(Reus, Baix Camp, 21 maig 1824 – Madrid, 5 gener 1879)
Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”.
Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia.
Va ser diputat a Corts per Reus.
(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)
Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.
Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.
Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.
Després de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.
És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.
Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.
(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)
Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.
S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.
El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).
Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.
Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).
Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.
(Sabadell, Vallès Occidental, 10 agost 1750 – Barcelona, 11 novembre 1824)
Filòsof, teòleg i lexicògraf. Fou catedràtic de filosofia, director (1784) del seminari de Barcelona i bibliotecari de la biblioteca episcopal. Després fou canonge a la seu de Tarragona (1785) i hi fundà, amb el bisbe Francesc Armanyà, la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1803 fou nomenat bisbe in partibus de Palmira i confessor de Carles IV de Borbó. Acusat d’afrancesat i perseguit per Ferran VII de Borbó, pogué tornar a Barcelona el 1814.
Va escriure obres de teologia i filosofia, algunes de les quals foren posades a l’índex de llibres prohibits: Historia eclesiástica (12 volums), Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica; Deberes del cristiano en tiempos de revolución hacia la potestad pública. Treballà en un diccionari català-castellà-llatí que s’edità el 1803-05.
Cal considerar-lo un il·lustrat, deixeble del bisbe Josep Climent, i figura de la pre-renaixença.
