(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, 19 novembre 1713 – Roma, Itàlia, 30 juliol 1761)
Escultor. Fill de Manuel Vergara. Treballà molt a Roma, on fou protegit pels papes. L’anomenaven el romà.
És autor d’escultures notables, com la de sant Pere d’Alcàntera de Xúquer.
(València, 1761 – Mèxic ?, després 1834)
Dibuixant i gravador. Format a les acadèmies de Sant Carles i de San Fernando. Anà a Mèxic (1778) com a ajudant de Jeroni Antoni Gil, nou director de gravat en buit de la Casa de la Moneda d’aquella capital.
El 1791 s’enrolà en l’expedició de circumnavegació d’Alessandro Malaspina com a dibuixant i realitzador de perspectives. Navegà des d’Acapulco fins a Alaska i retornà costejant. Féu nombrosos dibuixos i un interessant diari -del qual resta solament el primer quadern- descrivint el viatge, i especialment Mulgrave i l’illa de Nutka.
Treballà després novament a Mèxic, i quan morí Gil el succeí com a gravador major de la Casa de la Moneda (1798).
(Montuïri, Mallorca, 1761 – 1829)
Poeta. Fou tinent de les milícies urbanes de la seva vila.
Només s’han conservat d’ell dos goigs, escrits el 1780 i de no gaire qualitat literària, i una més remarcable Glosada de la fam.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(Catí, Alt Maestrat, 1695 – València, 1761)
Eclesiàstic. Molt entès en qüestions musicals, fou encarregat de la reforma del cant pla i de la confecció d’un nou llibre d’himnes a la seu valenciana.
Important mestre de l’escola musical de Catí.
(Palma de Mallorca, 26 setembre 1761 – Cadis, Andalusia, 26 gener 1852)
Marí de guerra. El 1776 entrà a l’armada en el departament de Cadis i acabats els seus estudis seguí una llarguíssima carrera, en una època de contínues hostilitats amb França i Anglaterra, navegant generalment entre Cadis i el continent americà.
Del 1836 al 1839 fou comandant general del departament de Cadis i el 1847 fou nomenat capità general i president de la junta directiva i consultiva de l’armada.
(València, 8 agost 1761 – 31 gener 1835)
Bibliògraf i erudit. Fill de Manuel Fuster i Membrado. Estudià filosofia a la Universitat de València i, posteriorment, regentà la llibreria fundada pel seu pare.
Voluntari de les forces locals durant la guerra del Francès, i batlle de barri el 1813, la seva llibreria esdevingué lloc de tertúlia de diversos intel·lectuals il·lustrats valencians, alguns dels quals l’ajudaren a la col·lecció de dades per a redactar la famosa Biblioteca Valenciana (1827-30).
Deixà manuscrites dues obres, que es conserven a la Biblioteca Municipal de València: Noticia de los poetas de los que se hallan poesías en varios libros de fiestas que se han hecho en Valencia y Reino i Disertación sobre la antigüedad de la tipografía, origen y progresos y su establecimiento en Valencia con antelación a todas las demás ciudades de España.
Hom li atribueix una Noticia de una colección de libros de caballerías (Biblioteca de la Universitat de València).
(Maó, Menorca, 22 novembre 1761 – 16 febrer 1841)
Gramàtic i escriptor. Advocat, el 1813 fou diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Illes Balears.
Encara que la majoria de la seva obra és inèdita, va publicar Principis generals de la llengua menorquina o modo d’aprendre a llegir, parlar i escriure aquesta llengua (1804, publicats amb el pseudònim d’Un Maonès), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), a més de tres gramàtiques de llengua francesa i, com a mínim, d’un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí.
Fou un lingüista innovador i cartesià. Tot i que en la seva obra parla de la llengua menorquina, no ignora la unitat lingüística de les terres catalanes.
És important també la seva activitat com a compilador de poesia popular (Recopilació de les cobles que es cantaven antigament en les festes d’alguns sants advocats), com a preceptista (Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí.
Mantingué també una important correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes polítics i de llengua.
La seva obra gramatical, d’una importància encara no prou valorada, tingué una gran influència sobre la gramàtica menorquina de la primera meitat del segle XIX.
Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps, tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 1761 – 1828)
Poeta en castellà. Franciscà, fou custodi i bibliotecari major del convent de Sant Francesc de València (1815).
Publicà diversos himnes i poemes -alguns a la premsa-, i escrits de tema religiós.
(comtat de Limerick, Irlanda, 7 setembre 1672 – 20 setembre 1761)
Militar i governador de Menorca (1748). A l’inici de la Guerra dels Set Anys hagué de retre’s arran del fracàs de l’almirall Byng, que l’havia de socórrer, i quan els francesos ja havien ocupat les defenses exteriors del castell de Sant Felip (1756). Sotmés a consell de guerra fou absolt.
Com a governador deixà un bon record entre els menorquins.
Dades dels Països Catalans 