals de València i protagonitzats pels seus habitants.
De jove treballà com a pintor de ventalls i escrivint miracles per a les festes populars. Amb la primera obra, El deu, dèneu i noranta (1861), assolí l’èxit i inicià un camí pel teatre còmic.
Entre els 47 sainets que escriví es destaquen especialment Bufar en caldo gelat (1869), Un crit a la glorieta (1870), La xala (1871), El rei de les criailles (1872), El tio cavila (1873), La moma (1874), L’escaleta del dimoni (1874), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’entresuelo (1877), Des de dalt del Miquelet (1877), Els nòvios de ma cunyà (1879), Matassiete, Espantaotxo (1884).
Fou el pare d’Eduard Escalante i Feo.
Dades dels Països Catalans 